 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
El tren deixa enrere els afores humils (allunyats de qualsevol visita turística) de Cusco i comença un recorregut entre muntanyes que acabarà a l'altiplà on descansa el Titikaka, llac bisobirà (Perú i Bolívia) d'aigües blaves que acaronen els cels des de les alçades. Avança la màquina entre la pampa, les vaques s'espanten i s'entrepussen amb la corda que les lliga, ovelles i porcs també intenten guillar, com les llames i les alpaques, els ocells i els ànecs que es remullen emprenen el vol atemorits. El tren que trenca el silenci i la calma regnants. Però no tots foten el camp quan passa la bèstia de ferro: hi queden els gossos que, o bé continuen dormitant mandrosament sota el sol, o bé (la majoria) comencen a perseguir el tren bordant com posseïts, a tocar la via i les rodes. Bales canines que surten disparades des de 100 metres o 150, petites o grans disposades a enfrontar-se a l'impossible, a l'indestructible, sense perdre l'esperit de lluita, cada vegada que passa el tren. Bonica metàfora... a què l'apliquem? I d'aquesta manera arribem, ja enfosquint-se, a Puno, vila lletjota que té la gran sort de viure al costat del llac. Hi fem nit i al matí ens escapem cap a la frontera boliviana, un petit arc de pedra sobre una muntanyeta en una petita península. Passats els controls, pugem dalt d'una combi per anar a Copacabana, el primer poblet de Bolívia, turístic i utilitzat de llançadora per visitar les illes del Sol i de la Lluna. La primera és on la llegenda situa el naixement de la cultura inca, i s'hi poden visitar algunes ruïnes, igual que en la segona. Bé, deixant de banda bars, pubs, restaurants i artesanies variades, a Copacabana es pot pujar al Cerro Calvario, una espècie de santuari situat en un considerable pujol des d'on s'obtenen memorables vistes sobre el mar-llac-mar, blau i blau confonent-se amb blau i blau: aquí s'hi fan també tota mena de rituals profans i sagrats per aconseguir millores en qualsevol aspecte de la vida. Tot plegat... molt espiritual? Caminar pels voltants del poble és igualment distret, observant les embarcacions de totora, els camperols sembrant la terra amb estris dels avantpassats, proominents rocositats, ocells i algun quisso mort en algun abocador d'escombraries. Escenes d'un viatge, com sempre. Salut, companys i companyes.
30 de març del 2002
|
La Paz, departament homònim Una de les dues capitals de Bolívia (l'altra és Sucre), situada entre muntanyes a 3.600 metres d'alçada i 400 metres per sota de l'altiplà. El centre està marcat per una gran avinguda que en dies plujosos baixa com una mortífera riera (de fet, no fa gaire un aiguat va deixar rere seu nombrosos morts i quantioses destrosses materials), al costat de la qual pugen carrers verticals cap a la catedral i la plaça major. Des d'aquest centre s'observa també el cim de neus perpètues de l'Illimani (6.400 metres), allà, rere els quatre gratacels de la ciutat. Manifestacions diàries de mestres que demanen salaris justos, de jubilats reclamant el pagament de les pensions, de treballadors d'una companyia telefònica administrada per un país estranger que volen, justament, la sortida d'aquests administradors... els quals, com a resposta, despatxen els vaguistes, els antiavalots carregant amb pots de fum contra una mani de dones en el dia de la dona... I totes aquestes visions en només quatre dies. I és que la corrupció i el desgovern governen des de Mèxic fins a l'Argentina: no se'n salva ni un sol país. Una visita interessant i curiosa mereix el Museu de la Coca, on a banda del recorregut cultural, medicinal i natural d'aquesta planta, t'assabentes per exemple que en els primers temps de la Coca-Cola, la coca era part essencial del procés d'elaboració i que el seu creador assegurava una llarga vida a qui la prenia (actualment s'utilitza encara essència d'aquesta planta): deu ser aquest el secret més ben guardat de la composició d'aquesta soda? També fa un repàs de les polítiques demagògiques i tramposes dels Estats Units cap als principals productors de la coca, oblidant-se que aquesta, en si mateixa, és una planta curativa com qualsevol altra, i que és gràcies als productes químics (dels quals els Estats Units són els màxims productors) que es converteix en la valorada pols blanca. N'est-ce pas? |
Fins a aquest lliurament, cada etapa del periple d'en Guillem incloïa algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. Amb tot, des d'aquesta crònica en Guillem no podrà enviar més fotografies. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports i visites de Bolívia. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |