Allò que esdevé, nogensmenys, més preocupant és la desaparició del subjecte engolit per la tècnica. Això és, de quina manera el nostre ésser (i les nostres opinions i les nostres sensacions) desapareix anihilat per la seva presència invisible, el seu doble immaterial -informació elèctrica, imatge virtual-, que esdevé l'única presència real.
L'avantguarda i l'art primitiu
El cubisme i el dadaisme, a principis del segle XX, en oposició a la guerra, per primera vegada en la història de la cultura occidental, encetaren un retorn a les cavernes, un retorn a les formes primigènies de l'ésser. Davant l'esgotament de la raó a Occident, el pensament inaugural de Nietzsche o Freud que constatava la importància cabdal de l'irracional en l'home, fonamentava, al costat del naixement de l'antropologia, la necessitat de pensar l'home des dels seus orígens. L'esgotament de les formes portava els pintors i els poetes de l'avantguarda a cercar els colors, els sons i les formes primigènies per tornar a insuflar l'alè vital a l'esmorteït esperit occidental.
La recuperació de la unitat perduda de les coses i de l'essència vital de l'ésser per l'avantguarda històrica coincidia ja amb l'emergència d'un món cada vegada més tecnificat dominat pel maquinisme i per l'alienació col.lectiva. L'avantguarda històrica, doncs (i parlem, a Catalunya, de Picasso, Miró, Dalí, González o Foix), feia un viatge pregon a la caverna, no pas per tornar a l'obscurantisme o a la fantasmagoria, ans per conquerir la més gran llibertat expressiva.
El temps dels satèl.lits
A la fi del segle, en el temps dels satèl.lits, urgeix pensar el present, i doncs, el passat i el futur, des de la consciència que sense la immersió en les darreres possibilitats tecnològiques la cultura esdevindrà condemnada a l'aïllament i a la desfeta. És, per tant, imprescindible de mantenir-se a l'avantguarda de les innovacions tecnològiques i científiques planetàries. Tanmateix, cal esmicolar el monolingüisme imperialista de les grans multinacionals àudio-visuals i dels estats per obrir les portes a les infinites llengües dels parlants.
Així mateix, urgeix aplicar una demoledora i continuada crítica dels mitjans de comunicació i dels mitjans tecnològics, perquè només des de la crítica creativa serà possible de no ser engolits per la freda i anihiladora buidor de la lògica del creixement catastròfic del capitalisme post-industrial, i d'encaminar-nos cap a una societat sostenible.
És des de la transgressió dels codis establerts per l'estat, per les multinacionals i pels sistemes reproductors de codis caducs que serà possible d'assolir un espai de llibertat, un veritable espai de llenguatge creatiu. Això només serà possible des de la memòria de la tradició. És per això que el viatge a les deus de l'avantguarda històrica, el retorn a les pregones formes primigènies de l'ésser segueix essent necessari per tal de no caure en la més lleugera mediocritat del discurs més feble de la postmodernitat, per tal de no desaparèixer en la vacuïtat de la tecnologia pura, en l'estètica de la desaparició que tan bé ha descrit Paul Virilio (Esthétique de la disparition, París, Ballard, 1980) [Estética de la desaparición, Barcelona, Anagrama, 1988].
Una pràctica dels extrems, doncs, que pensi i reflexioni des de la més estricta contemporaneïtat, amb els nous mitjans tecnològics, i, alhora, que dialogui amb els orígens de les pròpies arrels i amb la tradició de la modernitat, i de la universalitat. Aquests són alguns dels principis de la poètica dels satèl.lits. Una poètica que ens parla de la desaparició del cos i de la seva multiplicació, de la nova ubiqüitat. De l'anihilament del pensament i de la seva màxima difusió planetària.
Les antenes parabòliques esdevenen a Cuba o a l'Iran el símbol d'una nova inèdita llibertat. Quan el totalitarisme reneix al cor d'Europa només el retorn a la tolerància i el dret a la diferència ens pot permetre un futur desitjable. Tots anem en el mateix barco (lights i heavys, noucentistes i avantguardistes) tal com ha assenyalat Sloterdijk (Im selben Boot. Versuch über die Hyperpolitik, Frankfurt, Suhrkamp, 1993) [En el mismo barco. Ensayo sobre la hiperpolítica, Madrid, Siruela, 1994]. Cal democratitzar l'accés a les noves tecnologies.
Només la llibertat que el llenguatge de l'art i de l'escriptura aporten al més pregon de l'ésser enmig del materialisme imperant ens poden allunyar de la barbàrie. El nou retorn de l'espiritualitat, de formes ancestrals i religioses, no ens ha de deixar oblidar, tanmateix, les conquestes de la modernitat. No deixem que nous déus i profetes s'ocupin de prendre les nostres decisions. És en aquesta contínua i profunda paradoxa que s'inscriu la poètica dels satèl.lits.
Novembre de 1994
