Una història de dones, uns valors amagats

  • La Campana publica 'Herba d'enamorar', de Teresa Moure

VilaWeb
VilaWeb
Redacció
19.09.2006 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Teresa Moure és una escriptora revelació de les lletres gallegues. L’èxit li ha arribat amb el llibre ‘Herba Moura’, Premi Xerais 2005 i Premi de la Crítica 2006. La Campana en publica la traducció catalana amb el títol ‘Herba d’enamorar’, un relat que reivindica el paper de les dones en la història, des de l’àmbit de la vida privada. L’autora, feminista, compromesa amb els moviments antimundialització, reivindica uns valors oblidats en literatura.Teresa Moure és doctora en lingüística general, especialitzada en llengües minoritzades: ‘M’estimo més de dir minoritzades que no minoritàries, perquè les llengües no moren, ans són assassinades. El panorama és desolador: els estudis indiquen que en molt poc temps, de les dotze mil llengües que es parlen a tot el món, se’n perdrà un 90%. Hi ha culpables. Les llengües no desapareixen perquè sí; els mitjans de comunicació, la mundialització del planeta (jo en dic ‘macdonalització’)…, tot això elimina les llengües petites. Jo exerceixo la lingüística d’una forma compromesa’.

Teresa Moure és una dona compromesa, en totes les facetes de la vida. Compromesa amb les ONG i compromesa políticament (‘però amb tendències anarquistes’). N’hi ha prou de veure els ‘pins’ que porta enganxats a la bossa: la ‘A’ d’anarquisme; una xapa amb la frase ‘Actitude Positiva cara a Utopía’ (‘sempre escric aquesta frase a la pissarra, quan els meus alumnes estan desanimats’); una altra que diu ‘Non son unha cobarde’; un ‘pin’ de la Marcha Mundial de las Mulleres que diu ‘Somos diferentes/ somos iguales’; la cara de Carl Marx; la llegenda ‘Selvagemmente Feminista’; el ‘Nunca mais’; i el símbol de feminisme i autodeterminació.

Premi Xerais

Va escriure ‘Herba d’enamorar’ a raig i després va guardar el manuscrit en un calaix durant vuit mesos, per presentar-lo al Premi Xerais. És un premi curiós: el convoca l’editorial Xerais, la més important en llengua gallega, i el jurat és constituït per lectors vinculats d’alguna manera a la literatura; l’any passat hi havia un llibreter, una traductora, un periodista i dues professores. La novel·la de Teresa Moure es va imposar als quaranta originals presentats.

A ‘Herba d’enamorar’ l’autora fa servir Descartes de pretext per bastir la història de tres dones, de la seva vida interior, de les seves passions: l’eix central és la força i la saviesa oculta d’Hélène Jans, amant de Descartes, amb qui va tenir una filla; la rebel·lia de la reina Cristina de Suècia, que va abdicar perquè no volia tenir fills; i una jove, Einés Andrade, que vol escriure a l’època actual una tesi de la vida privada de Descartes, basada en la relació que va tenir amb aquestes dues dones.

Hélène Jans i Cristina de Suècia

Diu Moure: ‘No volia fer una novel·la històrica, volia fer una novel·la de personatges. I volia explicar la història d’una dona que hagués inventat alguna cosa. No en coneixem gaires d’inventores. Però, a més, que, aquest invent, se l’hagués quedat un amant. Havia de ser una cosa abstracta, i se’m va acudir que podia haver inventat una llengua artificial. Al segle XVII tots els filòsofs inventaven llengües artificials, no per una qüestió nacional, sinó per una qüestió pràctica. A més, el segle XVII és el moment en què es diferencia la ciència de la tradició popular. Fent recerca vaig anar a parar a Descartes i a una sèrie de fets reals i misteriosos que em van fascinar: Descartes havia tingut una filla amb una criada, però no l’havia reconegut perquè era un filòsof catòlic. Aquesta criada, Hélène Jans, era un personatge molt especial, perquè sabia llegir i escriure (un fet molt poc habitual), i es va cartejar amb ell durant cinc anys. Per una altra banda, també és cert que la reina de Suècia, Cristina, va cridar el filòsof a la cort i que pocs mesos després d’arribar a Estocolm Descartes es va morir. També és cert que Cristina va abdicar als vint-i-set anys perquè no volia tenir fills.

Continua: ‘Considero que és una novel·la feminista. Explica la història des de la vida privada i mostra com influeix en la pública. En aquesta posició reivindico una sèrie de valors que en literatura cal rescatar, com el saber escoltar als altres, la tendresa, etc. Són valors molt femenins. Les dones tradicionalment saben que els valors socials no són uniformes, i això les ha fetes sàvies’. L’autora ha estructurat la novel·la en forma de ‘patchwork’: ‘Vaig voler jugar a construir seqüències petites, que s’intercalen, com la vida. Això també em permetia de trencar la idea de gènere i poder-me servir de tot quant tenia a mà: poesia, assaig, narració, epistolari…’

L’èxit l’ha sorprès, però assegura que no l’atabala, que no se sent pressionada. Que ella, de moment, té un projecte acabat i algunes idees per a escriure alguns llibres més, però que no té pressa.

Enllaços
Més informació a VilaWeb Lletres.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any