No hauria de ser gaire difícil cantar les excel.lències de la tecnologia a través d'una revista que es reparteix en suport magnètic. No és gaire probable que una revista en disquet tingui lectors que fugin de les noves tecnologies o que no en reconeguin, si més no, certa utilitat.
És cert que molts dels lectors de la revista el primer que faran serà imprimir en paper els articles que els interessin -paradoxalment, els ordinadors haurien d'haver portat l'oficina sense paper i en canvi han fet que el consum de paper creixi considerablement. Però les tecnologies no estan -o no haurien d'estar- fetes per complicar-nos la vida. Cal aprofitar dels nous aparells i sistemes allò que tenen d'útil i intentar superar els seus inconvenients. 1991 no és tan complicada d'editar i de distribuir com una revista en paper. Qualsevol en pot fer còpies a casa seva mateix i, si vol, pot rebre o enviar els textos a través de la línia telefònica. Cadascú hi trobarà inconvenients concrets, com els tenen els automòbils, els ascensors, les màquines de rentar i els caixers automàtics, sense que gaire gent, però, hagi decidit de prescindir d'aquestes màquines.
No és l'objectiu d'aquest escrit cantar les excel.lències de la tecnologia per difondre la cultura. Però sí que voldríem aprofitar que els creadors de 1991 varen ser innovadors en la forma i ara volen ser també innovadors en el contingut. Varen ser prou audaços per crear una producte en suport magnètic i ara ho són prou com per fer reflexionar sobre tecnologia i cultura. I dic audaços perquè malgrat la importància del tema no és aquest un aspecte que ocupi gaire lloc en el nostre debat cultural. Ni tan sols quan es parla del futur de la llengua catalana -cosa que passa gairebé cada dia- es presta atenció a què passarà si ens quedem sense CD-ROM en català o si no entrem a les autopistes de la informació.
Per no ocupar gaire espai amb la llengua, em permeto de tractar en primer lloc aquest tema. És francament trist que en analitzar si el català arribarà amb salut acceptable al segle XXI i com evolucionarà gairebé mai no es parli de la presència/absència de la nostra llengua a les transmissions per satèl.lit, als ordinadors, als sistemes interactius o a les traductores automàtiques. Per una estranya al.lèrgia als temes tecnològics, el futur del català es planteja amb la seva presència als comerços o al Parlament europeu -temes òbviament importants- o respecte al nombre de llibres editats. Però ningú no sol intentar esbrinar quin paper jugarà al món cultural del segle XXI una llengua que no tingui prou programes informàtics, que no es pugui captar des dels satèl.lits de televisió o que estigui absent de l'intencanvi d'informació a les xarxes d'ordinadors.
Les excepcions són poques. Josep Gifreu insisteix gairebé sol en la necessària presència del català a les ones i la Generalitat va dur a terme una campanya per catalanitzar alguns dels sistemes operatius més utilitzats al nostre país. Aquesta darrera campanya no ha merescut cap comentari dels articulistes habituals, mentre que el tema del català als comerços o a la feina, posem per cas, sí que ha portat reflexions. I, en canvi, ¿quina catalanització pot dur a terme una indústria si els ordinadors han de funcionar en castellà? I què farem quan els ordinadors escoltin i enraonin -i no falta pas gaire- si no hi ha màquines que entenguin el català i el parlin?
Per no ocupar massa lloc amb la llengua ja he utilitzat massa espai. Podem passar, doncs, a qüestions més generals. A l'hora d'escriure l'article em vénen al cap idees que per a mi són obvietats -la qual cosa no vol dir que en realitat ho siguin. Em sembla una pèrdua de temps dedicar gaire esforços a destacar una cosa tan evident com el paper de la tecnologia en la difusió de la cultura. Encara que deixéssim de banda el naixement de l'escriptura -que en bona part vingué provocat per uns creixents tractes comercials que precisaven de l'expressió escrita- seria difícil trobar formes de difusió i expansió cultural que no tinguessin a veure amb la tecnologia. Naturalment, com més enrera anem més rudimentària és la tecnologia utilitzada. Però com que aquest mot inclou no sols ordinadors i televisors sinó també papirs, pigments, tintes, paper i molts altres elements, hem de concloure que només les cultures de transmissió oral n'han estat al marge -i tot i així, en la creació de cultura la tecnologia hi ha d'haver estat present.
Conforme avancem en la història, els sistemes de transmissió de cultura es sofistiquen. Però cauríem en un error si només penséssim en sistemes d'escriptura o de transmisisó de textos, veu o imatges. Els mitjans de transport tenen un paper essencial en el contacte entre cultures. Conforme els mitjans de transport han permès arribar més lluny i fer-ho en menys temps, l'intercanvi de coneixements ha estat més ràpid. I cal tenir en compte també l'intercanvi d'individus -que depassa el viatge d'un explorador per descriure els seus descobriments- que han jugat un paper essencial en la barreja cultural de totes les parts del món.
Per això, la història de l'evolució de la cultura i de la seva transmissió no només ha d'incloure el pergamí, la impremta o els satèl.lits. També ha d'observar els vaixells cada vegada més sofisticats, els avions o els cotxes, que han democratitzat la coneixença d'altres països.
La transmissió de cultura va esclatar aquest segle, amb mitjans com la ràdio i la televisió, amb els satèl.lits i amb els ordinadors. A un individu d'avui li arriba en un dia tanta informació com a un del segle XVIII en tota la seva vida. Però l'aldea global macluhaniana i la conseqüent allau d'informació no comporta necessàriament una democratització. Si mai com ara s'havia difós tanta informació, mai com ara una cultura concreta havia dominat tan aclaparadorament. I aixó es deu als nous mitjans de comunicació i de transport.
Observem que el procés que facilita la difusió de la cultura no és necessàriament beneficiós -com no ho sol ser res del que aporta la tecnologia. La impremta de Gutenberg va significar un salt increïble en la difusió de la cultura. La possibilitat de fer milers de còpies dels llibres sense necessitat de tenir copistes pacients va difondre el coneixement fins allà on no havia arribat mai. I en una societat tancada i supersticiosa l'arribada de grans volums d'informació va ser un gran cop per unes edificis ideològico-intel.lectuals anquilosats, que des de pocs segles abans ja s'estaven esquerdant gràcies a un major intercanvi d'idees. El resultat immediat va ser una revolució científica ben difosa i, uns segles més tard, la revolució industrial que va conformar la societat que encara gaudim i patim -tornem a insistir que no hi ha béns ni mals absoluts atribuïbles a la tecnologia.
Si els nous mitjans encara poden difondre amb més rapidesa la informació i fer-la arribar a tot arreu, la seva sofisticació i el seu cost permet que s'acumulin cada vegada en menys mans. Per això, els missatges político-culturals que arriben són preferentment els que corresponen a determinades formes de veure el món. I la concentració de mitjans és cada vegada més clara. Per això, les eines de la democratització de la cultura han permès que els models establerts siguin acceptats cada vegada per més gent.
Al mateix temps, aquests mitjans que han permès apuntalar la superioritat de l'anglès i de la cultura nord-americana posen en perill la resta de cultures. Les més potents poden suportar millor els seus efectes, però com que també tenen més ambicions el seu futur no els deixa de preocupar. Quant a les més febles, la impossibilitat d'accedir a les noves tecnologies les posa en perill d'extinció o les confina a àmbits familiars i folklòrics. Es pot trigar més o menys i es pot desaparèixer o quedar en estat letàrgic, però avui és difícil plantejar que una llengua i una cultura sobrevisquin en un món cada vegada més sofisticat. Des de fa molt de temps, sense edició de llibres no hi ha possibilitat de supervivència. Des de la segona meitat d'aquest segle s'ha vist que sense televisió una llengua ho té magre. Cada vegada s'afegiran més sistemes i mitjans a allò que ha de tenir una llengua i una cultura que vulgui tenir un pes mínim en el segle XXI.
Quins efectes positius o negatius tenen aquestes noves tecnologies en la literatura? Hi ha sobretot fets i avaluar si són bons o dolents per a la creació literària i la seva difusió requeriria una discussió molt àmplia. El cinema ha adaptat obres literàries. Alguns diran que n'ha augmentat la difusió, d'altres que la gent que veu pel.lícules ja no llegeix gairebé mai el llibre i molts opinaran que el cinema ha desvirtuat bones obres més que no n'ha realçat. També resulta interessant analitzar de quina manera alguns escriptors s'han vist influenciats pel llenguatge cinematogràfic.
Quant a l'eina de creació, les discussions sobre si elaborar els textos amb ordinador és positiu o no dependrà de cadascú. Però de la mateixa manera que algú s'ha dedicat a estudiar si la màquina d'escriure ha influït en l'estil, seria interessant observar si l'accés a l'ordinador personal fa poc més d'una dècada ha aportat canvis destacables. La possibilitat de fer i refer textos, de corregir-los fins al perfeccionisme més escrupolós deu haver influït, d'una forma o altra, en la creació.
Voldria dedicar la segona part de l'article a relacionar la tecnologia quant als continguts de les obres literàries. En aquest cas, jo parlaria de tecnociència, perquè el coneixement científic i la seva aplicació tecnològica estan molt relacionats al llarg de la història i són molt propers des de primers de segle.
Buscar relacions entre literatura i tecnociència és una activitat que pot començar com a mera curiositat per recórrer un territori estrany i veure un paisatge inusual, però acaba portant l'evidència que si haguéssim d'elaborar una obra que reunís totes o la major part de les referències tecnocientífiques a la literatura necessitaríem uns quants volums.
Aquestes referències poden ser de caire divers. Així, hi ha frases o metàfores basades en conceptes científics -durant el segle XIX poetes com Shelley o Coleridge buscaven en les novetats científiques inspiració per als seus poemes. Hi ha conceptes científics que aporten estructures temàtiques. Així, a Les afinitats electives Goethe trasllada, a les afinitats amoroses, la interpretació de per què alguns elements tenen més preferència a unir-se amb uns altres de concrets. La reacció química es transforma en una reacció sentimental que en comptes de fer i desfer molècules uneix i separa parelles.
Més modernament es donen totes dues formes d'influència científica a la literatura. Però com que la tecnociència ha avançat molt i cada vegada tenim més coneixements i més sorprenents i més aparells i més sofisticats, el nombre de metàfores ha crescut notablement. I no sols a la literatura. Alguns conceptes, més o menys complicats d'explicar, s'han popularitzat tant que serveixen de metàfora política o informativa. Recordem el big bang que Michel Rocard va promoure al Partit Socialista Francès.
Si els titulars dels diaris poden servir per veure alguns dels conceptes de més actualitat en cada moment, en literatura les metàfores i algunes referències poden retratar les innovacions de l'època en què l'obra va ser escrita. Un exemple molt clar el tenim en Carles Sodlevila. El títol de les seves memòries -Del llum de gas al llum elèctric- mostra la importància que tenia per a l'escriptor barceloní el canvi que havia suposat abandonar el tremolós i fumejant llum de gas per la més ferma, potent i fàcil d'encendre i apagar bombeta elèctrica.
Però, a més, Soldevila inclou en les narracions símils i metàfores que insisteixen en aquestes innovacions tecnològiques. Referències a l'ampolla de Leyden, la comparació dels sentiments amb un corrent elèctric que es pogués tallar a voluntat, esments de metàfores fotogràfiques o discussions sobre el cinema sonor i el futur de la música són exemples dels lligams que Soldevila féu entre tecnociència i literatura.
L'anàlisi tecnocientífica de l'obra literària pot anar molt més enllà. Així, podem estudiar les limitacions o facilitats que cada època atorga als personatges. Abans del ferrocarril els contactes personals eren molt més complicats. Sense el telèfon -els inicis del qual tan bé retratà Proust- la distància era sovint insalvable i la rapidesa en la transmissió de missatges poca. La difusió del cotxe o de l'avió alteren completament les possibilitats de contactes personals en les narracions. I, més enllà, Jean Echenoz situa a Nous trois l'amor en una estació espacial, ja que els protagonistes del triangle són astronautes.
Si els elements tecnocientífics són nombrosos, els mèdics són ja innombrables. Malalts i malalties es succeeixen, com un dels fets més naturals a la vida de l'individu, a moltes obres literàries. En certs casos, la referència mèdica és emblemàtica. Aquest és el cas de les descripcions que fa Flaubert a Madame Bovary -l'autor era fill i germà de metge- o les de Mann a La muntanya màgica.
Curiosament, ara que la tecnologia és més present que mai l'allau de referències que hauríem de trobar en les obres literàries és proporcionalment més minsa que mai. Podem suposar que avui Soldevila ens ompliria de metàfores tecnològiques, com també ho faria Salvat-Papasseit. Però tret de l'esmentat Echenoz o de Patrick Deville no resulta tan fàcil trobar aquests referents.
El segle XIX, amb els seus avenços científics, va capgirar moltes mentalitats. I la literatura no en fou una excepció. Tant Sobre l'origen de les espècies de Darwin com la Introducció a la medicina experimental de Bernard tingueren els seus efectes literaris, com ara el naixement i l'evolució del naturalisme.
Malgrat això, canvis més sobtats i impressionants com ara la revolució genètica no inspiren tant els literats -i encara menys al nostre país. Potser si ja l'assaig o fins i tot l'article d'opinió sobre l'impacte de la tecnociència a la societat -i sobretot l'article consistent-són escassos, demanar narrativa que reflexioni sobre els canvis o els retrati és demanar massa. Només Rosa Fabregat, potser per la seva condició d'escriptora i farmacèutica, ens ha aportat obres com Embrió humà ultracongelat núm. F-77 o Pel camí de l'arbre de la vida.
I, tanmateix, el progrés científic i el seu impacte social donen per molt. La genètica ens pot portar la prevenció de les malalties o la seva curació, però també unes greus discriminacions per raons d'ètnia o per anomalies que fins ara no saltaven a la llum. Les autopistes de la informació permeten bescanviar dades i textos, però faciliten la conspiració, tant de grups progressistes com de reaccionaris -pacifistes, ecologistes, racistes, anti-homosexuals i d'altres troben el seu lloc a les xarxes. La realitat virtual s'està convertint en un element innovador impressionant. I tot plegat dibuixa unes noves relacions personals i unes noves possibilitats creatives -Hoffmann avui podria crear uns autòmates molt sofisticats o promoure l'amor virtual.
La literatura segueix tractant els temes de sempre, com és lògic. I és que l'ésser humà és essencialment el mateix que fa vint segles o que en fa quaranta: treballa, estima, odia, té una família i unes amistats, unes ambicions, uns somnis... Però el que és radicalment diferent són les eines al seu abast. Com ha passat al llarg de la història. Avui que fer aparèixer un personatge que parla per telèfon resulta tan normal, és francament interessant repassar les pàgines d'autors que, com Proust, descriuen el sentiment que podia envoltar els primers usuaris d'un invent tan estrany.
Però aquests invents no són simplement elements del paisatge quotidià, sinó instruments que alteren les relacions humanes i socials -repassem les impagables pàgines de Julian Barnes a El lloro de Flaubert on analitza què hauria estat de les relacions entre el novel.lista francès i la seva amant sense el ferrocarril. I, tanmateix, la literatura actual no aprofundeix en aquest joc tecnològic. Parla de l'amor, però no reflexiona sobre el que pot sentir un nen proveta. Descriu el poder i els seus mecanismes, però no s'atura a raonar sobre el control que l'estat pot efectuar sobre l'individu gràcies a la informàtica. Denuncia el racisme, però no utilitza els tests genètics -ja ben usuals- per construir un argument actual sobre la discriminació. Fins i tot la sida, una malaltia que ha mogut tanta tinta, té una presència escassa en la literatura actual.
Al segle passat Dickens i Zola -salvant les distàncies- retrataren un sistema capitalista que promovia l'explotació i la desigualtat, però passant molt de puntetes sobre el paper que en això hi jugava la tecnologia. Fa uns seixanta anys Huxley va mostrar la seva capacitat de visionari. No són gaires els llibres que després d'haver estat molt de moda resulten, sis dècades després, més actuals que quan foren escrits. Però Huxley, per la seva completa formació humanística -que en aquest segle ha d'incloure també les ciències- va poder avançar-se, amb les exageracions exigides per la ficció, als problemes que podia causar la revolució genètica. Avui trobem poques obres d'aquest tipus. Amin Maalouf ha fet una interessant aportació a El primer segle després de Beatriu. Però en general els escriptors d'avui semblen molt distanciats dels canvis que viu la societat i dels que, encara més sobtats, ha de viure aviat.
Qui a mitjans del segle vinent vulgui estudiar, a través de la narrativa, quin canvi de mentalitat, quins sentiments varen provocar els avenços que ens arriben ho tindrà difícil. Pensarà que, per als escriptors, el telèfon o l'electricitat varen tenir impacte, però que la realitat virtual o l'enginyeria genètica varen ser acollits amb una normalitat desesperant. I, a més, potser constatarà que una eina de tan àmplia difusió com la narrativa es va desaprofitar per promoure el debat social sobre uns avenços capaços de provocar uns canvis imprevisibles.
