NÚM. 4 @ JUNY 1996


Josep Rom
La tipografia, el software de la paraula
Orígens, futur i esperances


Lletres de pedra i lletres digitals

Fa milers d'anys calien unes quantes hores per cisellar la pedra i escriure una paraula en una làpida. Quant de temps va trigar l'artesà a escriure una frase del text de la columna Trajana? Segur que més del que ens cal avui per compondre un llibre de vuit-centes pàgines. Pero aquell artesà estava en possessió d'una ars, d'una habilitat extraordinària. No tenia pressa, no hi havia gaire més gent que pogués donar forma a les paraules i fer-les de domini públic.

Avui, a través del correu electrònic de l'Internet, qualsevol de nosaltres pot elaborar un text i enviar-lo a l'últim racó del planeta o fer servir la World-Wide-Web i saltar d'un document a un altre. Hem aconseguit democratitzar la difusió d'idees? És l'ordinador una arma alliberadora?

La impremta va ser la primera màquina que permetia reproduir un text de forma múltiple i amb una certa facilitat. Però el poder demiúrgic de la impremta i la tipografia van ser controlats i utlitzats pels poders institucionals. No podem imaginar-nos la colonització d'Amèrica, Àfrica o Àsia sense la impremta. Quan el llegendari Gutenberg es va avançar als xinesos, que feien servir tipus de fang cuit des de 1401, i va imprimir la famosa Bíblia de 42 línies amb tipus mòbils de metall, no podia intuir el paper que jugaria la seva màquina en l'expansió de l'eurocentrisme i com ajudaria a crear el mite de les cultures metropolitanes a uns infants africans que estudiaven en els llibres d'història les batalles dels seus avantpassats, els gals.


Els tipus mòbils i els primers tipògrafs

I és que els tipus mòbils són al colonialisme el que la bomba atòmica va ser a l'imperialisme del segle XX. A Amèrica, van arribar-hi primer els conqueridors, després l'Església i gairebé alhora els impressors -a Mèxic, la primera impremta és de 1539-. La cultura i la religió occidental es van escampar i van quedar legitimades sobre les cultures locals gràcies al poder de la reproducció múltiple. Els fabricants d'aquests artefactes eren molt pocs. Un cercle de mags que sabia fabricar els tipus mòbils, que posseïa els secrets de l'art de la tipografia, el llegat dels primers grans impressors europeus: de Jenson, de Caxton, de Manutius, de Griffo o de Garamond.

D'altra banda no tots els tipògrafs eren seguidors fidels de les doctrines oficials. Alguns impressors, conscients del poder de la reproducció múltiple, van pensar que podien contrarestar la doctrina oficial i construir una societat ideal al voltant de la impremta. Des del segle XVI es troben vestigis de la fraternitat de Sanserif. Possiblement va ser un grup de tipògrafs devot de la Càbala hebraica i seguidor del mític frare Pietr Serif. Segons Enrique Longinotti aquesta fraternitat va viatjar a Amèrica per fundar comunitats utòpiques, on la impremta, "la màquina de las letras [...] creada per el Sancto Seriph" segons un opuscle castellà del segle XVI, era el centre d'una ciutat ideal. Una ciutat semblant a l'illa d'Utopia de Thomas More. Simultàniament, el 1623 Bacon escriu a l'obra New Atlantis "allí teníem l'estàtua del monjo [...] de la impremta". Sembla doncs, que hi havia alguna relació entre Bacon i els utòpics tipògrafs Sanserif. Potser el filòsof només coneixia l'existència de la fraternitat, però és raonable creure que una societat secreta fundada en el poder de la impremta havia de guanyar-se les simpaties dels humanistes com ara Bacon. A més, sempre segons Longinotti, en la segona edició de l'Index Librorum Prohibitorum Vaticà de 1562, Petrus Saeriphus figura com autor prohibit exactament sota d'Erasme de Rotterdam. Longinotti fins i tot relaciona els Sanserif amb el projecte de les reduccions jesuítiques americanes perquè la coberta d'un document de 1690, crític amb els jesuïtes de Paraguai, surt un vagabund amb banyes amb la inscripció "Sanc Serif".

I bé, deixant de banda l'exercici especulatiu, el que resulta evident és el paper protagonista de la tecnologia dels tipus mòbils en la difusió de la cultura oficial o contracultural des del segle XVI. L'Església va ser ràpidament conscient del perill de les publicacions contràries a la doctrina oficial i de l'amenaça dels grups de tipògrafs humanistes com els Sanserif. És per això que el 1501 Alexandre VI Borgia organitza la primera censura religiosa de llibres a escala internacional i el 1502 els Reis Catòlics estableixen la censura a la península. Francesc I de França va encara més lluny i a 1535 decreta l'abolició de la impremta. A partir de 1517 Luter demostra que les pors no eren infundades. No podem imaginar l'extraordinària expansió de les doctrines reformistes sense els tipus mòbils. Luter va organitzar la primera gran campanya de comunicació basada en opuscles i fulletons. La "democratització" luterana de la lectura de les Sagrades Escriptures no hauria tingut cap sentit sense la possibilitat de reproduir ràpidament, repetidament, la Bíblia. De les edicions del Nou Testament traduït per Luter se'n van vendre 20.000 exemplars entre 1519 i 1534.


L'autoedició i el futur

Ara som a 1995 i la misteriosa ciència dels Sanserif és una activitat que milions de persones amb un ordinador personal practiquen cada dia. És fàcil descobrir dos oficinistes o dos estudiants discutint sobre la tipografia, el cos o l'interlineat d'un document que han elaborat amb l'ordinador. La tecnologia dels tipus mòbils s'ha convertit en la tecnologia de l'autoedició. L'aparició del primer Apple Macintosh el 1984 i el llenguatge PostScript d'Adobe el 1983, van revolucionar les possibilitats de comunicar-se utilitzant la tipografia. Les impressores làser fan de qualsevol individu un editor en potència. Però fem servir aquest potencial? El fet de poder utilitzar una Times Roman o una Òptima en un document no sembla que ens converteixi en una societat més inquieta i comunicativa. L'ordinador és sovint un simple electrodomèstic laboral i són pocs els que l'utilitzen com una eina creativa. La pantalla televisiva ens resulta més atractiva que la de l'ordinador. I és que el món és icònic, una gran videoesfera com diu Debray. La imatge no és vista, sinó percebuda, perquè és virtual i electrònica, no té consistència, no és física, no té textura, però els consumidors s'alimenten de productes audiovisuals. Des de "culebrons" fins a videojocs, passant pels CD-Rom pornogràfics interactius. En aquests mitjans audiovisuals la tipografia també hi és present, cada dia amb més força, però es tracta d'un dicurs formalista, expressionista en el millor dels casos. La nova tipografia digital que veiem a les pantalles és una tipografia que reivindica la seva il.legibilitat, que és essencialment antimoderna perquè abandona el rigor del mètode i l'arquitectura tipogràfica i vol ser sobretot "visual". Aparentment, la videoesfera ha assimilat els signes de la grafoesfera. Sembla la fi del món de la paraula impresa, però la lletra encara té un gran poder demiúrgic... en nous suports. El text escrit s'està convertint en un producte de consum minoritari. El paper cedeix terreny davant les noves xarxes electròniques.

Quan fa vint anys el departament de Defensa dels Estats Units va desenvolupar ARPAnet com una xarxa dedicada a la investigació militar no podia sospitar que el seu sistema, dissenyat per garantir la comunicació entre ordinadors enmig d'una crisi nuclear, es convertiria en el bressol de l'Internet, d'una xarxa mundial a la qual s'hi pot connectar qualsevol usuari del món. Tot i que l'Internet encara no és una veritable autopista de la comunicació. Però el fet és que els serveis de consulta de base de dades o el correu electrònic són noves formes de desenvolupament de la grafoesfera, igual que l'autoedició. Les xarxes ens acosten a un món on els textos es consumeixen de manera selectiva, on la paraula escrita s'escampa pertot arreu i el cost és mínim perquè no cal imprimir-la. Els apocalíptics de la paraula impresa creuen que la videoesfera ha devorat el text, però el futur de la comunicació és la gran xarxa. I dins la gran teranyina digital, la tipografia torna a ser l'eina, les lletres encara són els signes, el codi visual que dóna forma als nostres pensaments i permet comunicar-nos.

Les imatges no són l'enemic perquè no ens les creiem. Els llenguatges audiovisuals són el pa nostre de cada dia, però el perill no està en els seus missatges, sinó en la saturació intel.lectual que generen.

Emmagatzamem imatges com guardem roba vella en un armari. El problema és que no deixen espai per a res de nou. Com diu Francesc-Marc Àlvaro, "hem vist tant que no ens sorprèn que un soldat de les Nacions Unides apili nens morts com si fossin llenya seca. Hem vist i veiem tant que potser ens cal oblidar les imatges i tornar a les paraules... De l'Internet a l'horror no hi ha ni un pas. Coexisteixen però l'un no evita l'altre". Francesc-Marc Àlvaro deu tenir raó, però no és del tot just amb les nostres possibilitats com a usuaris de les futures autopistes electròniques. Fóra bo assumir l'esperit dels antics tipògrafs i expressar-nos més creativament a través de les xarxes. La imaginació de la guerrilla de Chiapas enviant missatges a l'Internet i projectes com la xarxa Pangea, dels estudiants de la UPC, per a ONGs en són un exemple.

La tipografia és l'essència de la comunicació visual. És una disciplina compromesa amb la voluntat d'expressió. Mai amb la d'alienació. I en les seves formes hi ha una herència cultural que tot just ara comencem a apreciar i compartir.


ÀLVARO, Francesc-Marc: "De l'Internet a l'horror", Avui, Barcelona, 5 de maig de 1995.
DAHL, Svend: Historia del libro. Alianza, Madrid, 1982.
DEBRAY, Régis: Vida y muerte de la imagen. Paidós, Barcelona, 1994.
LONGINOTTI, Enrique: De eRatas y tipógrafos. TipoGráfica, Buenos Aires, 1992-1993-1994.
MARTÍNEZ DE SOUSA, José: Pequeña historia del libro. Labor, Barcelona, 1992.


[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]