02.09.2005 - 06:00
Aquest 20 d’agost la Universitat Catalana d’Estiu va portar a terme l’homenatge que calia fer a en Jesús Moncada. Hi van participar l’historiador Joaquim Montclús, de la Institució de la Franja de Ponent, l’escriptor Toni Sala, el coordinador de la Generalitat per a l’Any del Llibre, Francesc Parcerisas, l’editor de Moncada a La Magrana Carles-Jordi Guardiola i el filòleg, escriptor i catedràtic de llengua i literatura catalana Jaume Cabré, tot plegat conduït pel rector de la UCE Joandomènec Ros.
En les seues intervencions es va lloar contínuament l’obra de l’escriptor mequinensà, però l’homenatge es va endinsar en aspectes prou desconeguts de la vida i la tasca d’en Jesús Moncada.
Es va glossar l’home i escriptor però pot ser pel món de l’activisme cultural cal destacar les nombroses referències que es van fer al compromís en la defensa de la nostra cultura i l’acció catalanista d’en Jesús Moncada.
Ben bé tots els conferenciants van esmentar que a Moncada li molestava molt que el consideressin un escriptor rural o un cronista, de la mateixa manera que detestava que li diguessin escriptor aragonès en llengua catalana, o expressions encara pitjors com ara “aragonès catalanòfon”. Ell era un català de Mequinensa i prou.
El catedràtic Jaume Cabré va rememorar que va conèixer per primera vegada a en Jesús Moncada com a company de partit, militant al si del PSAN –Partit Socialista d’Alliberament Nacional-, una vessant de compromís polític que Moncada sempre va procurar mantenir prou amagada.
També es va relatar com en Jesús Moncada aconsellava secretament a la Institució Cultural de la Franja de Ponent en moments com ara la trobada que es va fer a Mequinensa l’any 2002 entre els més alts càrrecs de la Chunta Aragonesista, Esquerra Republicana de Catalunya i els representants de la Franja de Ponent (Jaume Borbon, Guillem Chacón i Joaquim Montclús) i com, arran d’aquest encontre els hi va aconsellar continuar endavant “fer coses ara amb els aragonesos seria retrocedir 30 anys”. En Jesús Moncada repetia una vegada i una altra que no calia ni parlar de “la Franja de Ponent” “és terra catalana i prou, no hi perdem el temps”.
Una de les asseveracions que millor va mostrar les seues conviccions va ser que ell no hauria volgut anar a recollir el Premi de les Lletres Aragoneses. Fou el fet de la seua greu malaltia el que el va encoratjar a anar a rebre’l per què “a partir de la meua mort podria ser útil per a la dignificació de la nostra cultura i el reconeixement de la nostra llengua”.
En definitiva, un homenatge, que a banda de profundes i interessants reflexions sobre l’obra del nostre escriptor també va descobrir aspectes molt silenciats fins ara.
