«Abans jugàvem per la samarreta que dúiem,

No jugàvem tant pels interessos.»

Va nàixer el nou de setembre de 1913, a Bétera.

Durant vint anys va jugar a futbol, «vaig començar als 16 anys, a l’equip del Bétera», tretze dels quals com a professional. Enguany farà vuitanta-sis anys, i encara en parla amb amb goig i agraïment, d’aquell esport.

«Jo em cuidava molt, era un atleta. Ja jugant amb el València CF, hi havia vegades que perdia el tren i baixava a peu a València, pels entrenaments. Entrenava i després me’n tornava a Bétera.»

De l’equip del Bétera, on va estar cinc anys, va passar al Levante FC, on va jugar tres temporades. Després va passar dos anys al Burjassot FC i l’any quaranta el fitxà el València.

Aquella temporada, 1940-41, va guanyar la final de Copa –aleshores del Generalísimo–, jugant contra l’Espanyol de Barcelona. Un partit que el semanari Marca definia com una autèntica final, de joc poc vistós però intens, on el València va ser un guanyador just.

La temporada següent, 1941-42, el València CF guanya la lliga. Cal recordar l’equip:

Pio (porter), Alvaro i Juan Ramon (defenses), Bertolí, Sierra i Lele (migcampistes), Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza (la famosa davantera elèctrica).

–Dos anys al València, i guanyen una copa i una lliga. Era un bon jugador, vosté?

No diu res. Pensa. Em demana què li he preguntat. Li ho torne a preguntar. Finalment, diu: «La premsa em tractava bé.»

«Féiem un joc més alegre que no ara. Ep, però féiem molt de cas de l’entrenador. L’entrenador era una persona molt important. També és veritat que, alguna vegada, a meitat d’un partit, l’entrenador em demanava parer de què havíem de fer per guanyar el partit.»

Bo i havent guanyat la lliga d’aquell any, el contracte que li va proposar la directiva del València no li va interessar, perquè hi havia una clàusula que el retenia indefinidament. Ràpidament fitxà pel Barcelona, on jugaria durant tres anys, a l’antic camp de les Corts. Temporades 42-43, 43-44, 44-45.

«Les lesions sempre m’han respectat molt. És una sort que no m’haja trencat mai res.I solament m’han expulsat una vegada del camp. És veritat que no hi havia mala intenció en el meu joc. Mai.»

A l’Hèrcules d’Alacant jugaria dues temporades i encara en faria dues més a l’Oriola, on feia de jugador i d’entrenador. Es va retirar l’any 49, als 36 anys.

«Quan arribàvem a l’hotel, ens atipàvem de menjar. Pensàvem que si estàvem ben farts tindríem més força i jugaríem amb més ànim. Hi hagué una vegada que vaig menjar tant que semblava que les cames se m’havien estacat a terra. No em podia moure. La veritat és que era una època de molta gana.»

A l’últim de la conversa, una de les filles em treu les botes de futbol que, fins no fa molt, penjaven a l’entrada de la casa, al carrer del Marqués de Dos Aigües, davant el Calvari. La casa la va comprar amb l’ajut de la primera fitxa del Barça, i les botes impressionen solament de veure-les. Un autèntica peça de museu.

«Vaig rebre la carta pel centenari del Barcelona. Però em trobe massa gran per viatjar tan lluny. Ací n’he rebut uns quants, de reconeixements, d’algunes penyes del València, de l’Ajuntament de Burjassot, algunes trobades amb exjugadors. Recorde especialment un viatge a Betxí, el poble de Robert –com Vicent, ha jugat al València i al Barcelona. Ell assegurava que voldria haver sigut com nosaltres.»

–I de l’Ajuntament de Bétera?

«Com?»

Ara la conversa es distesa, fluïda, farcida d’anècdotes, de records que sembla vulguen fugir-li, però que narra amb calma, mentre la filla i la dona l’atien perquè s’esforce…, i riuen, riuen sense parar, riem tots, escoltant-lo, amb aquelles maneres amables, senyorials, d’un home que ha sigut i ha sabut ser un professional del futbol i de la vida. Es va fent fosc, sota la parra. El raïm grana i me’n fan omplir una bossa. Justament ara, que voldria començar de nou la conversa amb el jugador.

«Vaig fer molts amics, dins i fora del camp.»