28.03.2006 - 06:00
Edicions de 1984 ha anat recuperant l’obra de Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937), figura insòlita de la literatura catalana de tombant de segle XIX i del primer terç del XX, fins ara gairebé desconegut. Les primeres que va reeditar, ‘De la raça que es perd‘ i ‘La Xava‘, anaren a cura del poeta Enric Casasses, però ara acaba de publicar tot el teatre de Vallmitjana: vint-i-sis peces en dos volums, a cura de Francesc Foguet i Albert Mestres.La presentació del teatre complet de Vallmitjana coincideix amb la commemoració del centenari de la publicació de la seva primera obra teatral: ‘Els oposats’, que el 1906 l’autor va signar amb el segon cognom, J. V. Colomines. Els editors expliquen al pròleg que Vallmitjana es va convertir des del 1911 en un dramaturg conegut, ‘d’èxit entre el públic popular, sobretot com a especialista en el teatre de gitanos i baixos fons barcelonins i, més en general, com un ‘outsider’ dels corrents dominants’. Vallmitjana va començar la trajectòria artística com a pintor, i va tenir molta relació amb Isidre Nonell. Després va abandonar els pinzells per endinsar-se en la literatura, rupturista tant des del punt de vista estilístic com temàtic.
Totes les obres de teatre de l’autor es van publicar i representar en el seu temps, llevat d’una, ‘Gitanos’, fins avui inèdita, que Francesc Foguet va trobar manuscrita a la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona. Segons el curador: ‘El procés d’edició del teatre de Vallmitjana, llarg i lent, laboriós, ha permès de descobrir que la seva obra, desigual i imperfecta, però d’una originalitat fora de modes, presenta una gran varietat i riquesa de gèneres i de temes. Respon, de més a més, a una voluntat decidida, també obstinada, de triomfar professionalment en l’escena catalana, per superar les limitacions evidents d’abordar temes incòmodes i de fer-ho des d’una clara intenció d’estil, sense gaires artificis retòrics ni filtres morals’. I continua: ‘La data de les estrenes, la varietat dels seus textos proven que, en un període molt breu de temps, del 1907 al 1929, tot just vint-i-dos anys, Vallmitjana es va fer un nom popular i un públic fidel, mentre que la crítica, sovint, no acabava d’entendre el perquè d’aquelles provatures’.
Un dels elements fonamentals i més valorats (i un tret de modernitat) de tota la literatura d’en Vallmitjana i, no cal dir-ho, dels monòlegs i diàlegs de la seva dramatúrgia, és el llenguatge i els registres que fa servir. Vallmitjana coneix els ambients sobre els quals escriu, coneix a fons el món dels gitanos, els escolta i els observa. ‘Vallmitjana recorre amb molta habilitat als registres lingüístics, les versions més ‘baixes’ dels quals domina a la perfecció i dota les escenes d’una riquesa verbal sense precedents’, expliquen Foguet i Mestres. Els volums inclouen un glossari que es basa en els que Vallmitjana mateix incloïa a les seves obres i en els que havia preparat Enric Casasses.
Segons que explica Albert Mestres, ‘quan vam començar aquest projecte no ens podíem pas imaginar que ens trobaríem amb una muntanya de teatre com aquesta. Un teatre que surt de les estructures habituals del teatre de l’època, amb voluntat d’incidència social’. Mestres ha destacat la varietat de gèneres que va conrear Vallmitjana, des d’obres en format de sainet fins a melodrames rurals. També explica: ‘Moltes d’aquestes obres tenen una munió de personatges, entre vint i trenta; tenen un argument prim, senzill, i amb aquest punt de partida fa un drama de dues hores amb moltes peripècies (batusses, persecucions…), amb moltíssima vida. Algunes peces semblen antecedents del teatre de García Lorca, com ara ‘Tassarba’, de la qual el mestre Morera va fer una òpera’. Mestres en destaca dues obres, ‘A la costa brava’ (sobre una cooperativa de pescadors) i ‘La bruixa blava’, per la força i l’ambició i perquè surten del Vallmitjana tòpic, que se situen fora dels ambients de gitanos i del baix fons de Barcelona, igual que ‘Muntanyes blanques’; i considera el monòleg ‘En Terregada’ (un personatge que apareix en algunes obres de Vallmitjana) una de les peces més reeixides de l’escriptor, que enllaça amb el teatre de l’absurd.
Fins avui la dramatúrgia de Vallmitjana solament es trobava, i encara!, a llibreries de vell. Més enllà de la seva època, aquest teatre no s’ha representat mai, tret d’una proposta a base d’escenes i monòlegs de Vallmitjana, treballada per Francesc Castells i dirigida per Joan Castells, els anys setanta.
Francesc Foguet i Albert Mestres consideren que l’obra de Vallmitjana s’ha de situar entre els clàssics contemporanis catalans. Per Mestres, Vallmitjana va fer una literatura de ruptura, d’avantguarda, sense continuïtat (ningú no va seguir la seva petja), i és aquesta una de les raons de l’oblit en què ha estat tingut durant dècades.
Enllaços
Més informació a VilaWeb Lletres.
