25.05.2006 - 06:00
L’editorial Proa ha presentat tres nous volums de la col·lecció l’Óssa Menor: ‘Ens trobarem a fora’ de Màrius Sampere, ‘La vida entredita’ d’Eudald Puig i ‘Esquena nua’ de David Castillo. Si res comparteixen els poemes d’aquests autors és una certa mirada pessimista de la realitat del món, del desconcert que suscita, que no renuncia a l’esperança. Podeu escoltar ‘Falguera‘, en MP3, un poema de David Castillo amb música de David Mengual.’Ens trobarem a fora’ és el divuitè llibre de poemes que publica Màrius Sampere (Barcelona, 1928), un dels degans de la poesia catalana. Segons l’editor de Proa, Isidor Cònsul, ‘un poeta d’esclat tardà, però que avui ningú no dubta que és un personatge fonamental del panorama literari. En Sampere hi ha la necessitat d’escriure i de mostrar-se a cor obert. Els seus poemes sovint parlen dels enigmes de la vida, del néixer i del morir. Sovint se sent orfe de Déu i té necessitat de contestar el frau de viure’. Cònsul també ha dit: ‘Sampere té una lírica poc amable i, tal com ell diu, no agafa la ploma per acaronar el paper, sinó per esgarrapar-lo’.
Sampere ha explicat que ‘Ens trobarem a fora’ és el resultat de tots els llibres que ha escrit: ‘He volgut agafar-me a l’univers però des de fora, jo no sóc de l’univers, m’hi situo a fora, però tampoc vull estar sol i des del trobar a faltar els altres podré entendre millor aquesta vida, on les coses són cada vegada més complicades i idiotes. La meva poesia és intimista, perquè parla de mi, i especulativa, perquè sobrevaloro potser allò que dic i vull treure el màxim rendiment de les paraules i del seu sentit’.
El llibre d’Eudald Puig (Manlleu, 1948), ‘La vida entredita’, és precedit d’un pròleg de David Castillo, un autèntic defensor de la poesia de Puig, que és, per ell, un poeta extraordinari, un dels millor que ha donat la literatura catalana del segle XX, juntament amb Sarsanedas, Palau, Sampere, Casasses, Parcerisas i Margarit. Diu que és un poeta gairebé clandestí, que viu al marge. Té sis poemaris publicats, el darrer, ‘Poemes per a Clara’, fa vuit anys que va sortir. Castillo veu Eudald Puig com un continuador de la línia de Joan Vinyoli i de Feliu Formosa, tots dos influïts per la literatura alemanya i el relaciona també amb escriptors contemporanis com Peter Handke i Thomas Bernhard. En diu: ‘Un home al límit es troba darrere aquests versos, un home que converteix en bellesa el sofriment’. I també: ‘Puig ha traçat un rastre de dolor entre dos àmbits: la soledat domèstica i la plenitud de la natura’.
Eudald Puig, que va néixer a Manlleu, però que fa vint anys que viu a Terrassa, ha explicat: ‘En aquests poemes, s’hi pot trobar incertesa davant allò que anomenem realitat, del ‘món interpretat’ que diu Rilke. Hi ha un munt d’autors que creuen que la bellesa ve de la tristesa’. Va començar a escriure ‘La vida entredita’ el 2003, quan vivia als afores de Terrassa i el va acabar el 2005, quan ‘per raons que no vénen al cas’ va tornar a viure a ciutat. Aquest canvi marca el poemari: ‘La naturalesa és un dels elements que sempre ha aparegut en els meus llibres i l’he feta servir sovint per explicar què és la vida, no la desgràcia de viure, però sí una mena de desencís que anem veient. Potser és per causa del país on vivim, on les coses no acaben d’anar mai bé. I mostro el contrast de la ciutat i el camp, el suburbi com a àmbit degradat. Ens hem d’organitzar perquè les coses vagin millor, però no és fàcil’. ‘La vida entredita’ va guanyar el Premi Ciutat de Terrassa, Agustí Bartra 2005.
De David Castillo (Barcelona, 1961) Isidor Cònsul n’ha destacat la ‘poesia nova, diferent, original, amb una veu pròpia, la descoberta del món de la ciutat i el desconcert del món que ens toca viure. És la poesia d’un home revoltat, també amb ell mateix, un anarquista d’esperit en dic jo, i retrata les derrotes de la pròpia existència i els perfils de l’amor d’aquest món a la deriva’.
Una part dels poemes que recull ‘Esquena nua’ van ser musicats, justament, per David Mengual i s’inclouenal disc ‘Deriva’, una proposta que enllaça jazz i poesia, i en què participen alguns dels músics de jazz del panorama barceloní més destacats: Carme Canela (veu), Jon Robles i Gorka Benítez (saxos), Dani Pérez (guitarres), David Xirgu i David Gómez (bateries) i David Mengual (contrabaix). VilaWeb us ofereix un d’aquests poemes-cançó, ‘Falguera‘, en MP3.
Castillo ha aplegat poemes d’èpoques ben diferents, ‘en té de fa més de quinze anys i d’altres de la setmana passada’, amb escenaris del delta de l’Ebre i del Llobregat, de l’interior de Catalunya i de Normandia i de la Bretanya. Uns altres poemes tenen la música per font d’inspiració. Castillo encapçala el poemari amb dues cites, l’una del conjunt de heavy metal ‘AC/DC’, que diu: ‘M’il·lumines la ferida’. Cònsul ha emparentat Castillo amb el cantant Joaquín Sabina. Però Castillo li ha replicat que amb Sabina havia fet alguns ‘bolos’, ‘però jo sóc més seguidor de Leonard Cohen. Ara, com a inspiradors, em quedo amb Horaci i Ovidi, els poetes llatins; sense ells seria mort’.
L’editor de Proa, Isidor Cònsul, ha aclarit que aquesta conferència de premsa conjunta també era una manera d’escenificar que Proa no renunciava a la poesia, i no s’ha estat de dir que la col·lecció l’Óssa Menor era rendible i que s’hi publicaven uns deu llibres l’any.
FALGUERA
Des del fons del barri
miro l’avió que creua
entre el bosc d’antenes,
la claror dèbil que travessa
la tarda gastada,
sense crits de nens,
sense tu,
sense el silenci que et mira.
Són les set clavades
en un dia d’octubre
contra les fulles de la falguera,
que ja no cuides.
No somnio en tu perquè em deies
que la responsabilitat començava
en els somnis
i sóc irresponsable.
David Castillo
V
El noi, pur, feia passes seques.
Portava a l’espatlla un xapo i càvec.
Escatava el tros del voltant dels arbres.
Baixava per les sendes, sota la cinglera.
Estimava les vinyes i la terra.
Però un setembre va marxar després de la verema,
quan una mà exaltada va tocar la seva
i se’n meravellà,
vora els pàmpols vermellosos, entre els falçons.
Eudald Puig
NO ENS ESPEREU
No ens espereu aquesta nit,
no vindrem pas. Encara
fa sol, i en farà
pels segles dels segles.
Hem deixat enrere
els qui ens estimaven.
També tots els altres, els poetes,
els pintors, els músics. Fins i tot
els assassins i governants, sacerdots i jutges,
els bruixots de les coves
intemporals, la gentada
al servei del fum,
totes les batalles perdudes.
No ens espereu. aquesta és la ratlla.
L’instant que vivim porta el verí i la mel
de la primera flor. Ens quedarem aquí.
Per assistir a la resurrecció
dels nostres cadàvers, si fa bo.
Màrius Sampere
Enllaços
Més informació a VilaWeb Lletres.
