|
|
|
|
|
|
|||
|
|||
|
|
|
|
|
|
|
Temps cremat |
|
Solapadament, direm
que el tal David Mira Gramage passà tres quinquennis treballant en una
fàbrica d’estampació tèxtil d’Ontinyent, ciutat on va nàixer i viu. Però
abans, durant els anys d’estudis i adolescència, va fer les seues primeres
provatures literàries i es dedicà –com a afició- a realitzar diverses
publicacions (juvenils, parroquials, sindicals...) Després de col·laborar en periòdics
locals, va participar –durant els anys 80- esporàdicament en publicacions
comarcals com El Tendur, Fontanals o Benicadell. Abans
havia col·laborat en ràdio, participant en el primer programa en valencià que
es va fer en la comarca: Pensant i fent, els anys 74-75, des de Radio
Onteniente. A l’emissora comarcal Ràdio Activa va realitzar entre
1991 i 1996- l’espai “Escolta i sentiràs” (dins del programa Radioteràpia, de Rafa Cano), i els programes Trossos i Mossos (amb
Pep Barberà), Arrels Musicals, El solidari solitari i Retrobament. Ha rebut diversos premis de poesia, com el “25 d’abril”, Benissa, 1982; “Memorial
Manuel Rodríguez”, Alcoi, 1984; “Carles Salvador”, Tavernes de la Valldigna, 1988, i un
premi d’ajuda a la creació literària concedit per l’Ajuntament d’Ontinyent el
1989. Des de la seua fundació en 1987, ha fet de col·laborador, redactor,
director en funcions i periodista tot-terreny al setmanari comarcal Crònica. L’Institut Interuniversitari Valencià de Filologia li atrorgà l’any
2000 el Premi a la Crítica de Periodisme, pels seus reportatges sobre “Cavanilles, 200 anys després”, publicats en aquesta revista al llarg de
56 capítols. (...) Es van publicar els seus primers poemaris: Lletres d’un Viatge (Benissa, 1982); Quadern de combat (Alcoi, 1984), i el recull més extens On comença la Vall (Ontinyent, 1990). (...) L’any 1991
publica diversos poemes en el llibre conjunt 7 poetes a Bocairent
(Edicions de la Guerra, col·lecció “Mariola literària”). En 1994 s’edita el
llibre de textos radiofònics Reflexions
compartides, recull de l’espai “Escolta i sentiràs”. (...) En 1995 ix el llibre Miratges, en edició especial manuscrita, reeditat en 1996 (edicions numerades
i reduïdes. (...) En 1999 publica el poemari “terra promesa” (revista
el tendur). El 2000 col·labora, entre altres autors
-coordinats per Paco Tortosa/Paleta d’Ocres- en l’extensa Ecoguia de la Vall d’Albaida. I el 2001 participa en el llibre
col·lectiu El Llombo, apunts i
records. Biblioteca
de VilaWeb Ontinyent |
|
David Mira Gramage Edicions
Víctor Juny de 2002 140 pàgines Més informació: carrafunya@wanadoo.es nota de l’autor en el recorregut per les pàgines del llibre que ara teniu a les
mans, acompanyant els meus textos –i el text molt estimat de Pep Barberà- trobareu
les citacions constants (i la constant persistència de les paraules fetes nexe
d’expressió i de sentiment) de Joan Vinyoli i d’Ovidi Montllor: han estat com el
ritme poètic i el sentit humà que m’han guiat durant els anys en què he anat
escrivint eixe testimoni que anomene temps cremat i, per a mi, no són
simples cites literàries per tal d’adornar el que intente dir
deixant-ho escrit... l’any 1984, l’Ovidi em va fer conéixer dos llibres de poemes de
Joan Vinyoli: Domini màgic i
Passeig d’aniversari, d’on són tots els versos citats ací: Vinyoli va morir eixe mateix any, i Ovidi m’explicava que els poemes dels dos llibres que he esmentat eren per a ell un il·lusionador projecte de treball, per deixar algun dia –“si no passa res”- musicats (i tan ben
expressats com només ell sabia) eixos darrers versos del gran poeta... qui ens havia de dir que l’Ovidi estaria lluitant contra la mort deu anys després...! contra la mort i per la Vida, com sempre, com en els seus testimonis que ens són més que records: l’exemple d’humanisme i estima que Joan Vinyoli i Ovidi Montllor ens van deixar, és més que motiu suficient per tindre’ls presents -a pesar que sí que “han passat moltes coses”- i que el món que el Joan i l’Ovidi tant havien estimat... no tenia lloc per a persones
com ho foren ells: immensament humans, i lluitadors contra corrent des del seu art, des de la seua tolerància i la seua dura tendresa: no tenien les “eixides” vitals que volien, però tenien –i tenen- la clau que obri tots els panys i ens permet –encara- saber que som –i són- vius... perquè volem! i perquè cal jugar la Vida “a tot o res”, i en cal cremar bé el nostre temps... dmg temps cremat –temps encara- adobat de
records que he llaurat i collit no temps perdut
–no encara!- ni guanyat... temps cremat temps amic que em coneix i m’espera fumant calmós –fent-se el somort enmig del tràfec dens d’angoixa quotidiana... temps que m’espera amic perquè em coneix de temps mentre jo solque camps entropessant pertot... no m’he perdut! no pas: m’estic recomponent uns trossos d’un temps meu que jo veia borrós –o mig enlluernat: el meu racó de món: temps que em coneix i que em té prou confiança –com de savi hortolà- per esperar-me i rebre’m en guaret acordat per a rompre i obrir i llaurar i sembrar i acoblats a la terra el Temps i jo –sentint-nos poder regar encara l’adob amb sang novella! |
