El cementiri ressuscitat

L'atavisme necrològic de la nostra cultura apareix adesiara a tots els racons de la reduïda geografia local. Els cementiris insulars, especialment d'ençà de la revolució hispanomilitar del 36, han tengut un paper preponderant en la nostra vida quotidiana. En altres cultures, per exemple la francesa, han estat lloc d'inspiració poètica. Valery, el més acreditat, fou fidel conreador de la tradició que fins i tot impregnà el més brillant dels chansonniers-poètes, Georges Brassens, que els va cantar com ningú no ho ha fet mai, des del Père Lachaise fins a un de virtual i paradis¡ac imaginat a la platja de Seta. Però quan els escriptors francesos s'han de referir a les nostres necròpolis no ho fan amb el gènere l¡ric, sinó més aviat en el tràgic, com ara Bernanos en el relat "Les grands cimitiers sous la lune", on descriu la versió dels camps d'extermini escenificada a Mallorca. L'amnèsia i el desconeixement del passat immediat propi (una situació que el decret d'Aguirre vol perpetuar) ens ajuden a creure que el Bon Sossec és la necròpolis més emblemàtica de tota la nostra història contemporània, però jo vaig aprendre de petit (fora de l'escola, naturalment) que n'hi ha hagut d'altres més acollidores, perquè el trànsit de la vida a la mort s'hi feia de manera instantània. Són el de Porreres, on un escamot de falangistes abrandats enviava a l'altre món els republicans que havien caçat pels pobles de la rodalia. Més famós va esser el de Son Coletes a Manacor, que ara torna a estar d'actualitat.

L'insubstituïble i inoblidable Guillem d'Efak en va fer un poema musicat, on contava el fet amb una lletra cr¡ptica, un sistema imprescindible en èpoques passades. Me'n record que de petit havia sentit manta vegada l'expressió "l'enviaren a Son Coletes", que en la meva ingenuïtat infantil jo associava a una versió terrenal de l'infern de la religió. Aquest lloc sepulcral, Son Coletes, va arribar a ser per a alguns la pàtria celestial, perquè segons em narrava el meu avi, un dels que hi havien de dur però que no hi va arribar viu (a Son Coletes els hi duien vius en aquell temps, però ràpidament esmenaven l'error) el varen trobar a la cuneta, amb el cap ple de tatxes que els seus assassins hi havien clavat, un cas abjecte de creativitat criminal, si li haguessin menat la seva agonia no hauria estat tan cruel. Si això continua aix¡ tots acabarem a Son Coletes, deien els quatre esquerrans i patriotes de Felanitx que havien sobreviscut a la presó, la persecució o les trepanacions cranials. El temps ho esborra tot, molt especialment els registres de la memòria, i he de fer acte d'atrició per haver oblidat temporalment el camp sant manacorí fins que la portada del Balears d'ahir em va evocar l'infaust record: s'ha trobat un magatzem de morts a l'antic cementiri de Son Coletes, deia la notícia. La crònica refereix que s'hi ha descobert una seixantena de caixes farcides de restes humanes i altres recipients amb cadàvers complets.

Aquests esdeveniments conviden a donar corda a la miloca de la imaginació per trobar-hi una explicació, molt particularment perquè fa dues setmanes que uns incidents afins s'han detectat enjondre. Després del carnatge que per la fe islàmica provocà a Luxor, els cadàvers de les v¡ctimes estrangeres es repatriaren a llurs països d'origen. L'eficàcia de la burocràcia eg¡pcia deu esser molt reduïda, perquè totes les despulles remeses a Anglaterra pertanyien a una altra destinació, en un dels majors caos postals de la història recent del Regne Unit. Els britànics reberen les restes d'una suïssa i altres persones no identificades i els seus propis morts anaren a raure a llocs remots, possiblement a Bulgaria, a Colòmbia o al Japó, encara no se sap. I si les rel¡quies que manquen haguessin anat a parar a Manacor?

En el 36 hi havia destacaments alemanys a la zona de Llevant, abans eren de la Wermacht, ara n'hi ha de la màfia teutona, és a dir possibles membres de la tètrica agrupació "Anigos alemanes de España". Amb aquest bugat de morts, sang i fetge que certs grupuscles de teutons han instaurat a Mallorca, no seria possible que s'hagin embullat i els hagi arribat qualque embalum criador de malves, que hagin pres per qualcun dels seus? Hi ha un detall que donaria versemblança a aquesta incerta i arriscada hipòtesi. L'amistat entre els àrabs i els alemanys, per bé que de conveniències i més aviat recent, és proverbial. Els ha units l'amic comú, com ara Espanya. Però també els ha units l'enemic compartit, una nació que la correcció pol¡tica m'impedeix citar aquí. D'ençà de la segona guerra mundial, els països àrabs, especialment els més bel.licosos amb l'Estat d'Israel, han gaudit, més o menys secretament, de la cooperació científica i tècnica dels germànics. Els ossos de Son Coletes, tendran alguna cosa a veure amb aquests intercanvis? Potser tot és més simple, la màfia alemanya col.labora amb els que volen obliterar les traces dels crims de Son Coletes. No solament als Balcans s'han comès crims contra la humanitat, i cal prendre precaucions, no fos cas que en Garzón, en una molt improbable crisi de lucidesa, es decidís a investigar-ho. En tenen experiència i no obliden que és una norma de dret internacional que aquesta casta de crims no prescriuen mai.

Nadal Batle, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears.