Quan em van parlar de col.laborar en aquest número de 1991, vaig pensar immediatament en Technologies of gender de Teresa De Lauretis. L'aparent manca d'actualitat d'aquest llibre (fou publicat el 1987) no m'ha semblat un impediment per parlar-ne, ja que el tipus de plantejaments que l'obra presenta constitueix encara l'eix entorn del qual giren els desenvolupaments teòrics i pràctics bàsics del feminisme. He decidit, així mateix, centrar-me en un sol article del recull, perquè aquest, com diu De Lauretis en la introducció, inclou textos que es relacionen entre ells (tots consideren el problema del gènere d'una manera o altra) però que són independents i tracten qüestions diverses. Amb la voluntat d'evitar un comentari general que segurament no hauria reflectit l'interès del llibre, he triat "The technology of gender", el que m'ha semblat més adequat i significatiu per a un monogràfic sobre la tecnologia. El fet d'haver acabat elaborant una paràfrasi del text més que no una ressenya respon al meu interès per recollir-ne sobretot l'esperit. No obstant, el caràcter de sumari de la meva aproximació és fruit d'una selecció i d'una lectura personals que, en conseqüència, són responsabilitat meva, com també ho són alguns comentaris que m'he permès d'afegir i la traducció de fragments de l'anglès al català en els casos pertinents.
Una determinada percepció de la relació existent entre la tecnologia i el gènere -entès com a construcció social del sexe- constitueix, com el seu títol indica, el nucli de "La tecnologia del gènere" de Teresa De Lauretis. L'objectiu explícit d'aquest article de teoria feminista és assolir una conceptualització del gènere que superi la seva tradicional identificació amb la diferència sexual (l'oposició home/dona). Abans de comentar concretament la proposta teòrica de De Lauretis, val la pena dir que es tracta d'un text que tothom que s'interessi per aquest tipus de problemàtica trobarà gratificant de llegir, si més no per dues raons: la seva relativa facilitat de lectura i el resultat altament optimista i suggerent de l'argumentació que desplega. Fins i tot una persona gens familiaritzada amb la crítica feminista anglo-saxona pot seguir els raonaments de l'autora sense haver-se d'enfrontar amb més dificultats que les que implica qualsevol primera aproximació a un camp desconegut, contràriament al que sol passar amb una part considerable de la producció acadèmica sobre la qüestió (que sovint requereix coneixements previs tant de crítica feminista com d'altres disciplines teòriques). De fet, els dos conceptes principals i la seva fusió en l'expressió "tecnologia del gènere" es desenvolupen en la progressió de l'article de manera que tant el sentit dels dos termes com el perquè de la seva imbricació queden perfectament explicats i remeten de forma clara a la proposta del text.
La mateixa De Lauretis explica que en anglès la paraula "gènere" té una accepció relacionada amb el sexe que no existeix en les llengües romàniques (o no existia fins a la seva "importació") més enllà de la categoria gramatical corresponent al binomi masculí/femení. La incorporació indirecta d'aquest possible obstacle conceptual en la seva consideració del tema clarifica els termes de la discussió, perquè el lector (tant el no anglo-saxó com l'anglo-saxó) s'adona immediatament que el mot anglès s'usa en el seu sentit sòcio-sexual i que les reflexions de De Lauretis s'han d'entendre en la línia argumentativa subsegüent. Per a l'autora (i aquest és el motiu explícit que la impulsa a introduir la observació), la diferència lingüística entre l'anglès i les llengües romàniques no constitueix sinó un clar argument per rebatre qualsevol perspectiva internacionalista en la teorització del gènere com a diferència sexual, ja que la impossibilitat d'estendre aquesta assimilació a un àmbit lingüístic general ratifica les limitacions del plantejament que assimila ambdós termes. Les limitacions a què es refereix De Lauretis resulten especialment greus per a la teoria feminista, perquè mantenir aquesta identificació suposa acceptar que el gènere es pot explicar només (i voldria subratllar aquest mot) a partir de l'oposició home/dona. Això significa, d'una banda, renunciar al reconeixement de les contradiccions existents entre la representació sòcio-cultural de la categoria genèrica (la Dona) i cada individu en particular (una dona) i, de l'altra, tancar els ulls a les diferències de tot tipus que separen subjectes amb un mateix sexe (les dones). En el fons, una formulació com aquesta reprodueix el mateix sistema patriarcal que el feminisme pretén desemmascarar i subvertir, amb la qual cosa s'elimina el seu potencial revulsiu. El marc exclusiu de la diferència sexual, històricament explicable i rellevant, no admet el subjecte múltiple i contradictori que defineix l'actual recerca feminista, perquè no contempla la seva constitució en el gènere a través dels llenguatges i les representacions culturals (a més de la diferència sexual) ni la seva generació en l'experiència de les relacions de raça, classe, etc. (a més de les sexuals). L'única possibilitat d'avançar en aquesta recerca, doncs, és abandonar la identificació tradicional (que ja ha acomplert la seva funció a bastament) per poder explicar el gènere en uns termes que obrin espais de reflexió més amplis, que permetin la seva reformulació i que, en definitiva, contemplin les possibilitats d'una subjectivitat diferent.
Els treballs de Louis Althusser sobre la ideologia i de Michel Foucault sobre la sexualitat, així com els seus desenvolupaments posteriors en el marc teòric del feminisme, serveixen a De Lauretis per conceptualitzar el gènere com una instància primària de la ideologia que és producte de diverses tecnologies socials (el cinema, per exemple) i dels discursos, les epistemologies i les pràctiques crítiques institucionals. Quatre premisses bàsiques constitueixen les bases de la seva reflexió entorn de la qüestió: el gènere és (una) representació; la representació del gènere és la seva construcció; la construcció del gènere té lloc ininterrompudament fins i tot en els àmbits i les pràctiques en què resulta menys aparent; i, finalment, els discursos que deconstrueixen el gènere (aquells que el desacrediten com a representació ideològica) no fan sinó construir-lo d'una altra manera, perquè el gènere és tant l'efecte de la representació com el seu excés.
De Lauretis afirma que el gènere representa una entitat (un referent) i una relació social (la inclusió d'aquesta entitat en una classe o categoria prèviament constituïda, dins de la qual es relaciona amb altres entitats). Aquesta relació és determinada pel sistema de concepcions culturals que es basa en l'oposició entre els dos sexes biològics, entesos com a categories complementàries que s'exclouen mútuament. L'heterosexualitat que defineix aquest sistema, que l'autora anomena sistema del sexe-gènere, es concreta en una sèrie de continguts culturals segons les jerarquies i els valors de cada comunitat (determinats per factors econòmics i polítics diferents però basats en tots els casos en la desigualtat social), en funció dels quals l'individu adquireix un significat en la seva societat (un valor, un estatus, etc.). Aquests efectes de significat són activats i assumits en la seva totalitat quan algú s'autorepresenta o és representat com a dona o home en una comunitat determinada. L'argumentació de De Lauretis entorn d'aquest punt es clou amb l'afirmació que el gènere representa l'individu i, alhora, es construeix en el transcurs de la re-producció constant dels seus continguts en i per part d'éssers concrets, cosa que el converteix al mateix temps en el producte i el procés de la seva representació. En termes més simples (que em permeto d'afegir), es podria dir que tant en el moment de néixer com en els anys que segueixen, el fet d'ésser nen o nena implica automàticament una identitat (en funció de la qual l'individu rep un tractament específic que depèn del paper sòcio-genèric corresponent), i aquesta identitat es construeix novament cada vegada que s'imposa en algú i es desenvolupa. Pensem, per exemple, què passa generalment en el cas d'una nena al nostre país. Acabada de néixer, el gènere esdevé la seva representació immediata: encara no s'expressa i, en canvi, ja "és" dona (duu arracades, la roba és de nena, etc.). Conforme es va fent gran, el gènere implica un rol en el qual se la va educant per tal que l'assumeixi quan arribi el moment: molt abans de decidir per ella mateixa, ja "és" esposa i mare (juga a pares i a mares, ajuda a fer la feina de casa, etc.). L'exemple, òbviament, generalitza i redueix un procés molt complex, variable en cada cas i amb múltiples matisos, però ajuda a demostrar, em penso, l'argument de l'autora. El sentit social d'ésser dona, anterior al naixement i creixement de la nena, adquireix realitat en concretar-se en ella i, per tant, es produeix (esdevé un producte). Però aquesta concreció no és única ni puntual, sinó general (no afecta només una nena, sinó totes les nenes i totes les generacions de nenes) i continuada (dura tota la vida sota formes diverses). És, doncs, un procés ininterromput.
Segons De Lauretis, el gènere també és autorepresentació, en el sentit que l'individu es reconeix dona o home i accepta així el significat social que la seva identitat sexual representa. La subjectivitat individual, en conseqüència, es construeix, si més no en part, en relació al sistema de sexe-gènere de la comunitat en què es socialitza. Per explicar aquesta assumpció, De Lauretis recorre a la teoria de la interpel.lació ideològica d'Althusser. El crític francès descriu la ideologia com un terme relacional (la ideologia és la relació imaginària de l'individu amb les relacions reals en què viu) i funcional (la funció de constituir individus concrets en subjectes defineix la ideologia) indestriable, com es pot deduir, de la subjectivitat. La seva concepció implica una necessària interacció entre l'individu i la societat, que s'afecten mútuament en termes ideològics, i per tant inclou una certa possibilitat d'autodeterminació: el subjecte no és només l'objecte passiu de la ideologia, sinó que és interpel.lat per aquesta i n'esdevé relativament agent. Aquest és un aspecte clau en la reformulació del pensament althusserià per part de De Lauretis, perquè significa una possibilitat de transformació. L'autora entén que com a instància primària de la ideologia, el gènere té un caràcter igualment relacional, funcional i interactiu: és la relació genèrica imaginària de l'individu amb les relacions genèriques reals en què viu, es defineix per la seva funció de constituir individus concrets en homes i dones i aquests en són agents parcials. En el sistema patriarcal, el gènere, com la subjectivitat i la sexualitat, s'inscriu en l'ordre del privat, del personal -del "femení"-, mentre que la ideologia, com l'economia i les relacions de producció, correspon a l'esfera pública de l'universal -del "masculí"-. El fet que Althusser no prengui el gènere en consideració en parlar de la ideologia indica per a De Lauretis que el pensador re-produeix el sistema de sexe-gènere de la seva societat, en la qual el gènere és representat com a extern al discurs filosòfic. L'exclusió del gènere per part del filòsof no és sinó la manifestació de la complicitat (conscient o no) del pensador amb la ideologia del gènere, de l'acceptació tàcita de la representació social del "masculí" i del "femení", i demostra irònicament la seva visió del funcionament de la ideologia. La prova més evident dels mecanismes de la interpel.lació ideològica definida per Althusser es troba, segons De Lauretis, en el seu mateix procés de definició en el text de l'autor. Aquesta complicitat és inevitable, perquè ningú no pot situar-se completament fora de la ideologia. De fet, nombroses iniciatives feministes han conduït a formulacions que, sense la consciència d'estar re-produint el sistema, s'han centrat en l'espai en què la ideologia del gènere es construeix i, per tant, només han arribat a proposar o analitzar canvis en la posició de desigualtat social de la dona respecte a l'home sense modificar l'estructura de base. Segons l'autora, això ja no és suficient perquè no suposa un canvi profund, tot i que en reconeix la validesa històrica. Per a ella, la particular posició del gènere en el marc de la ideologia i la possibilitat d'esdevenir-ne agent relatiu apunten una direcció diferent i més productiva.
Al costat de feministes com Luce Irigaray, De Lauretis entén que el gènere és una forma de no representació en el sistema patriarcal, ja que l'heterosexualitat conceptual de l'oposició bàsica entre la dona i l'home constitueix la màscara d'una organització social monosexual ("hom(m)osexual") que funciona en àmbits diversos, des del cinema fins als discursos filosòfics que universalitzen la feminitat com a via per deconstruir els mecanismes de funcionament i l'estat de coses del món cultural occidental. Tots, encara que de maneres diferents, articulen el gènere en termes de diferència i, per tant, re-produeixen el sistema de sexe-gènere basat en aquesta. La dona és en realitat el gènere, l'"altre", allò que no és representat perquè es continua definint en relació a l'home en la configuració ideològica del patriarcat (l'objecte del seu desig en termes sexuals, la seva mare en termes socials, etc.) o perquè es prescindeix de la seva realitat històrica en benefici d'una nova filosofia de la feminitat i del "femení" que no és sinó una variació de les velles concepcions. La ideologia del gènere determina precisament la seva no representació i el situa alhora (i aquest "alhora" és fonamental) dins i fora de la ideologia, convertint-lo en una construcció teòrica molt útil per referir-se a certs processos de la producció cultural. La complicitat inevitable amb la ideologia del gènere (la seva qualitat de representació i autorepresentació) i el caràcter simultàniament extern d'aquest (perquè també és no representació) configuren una particular tensió que segons De Lauretis pot proporcionar al feminisme la possibilitat d'analitzar i subvertir els processos mitjançant els quals les relacions genèriques imaginàries (sòcio-culturals) esdevenen reals, i constitueix, per tant, el camí d'una autèntica transformació, si més no en determinats nivells.
Per explicar els processos de construcció del gènere com a representació i autorepresentació, De Lauretis parteix de la teoria de la sexualitat de Michel Foucault, que li serveix, en darrer terme, per definir-los com el resultat de la "tecnologia del gènere". En la primera part de la seva trilogia sobre el tema, Foucault rebutja la caracterització de la sexualitat com una cosa natural i privada i l'analitza com una construcció cultural en funció dels interessos polítics de la classe social dominant. Segons el crític francès, les prohibicions i regulacions entorn del comportament sexual l'han produïda i la produeixen de la mateixa manera que es produeixen objectes de consum, i la seva definició del concepte com a tecnologia del sexe respon a aquesta visió. Per a Foucault, la sexualitat no és sinó el conjunt dels efectes que el desplegament d'una tecnologia política complexa produeix en els cossos, els comportaments i les relacions socials. Tecnologia, per tant, és un terme indestriable de la idea de producció amb uns mitjans i uns objectius determinats. Aquest plantejament en termes de producció, per les possibilitats que obre, condueix De Lauretis a desplaçar la concepció foucaultiana de la sexualitat cap al gènere. El seu desplaçament supera, a més, les mancances del pensament de Foucault, que, com en el cas d'Althusser, resulta indicatiu del funcionament de la ideologia perquè no inclou el gènere. L'autora afirma que si aquest es produeix i es construeix com a instància ideològica en una interacció constant entre la (no) representació social i l'autorepresentació individual, "(...) els termes d'una construcció diferent del gènere també existeixen, en els marges dels discursos hegemònics. Plantejats des de fora del contracte social heterosexual i inscrits en les pràctiques micropolítiques, aquests termes també poden participar en la construcció del gènere, i els seus efectes es troben més aviat en el nivell "local" de les resistències, en la subjectivitat i l'autorepresentació" (p. 18).
Per a De Lauretis, la possibilitat d'una construcció diferent del gènere -i per tant d'una subjectivitat diferent- radica en el moviment constant de dins a fora i de fora a dins d'aquest com a representació ideològica, és a dir, en el moviment constant entre dos espais heterònims que coexisteixen en contradicció però no en oposició: l'espai de la representació en el marc refererencial del patriarcat, de les posicions admeses pels discursos del poder, d'una banda, i l'espai de la no representació, de les posicions marginals, de l'altra. La contradicció entre ambdós, afirma l'autora, no és sinó la present condició del feminisme, que ha de situar-se entre "la co
