El llibre ha deixat de ser un microcosmos, a la manera clàssica o a la manera europea.
El llibre no és una imatge del món i encara menys un significant. No és una bella
totalitat orgànica, no és tampoc una unitat de sentit. Quan es pregunta a Michel
Foucault què és per a ell un llibre, respon: és una caixa d'eines. [...] Nosaltres no
llegim ni escrivim ja a l'antiga. No hi ha mort del llibre, sinó una altra manera de
llegir. En un llibre no hi ha res a comprendre, però sí que hi ha molt de què aprofitar-
se. Res a interpretar ni a significar, però molt a experimentar. El llibre ha de formar
màquines amb alguna cosa, ha de ser una petita eina en un exterior.
Gilles DELEUZE - Felix GUATTARI
(Rhizome (Introduction), París, Minuit, 1976)
L'any 1992 un petit equip de persones vinculades al món del llibre i de la literatura, coordinat
per en Jaume Subirana i jo mateix, iniciàvem una experiència que tenia alguna cosa de pioner:
l'edició de 1991, una revista literària magnètica -potser la primera, si més no en el nostre
context-, de periodicitat anual i distribució gratuïta. Poc temps després, l'allau de possibilitats
que treien el nas arran de la minoritària però continuada implantació de les noves tecnologies
(CD-ROM, internet, simuladors i realitat virtual, etc.), i sobretot arran de les seves primeres
explotacions comercials significatives, donava a la nostra proposta, ja, un cert caire testimonial.
Però, lluny de resoldre'ls o superar-los, la nova situació aprofundia els interrogants,
gairebé els enigmes, que 1991 ens empenyia a plantejar, i que podem resumir així: en quina
mesura el suport condicionarà el contingut? És a dir, quan hàgim après a explorar les
possibilitats que el suport magnètic ens posa a les mans, i concretament les possibilitats que el
diferencien dels suports tradicionals de transmissió de continguts literaris, encara es podrà dir
que fem literatura?, estarem fent una literatura nova?, o serem en el terreny d'una altra cosa que
literatura? Són aquests els interrogants que motiven el present article.
Del text imprès a la pantalla
Diu Roger Chartier, estudiós de la història i la recepció del llibre (a "De la història del llibre a la
història de la lectura", publicat en castellà dins Libros, lecturas y lectores en la Edad Moderna,
Alianza, Madrid, 1993), que "la revalorització del concepte de lectura va de bracet amb la del
concepte d'edició". És a dir, que es pot modificar la manera de llegir quan canvia prou la manera
d'editar; així, per exemple, el pas del rotlle de papir al còdex "crea una pauta de relació amb
l'escrit, una tecnologia intel.lectual, un repertori d'actituds i de pràctiques que les innovacions
posteriors en les maneres de reproduir els llibres no modifiquen fonamentalment". El
coneixement de la història del text imprès du Chartier a concloure, per tant, que la presentació
material dels textos arriba a condicionar el model de relació amb l'escrit, especialment quan
canvia el seu suport. També s'aprecien diferències en aquesta relació entre el moment que la
lectura era majoritàriament col.lectiva i en veu alta (el temps dels manuscrits, en què la
transmissió cultural era sobretot un fet de la vida conventual) i el moment que la lectura pot
esdevenir ja majoritàriament una experiència individual, íntima i en silenci (gràcies a la
impremta, que fa possible l'augment de tiratges, de difusió, d'accessibilitat al llibre), però
Chartier insisteix a no considerar-les substancials. Aleshores, un nou canvi del suport, com el
pas del paper a la pantalla, podria ser prou radical, com en el cas de l'aparició del còdex, per
implicar una nova modificació substancial en aquesta pauta de relació?
És interessant que ens aturem en el que suggereix l'afirmació que aquest model de relació
amb l'escrit consisteix en "una tecnologia intel.lectual, un repertori d'actituds i de pràctiques". I
és interessant perquè, si en considerem les implicacions a la valenta, ens plantem de cap davant
un altre interrogant fonamental: què és un text i què implica la seva transmissió (l'edició primer
i la recepció després)? "Hi ha, a parer meu -diu Chartier en un altre assaig, "Textos, impresos,
lectures" (dins op. cit.)-, una simplificació il.legítima del procés pel qual les obres agafen sentit.
Restituir-lo exigeix considerar les relacions entrellaçades de tres pols: el text, l'objecte que el
porta i la pràctica que se n'apodera." I, fem un pas enllà, què passa quan aquest text és una
obra literària? Què passa quan l'objecte que el porta deixa de ser un llibre? Quin nom donarem
a la nova pràctica que genera: lectura, encara? Si el llibre ja no és ben bé un llibre, si la lectura ja
no és ben bé lectura, el text pot continuar essent, immutable, text? I un cop enunciat aquest
interrogant, és inevitable formular-ne un altre, de fonamental: què és, situats en aquest punt, la
literatura?
En tot el que hem dit fins ara, i en el que direm a continuació, planen inevitablement dues
interseccions, dos problemes conceptuals, que poden donar peu a no pocs equívocs i fal.làcies.
Penso, en primer lloc, en la intersecció entre "contingut" i "continent", sobre els quals tant s'ha
escrit; diguem, per formular-ho amb intenció de consens, que és obvi que una cosa és allò que
es diu i una altra com es diu, però també és indubtable que el com i el què tenen una relació
estreta, són interdependents, interactuen i es condicionen (feu la prova de formular exactament
la mateixa idea, posem per cas, en un sonet, en rodolins, en prosa abarrocada o en un llenguatge
asèptic i observareu que els matisos que la forma obliga a imprimir a la idea l'arriben a
transformar); avui se sol acceptar que el tall entre contingut i continent és poc precís, més aviat
arbitrari i convencional. En segon lloc, faig referència a la confusió entre cultura literària i
cultura del llibre: hereus de la tradició del llibre desplaçats per la nova cultura de la imatge, hem
arribat a identificar la literatura amb el suport que la transmet (així, sovint considerem problemes
literaris els problemes editorials), oblidant que hi ha literatures anteriors i literatures paral.leles al
text escrit, les literatures orals, i que per tant és probable que persisteixi alguna mena de
literatura fins i tot després, si això és imaginable, que desaparegui el paper o un succedani del
paper com a suport.
Podem apreciar que ara mateix es produeix, o hi ha elements perquè es comenci a produir,
un canvi de relació en certs entorns de la lectura, els que podem considerar menys personals, els
menys culturals o literaris: la premsa, que les primeres experiències on-line situen al llindar
d'una possible revolució de les pràctiques de lectura, d'una banda, i de l'altra el nou ús d'obres
de consulta o de referència, gràcies a les primeres enciclopèdies multimèdia. És versemblant
inferir, a partir d'aquí, que aquestes noves experiències influiran en altres entorns de lectura,
concretament en la creació literària i en la recepció de la literatura, modificant el concepte
tradicional de literatura o derivant-ne una nova realitat independent.
El pas de la literatura oral a la literatura escrita va comportar, per exemple, la consolidació
d'un procés de fixació dels textos que ha dut, en el present, fins a una certa veneració de
l'objectivitat textual, del mateix caràcter material de l'escrit. Potser el pas de la literatura en
suport paper a la literatura en suport magnètic capgirarà altra vegada el concepte de "text",
deixant oberta la possibilitat que la lectura en suposi una manipulació efectiva, o que la
perfectibilitat explícita (un text sempre deu ser perfectible, però la nostra tradició només reconeix
a l'autor autoritat per perfeccionar-lo), oferta al lector, n'esdevingui un valor positiu, un
al.licient nou.
Probablement no és arriscat afirmar que, per més terreny que guanyi l'ús de la pantalla, es
continuarà accedint a la literatura bàsicament en el suport tradicional, això és a través de la
lectura de llibres en un entorn individual, de silenci i d'intimitat. Ara bé, potser tampoc no és
fora de lloc suggerir que les aplicacions o bé editorials o bé literàries de la tecnologia,
explorades segurament amb la creació de productes multimèdia i interactius, arribaran a
propiciar el sorgiment d'un nou concepte de lectura, una possibilitat de "lectura" més activa,
més creativa, en la qual el producte arribi obert al lector, que l'explorarà, el recrearà, el
completarà, si més no en una o algunes de les seves potencialitats, tal com ja s'esdevé amb els
jocs informàtics i amb la realitat virtual. No només el concepte de "lectura", sinó la noció
mateixa d'autor serà aleshores susceptible de ser redefinida.
En aquest exercici de prospectiva, però, és difícil determinar en quin moment hem deixat
enrere, de tant forçar-lo, el camp semàntic de la "lectura" per endinsar-nos en el del "joc".
Potser aquesta és una de les característiques del pas de la literatura tradicional a la literatura en
suport electrònic: aprofundir en la intersecció entre l'àmbit tradicional de la cultura i el nou àmbit
de l'oci, en què sembla que s'inscriu cada vegada més.
I és que, en realitat, preguntar-se sobre la possibilitat d'una "literatura electrònica" és
qüestionar l'abast del pas del paper a la pantalla, de la cultura del llibre a la cultura de la imatge,
de la cultura de la "raó" i de la "veritat" a la cultura de l'autèntica "simulació".
Del llibre a la imatge
Hem parlat molt, i encara en parlem, de crisi de la cultura, de pèrdua de lectors i de les
implicacions culturals (se suposa que generalment catastròfiques) de la revolució tecnològica en
què ens sentim immersos. I quan n'hem parlat i en parlem des del tron de la cultura del llibre,
acostumem a assenyalar amb el dit el nostre enemic i a culpabilitzar-ne (d'alguna cosa, de tot
plegat) els possibles interlocutors, si ens en queden. Cosa que ens permet, tant se val si ho
preteníem o no, descarregar l'adrenalina, reconeixe'ns investits d'autoritat oracular i reforçar el
propi aïllament, sempre, però més rarament entendre i fer-nos entendre, i aprendre.
Per contra, veiem que són escassos els intents de fer una anàlisi menys apassionada de la
realitat cultural, una anàlisi que maldi per descriure, sense jutjar-los, els hàbits culturals reals de
la societat, els discursos culturals que hi operen com a nuclis d'identitat i reconeixement
(cultural, polític i social), o els fetitxes que, d'una manera més inconscient que explícita,
perpetuen o modifiquen la tendència a la distinció cultural (i política, i social) per part de les
institucions i dels ciutadans (Pierre BOURDIEU: "Crítica social del judici del gust", primera part
de La distinction, París, Minuit, 1979). Denunciar la pèrdua d'incidència de la cultura del llibre
davant l'extensió de la cultura de la imatge, com si d'anunciar l'apocalipsi es tractés, sembla
poca cosa més que un esgarip desesperat d'incomprensió, provocat per la pròpia incomprensió,
vull dir.
Potser seria més productiu, en canvi, preguntar-nos per la realitat d'aquesta suposada
pèrdua d'incidència de la cultura (del llibre): es tracta d'un pur retrocés o d'un
reposicionament, i en qualsevol cas quins en són els motius? Preguntar-nos pel que la societat
vol dir quan deixa de reconèixer massivament el prestigi del llibre i de la cultura que du
associada. Preguntar-nos pels neguits que, com a usuaris formats en la cultura del llibre, ens
espanten davant els canvis que associem a la cultura de la imatge.
Crec que és a partir d'interrogants com aquests, que no encobreixen un punt de vista
il.lustradament ingenu o pedagògic ni pretensiosament augural o nihilista, que potser es podrà
parlar de reconstruir el diàleg, la comunicació, entre els sectors professionals de la cultura (del
llibre) i la societat que sembla viure-hi d'esquena, potser alienada per l'opi de la pantalla, potser
prou divertida a l'avantguarda d'unes "noves" relacions culturals que protagonitza i, tanmateix,
per les quals no té necessitat ni ganes de preocupar-se.
La discussió i el diàleg que aquesta realitat reclamen de tots nosaltres s'articulen en l'espai
que crea, a l'entorn del terme "cultura", la intersecció de tres àmbits: el de la tradició (en aquest
cas, la cultura del llibre, que s'ha considerat fins ara ella mateixa en principi l'única -o si més no
la més- legítima com a cultura), el de la societat (modificada per l'alfabetització universal i la
democratització de l'accés a la cultura, que han produït un creuament entre la cultura de masses i
la massificació de la cultura) i el de la tecnologia (que fa possible l'aparició, l'extensió universal
i la imposició de la imatge com a nou paradigma -transmissor i protagonista- de la cultura). La
tensió entre tots tres àmbits (per exemple, la nova utilització de la tradició per part de la societat
gràcies a la tecnologia) ajuda a explicar l'experiència de crisi, canvi i transformació que
qualsevol de nosaltres reconeix com a present.
En aquest context, en un moment que -com diu Baudrillard a Simulacres et Simulation
(Galilée, 1981)- "totes les formes actuals d'activitat tendeixen cap a la publicitat, i la majoria
s'hi exhaureixen", plantejar-se les possibilitats, les limitacions i els riscos de les noves
tecnologies com a vehicle de transmissió de literatura pot fer poca cosa més que destapar capses
i capses farcides d'interpel.lacions.
Primer, perquè vista en la tessitura de les noves tecnologies (que es mouen més aviat en
l'univers del cinema, la televisió, el videojoc, el videoclip), la creació literària és immediatament
transcendida i esdevé un element més, potser amb menys que amb més protagonisme, d'una
altra probable "art total". Després, perquè el context en què es produeix aquesta mutació és més
propici als valors del mercat que als de l'experimentació, i cal veure si els creadors tindran prou
habilitat per trobar un punt de confluència acceptable entre la voluntat d'avantguarda i la
capacitat d'apropiar-se les velles tradicions, un punt de confluència entre el prestigi i l'ús social,
entre l'estatut de referència cultural amb capacitat de legitimació i el reconeixement popular, fins
i tot populista, massiu que es reclama als productes culturals emergents.
La literatura, en aquests temps i els que vindran d'accés massiu a la cibernètica, perviurà
sens dubte gràcies a la pràctica dels seus lectors. Que en un futur més o menys llunyà
esdevingui una forma de transmissió cultural reconeguda o obsoleta, popular o marginal, pura
recreació (com avui ho és l'òpera) o creació encara viva, romanalla de l'antiga cultura del llibre o
una nova oralitat, dependrà, probablement, del caire amb què es vagin orientant interrogants i
respostes com els que hem formulat aquí.
