30.03.2006 - 17:34
Aquests mots tenen un significat o un altre segons la persona que els utilitza i reflecteixen el gran trasbals que pateix la societat eivissenca. Aquí pots estar a favor o en contra de les obres faraòniques que porta a terme el govern balear, però és impossible restar-ne indiferent perquè ens afecta a tots directament o indirectament i cadascú es postula segons els seus interessos. El nostre futur, individual de molts però col·lectiu de tots, és en joc.
Si s’observa l’illa des de l’aire, just abans d’aterrar a l’aeroport, es veu un gran crivell que parteix de Vila en direcció nord i divideix el territori en dues meitats. Són les obres de l’autopista (o el que sigui) de Sant Antoni. La metàfora no pot ser més representativa, de fet podem dir que hi ha dos models econòmics i socials, dues maneres d’entendre el nostre petit món, contraposats i que es disputen la supremacia, tots dos tenen adeptes i detractors.
Un és el model dels darrers cinquanta anys, neix sota la dictadura, després d’un segle d’emigració i misèria i està basat en el turisme de masses, últimament anomenat del ‘tot inclòs’, discoteques i borratxeres (sex, sun and see). Es caracteritza per ignorar la llengua pròpia, aniquilar els béns patrimonials i culturals que dificulten els seus objectius i depredar el medi natural. El gestiona una minoria privilegiada que fa i desfà segons els seus interessos particulars però que ‘dóna de menjar’ (ho deien alguns a la campanya del 2004) a tota una colla de súbdits fidels, passius i defensors de l’amo fins al final.
L’altre es correspondria amb un model més democràtic, planificat a partir de l’avaluació general de les necessitats i portat a terme amb mesura i diàleg. Hauria de ser rendible i modern però a la vegada respectuós amb el medi natural. El turisme, imprescindible, s’hauria de basar en els valors històrics, culturals i paisatgístics de l’illa. El fil conductor no podria ser altre que el de la sostenibilitat i visió de futur.
Els partidaris del primer model diuen als del segon que volen tornar a l’espardenya i al carro, els acusen de no voler el progrés. Els del segon contesten que el ciment i l’asfalt no significa progrés, que és matar la gallina dels ous d’or i caminar directament cap a la ruïna.
La pregunta és: a quin model serem fidels els eivissencs i eivissenques a l’hora de votar? La resposta a aquesta qüestió té la clau de les pròximes eleccions i el desenvolupament cap una banda o cap a l’altra de l’economia de l’illa, si és que encara hi som a temps.
Des del meu punt de vista hi ha una gran esperança de canvi si algú, algun partit(s), és capaç de recollir i fer seues (sense trair-les, sent generosos) les inquietuds sorgides a partir del moviment ciutadà en contra de les autopistes i presenta un programa i unes llistes creïbles, renovades i que generin il·lusió. No és fàcil però tampoc impossible. Repassant la història, podem comprovar que en moltes ocasions hem estat valents i arriscats i veient la gent que defensa la terra aquest darrers mesos, una pensa que ho podem tornar a ser.
Catalina Torres, membre de l’Institut d’Estudis Eivissencs
