Una icona moderna
El germà de Diana de Gal.les, el comte Charles
Spencer, ha donat el to a la cerimònia funebre en honor de la seua
germana. Ha parlat amb fúria continguda, clar, valent, sincer. No
ha dubtat a acusar els mitjans de comunicació per la pressió
obsesiva amb que van perseguir la seua germana. Però, sobretot,
no ha dubtat en presentar Diana com una dona feble, que patia, que se sentia
insegura.
La Casa Reial britànica ha eixit de nou derrotada
en aquesta confrontació final. La monarquia va entendre dijous al
matí que havia de rectificar si no volia portar les coses a un carreró
sense sortida. Que calia que es mostrés tocada per aquesta tragèdia
que ha commogut Anglaterra fins el perillós punt on es toquen la
sinceritat per una persona estimada socialment amb el culte a la personalitat.
La rectificació ha inclós molts gestos humiliants per a la
reina en termes protocolaris. I l'acte de Westminster era, havia de ser,
el seu espai. Però no ho han aconseguit tampoc. Primer van haver
d'acceptar la presència d'Elton John --fortament demanada pel primer
ministre Tony Blair-- i de centenars de representants d'associacions humanitàries.
Ho van fer esperant que només fossen notes anecdòtiques enmig
d'una cerimònia reial. Una cerimònia reial marcada, com diu
la tradició, per l'absoluta manca d'expressió. El germà
de Diana, tanmateix, va rebentar qualsevol possibilitat de que aquell fos
un altre funeral de la cort. I ho va fer parlant d'una dona normal, simplement
com qualsevol altra ciutadana anglesa.
Una dona normal però no tant. No tant perque la
mort de Diana l'ha convertit en una icona. En una d'aquelles imatges de
la modernitat, de la contemporaneitat, a la qual es difícil resistir-se.
Elton John, amb la seua magnífica versió
de Candle in the Wind s'ha fet càrrec de que no quedés cap
dubte al respecte. Una cançó feta per a Marilyn Monroe i
regalada a una princesa que el jove primer ministre Tony Blair havia definit
com la "Princesa del Poble".
La Gran Bretanya ha viscut aquesta setmana una autèntica
batalla entre la tradició i la modernitat. Una modernitat contradictòria,
sí. Sensiblera. Perillosa per moments. Fàcil. Però
sincera --per contrast amb la immutable tradició que no et deixa
veure si una àvia sent dolor pels fills del seu fill. I que paralitza
fins la sang d'una cort que sembla espantada amb la sola idea de trepitjar
el carrer. Aquesta batalla l'ha guanyat Diana, esdevinguda la icona de
la modernitat britànica. El futur ja ho veurem qui el guanya. No
endebades ha estat aquesta fredor implacable la que ha permés a
la monarquia sobreviure durant segles a tantes dificultats.
vicent partal
