NÚM. 4 @ JUNY 1996


Arnau Pons
Endimió


A partir d'"El somniador" (1931)
i de l'"Obrer en vaga assassinat" (1934),
de Manuel Alvarez Bravo.

En la fotografia roman encara el fort desig de Selene, la lluna, pel bell pastor Endimió. Qualsevol imatge és Endimió que jeu eternament dins l'obscura gruta, els ulls badats cap a la nit, cap a la llum de la plata reduïda, la "luna cornata" o "luna cornea" dels antics alquimistes.

El dorment és aquell que accepta. Que cau, en obrir-se, per tancar-se. Talment la fembra que s'obre per tancar-se tot seguit damunt el fruit, el dorment, un cop obert, s'arrauleix obedient damunt el son. Perquè l'acte d'obrir-se és acte de tancar-se per al dorment. I mentre s'obre tot fent un clos d'aquiescència per tal d'esser-hi un moment en moviment, la quiescència el reclou dins el seu cos --crosta del món--, petrificat en sa mol.lície... Llavors el dorment accepta el batec, l'aire i la derrota. Inscrita en el seu rostre la caiguda quan encara era despert i en somnolència, així que ha abaixat els ulls d'atordiment, les parpelles se li han alçat cap a una tremolor imprecisa de tenebra virolada: tenebra a frec de mort, livor i sutzura, on el primer mort haurà d'esser la nòctua lluna ixent en el son negrós del dorment.

Incrustat al món, el dorment tasta la mort en sa caiguda. Retén el món, com una pedra. I, en fer-se pedra, accepta el món, hi fa de fita i col.labora ensems en la seva consolidació, per desinterès --fix en l'infix per concretar-lo. Car el son del dorment és per a la seva consciència el que és el pes per a una pedra. Per això, el dorment vol el lloc --i en el seu lloc s'enfonsa. Vol que el lloc continuï per continuar-hi. De primer, però, se'l tria --i també se'l forma. Se'l forma tot cavant, en la seva inconclusa cerca d'immobilitat, una fossa que a poc a poc l'ha d'instal.lar, pel fet de cavar-la, en la més gran despreocupació. I, tot seguit (mai acabada la fossa, però abandonat en ella), un cop format i posseït el lloc, el dorment aferma aqueix mateix lloc --i amb el cos el senyala i l'encobreix amb la pacífica presència del moridor.

Més tard, el lloc, com un motllo parcial i sempre inacabat del dorment, com el fragment d'una màscara mortuòria del seu cos abatut, en dissecar-ne el repòs, n'esdevé el jaç: l'espai elet per als discorriments contigus --perquè contigües són les ones de l'Eurip a la carn del dorment.

Com una fina agulla que lentament travessa el pit d'un cadàver per tal de comprovar si encara viu, el dorment, quan encara no era dorment, s'ha hagut d'endinsar de primer, i d'esma, en la tranquil.la agonia d'haver-se de dormir en el lloc del cos, i, abans d'haver-se hagut de desinteressar del tot i de tot, ha hagut de cercar el seu lloc en el lloc (la cambra en la cambra): el "seu" lloc en el món i no cap altre, lloc d'adormit: perquè qui vol dormir, així que comença a trobar el lloc, s'hi confia, i hi confia, sobretot, la concessió --perenne, mentre dorm-- d'una certa absència, una absència que en el fons és ell mateix, i que és el que reté --per absència i dins el cos-- la respiració del dorment; absència que lliga l'aire al cos jacent, que l'hi fa entrar per moments, com una arrel finíssima; absència que enfonya (separada d'aquella estàtica i viva ignició del cos, però fermament fermada a ella) l'aire dins el cos, que l'obliga (ignorant i ignota) a entrar-hi, i que l'estira perquè en surti. I l'aire, en sortir de dins el dorment, entela el mirall de la vida i hi deixa el rou d'una nit que és precària cada dia.

El dorment, en voler el lloc, vol, doncs, que aquest lloc continuï. Car el dorment és pitança. Pitança que alimenta els esdeveniments, la vida. Allò que en ell és abscon fa la posada en escena del cos i del lloc que s'accepten --i s'accepten perquè s'obliden, i s'obliden perquè es posseeixen i són en un estat precís de desemparada i primordial horitzontalitat.

És aleshores que el jo del dorment desperta en l'espai del son; hi encén el fanal que l'ha de fer errar pels esdeveniments del somni d'imatge en imatge, de símbol en símbol, reconeixent-hi tostemps sense conèixer. I, en esser "aquell que és absent", esdevé l'ell (sense esser ell) per a qui mira (1) --mai en el fons de ningú que no sigui ell i tanmateix sempre immers en l'espessor d'aqueixa invicta veritat sense capir-la.

El dorment, doncs, després d'haver nedat en l'aigua negra de la nit --envers l'illa, a tocar dels morts--, retorna al dia i en la llum es difumina, regalant oblit. Perquè si Orfeu va perdre Eurídice en voler mirar-la, el dorment sempre ha de perdre la memòria dels somnis en voler tenir-los... Poca cosa reté el dorment que no sigui llunya, car, per un instant, el dorment ha estat arbre i els seus somnis secreció del pensament: en cada artèria li ha florit un branc de claror impura, i els capil.lars han besat, en un no-res, els llimbs de l'univers, cafits d'estrelles ínclites...

Així doncs, en el seu entusiasme, el son sagrat ha caigut damunt els ulls desperts d'aquell que ara és dorment, i, un cop adormit, n'ha deslliurat l'ànima. I l'ànima, arrossegada pel son cap al domini del símbol, suara oscil.la, il.luminada ara i adés i sobtadament per la incerta llum de les imatges del somni --raig dolorós de sol somort i somogut, claror ondulant que instiga l'ull del jo del dorment que ara camina pel bosc de la ignició vivent circuint el res. Perquè en el silenci els ocells del destriament travessen l'espai interior del dorment (dorment que respira, perdut, en l'obscuriment del temps i de l'hiat) circumfús en la quietesa.

De fora estant, el dorment és una presència absent de retorn cuitós. Amb el cos allerat, afeixugat, el sopor vol travar-ne l'ànima perquè no fugi, però d'allí sempre i seguit és expel.lida cap avall pel desig d'emplaçar un lloc. I, en anar-se'n, en sortir del cos, en caure --caient el cos en estàtica caiguda--, el desproveeix per proveir-se, pertorbada com està per la llum tremolosa d'un món celat que li és propi --i essent, com és, al.lòctona i forastera per necessitat. Sempre oriünda i mai nativa.

Si el son se'n du l'ànima del dorment ben lluny, a l'escaló més baix, a frec de la fosca per fregar la fosca, és per tal d'evitar en ell (en aquell moment de moments) l'acompliment, solar o llampeguejant, lluminós, de la ipseïtat (2), i immergir-lo en un d'aquí que és un dellà, i que l'acosta a frec de mort, fregant la mort per fer-hi foc en sa poquesa --urpa de llum que la mort clava en la carn ensonyent de la vida.

Car el dorment no és mai aquell jo seu que camina en el somni (dorment que és cos i cosa), i si no pot esser aquell jo que ara somnia (en estar estirat, ulls clucs, i sense veure res del món, sinó una cosa aliena que no és cosa), no pot esser ell mateix, lluny de les coses. I tanmateix és a frec de fosca, fregant la fosca, que s'acompleix la paradoxa del dorment que, essent un dorment amb la ment morta, en dormir pot tenir un tast de llum novella --a ran de la mort, vivent, i havent-hi fet un foc, fregant la mort, voltat de fosca.

En llur fons, dorment i cadàver exclouen la vacil.lació. En aquest sentit, són èmuls l'un de l'altre. Car el son i la mort no són només allò que acuba els ulls i que esvaneix l'esser en l'abim negre. Son i mort es defineixen, sobretot, en l'espai de l'horitzontalitat primordial del cos i en l'horitzontalitat que suposa una mutació de lloc de l'ànima. Son i mort pertanyen a la il.limitada obscuritat, a l'àer vaporós i tèrbol de mitjanit, que és mare i que congria, així, dins tota cosa, la multiplicitat i els nombres. I si dormir és repetir la caiguda cada nit, la mort és tal vegada el final de la caiguda, ço és, quan el cos estès ja ha deixat de caure i es despolpa, oberts els traus cap a la llum sense fer llum, només una ombra...

I heu's aquí, però, que al dorment, a més de trescar amb la llum groguenca i tentinejant del fanal dels somnis, sempre avall, ingènuament abocat al fosc abim del son, de vegades li és dat de remuntar-se en la caiguda, i, en un caïment que adés l'eleva, fregant tostemps la fosca, veure una llum que no és la seva pobra llum, sinó una llum grossa i espúria: una llum que és missiva i que després, un cop ran del fogar, un cop despert, gràvid d'aqueixa llum, haurà d'interpretar. Perquè en el fons això no impedeix a aquell que per fi ha comprès, entre la llum i la fosca, la relació que la llum serva amb tota cosa, de poder comprendre més tard aqueixa nova llum que en el seu jo de dorment s'ha encès durant el somni, grossa i espúria, llum resplendent que ha eclipsat la mica de llum del fanal que el jo del dorment tremolejant passeja en una nit que és lluny del dia.

Què robà, doncs, Prometeu sinó aquell foc que ara alimenta els somnis dels homes i que adés revela? I l'home, d'ençà aquell dia, està més a prop de la llum que de la nit, tot i que és llum també dins una fossa. Però mai no revela l'home, en un instant, talment un llamp, la totalitat de les coses universes, ben incapaç d'exhaurir aqueixa vaga totalitat en un sol mot o un sol concepte i en un sol i vague gest... I així, tal com el sol il.lumina tota cosa i fa el dia, així també l'home, d'ençà aquell dia, pot fregar la cosa en la nit i fer el foc que haurà d'il.luminar només sa pobrea voltat de nit: perquè "aletheia" és sempre llum voltada de "lethé" --passiva en l'home en tant que home, activa des de fora i cognitiva: llum en la fosca, mai tota llum o tota fosca, mentre no és l'ell en si mateix i en tots els altres... Fins que finalment el foc dels ulls li és robat també a ell i es difumina.

Un soldat jove jeu, estenallat --o potser dorm?--, la boca closa en un somriure lleu; somriu com somriuria un infant malalt, el coll banyat en frescos créixens negres, de cara al sol --i el sol l'inunda... Dorm al batent del sol amb la mà estesa, dorm mort, tranquil...

De fora estant, el dorment i el cadàver inclouen ara la vacil.lació, per a aquell que mira...

Res de més visible no hi ha que un dorment al carrer, i que ha triat el carrer per dormir. Visible precisament perquè el dorment és ara la paradoxa de l'home isolat en ell enterament, i isolat també en el tot, enterament, sense abastar-lo. Res de més visible senzillament per mor de la seva horitzontalitat desemparada i llampant, primordial, a tothom visible, però a tothom també barrada.

Res de més visible al carrer que un cadàver, despulla d'un jo, despulla morta, en mort violenta. Car el mort abassega el seu lloc gelosament i finalment s'hi fon fins al fons --i fins que no hi ha fons. S'hi escampa i hi escampa l'espessa calitja, el núvol negrenc de la sang que arrossega el ventre per la pols, abeurant la terra...

La mort abandona finalment el cos al lloc, cos orfe en un lloc qualsevol i que ara diu: "aquí jeu, i ningú pus". La mort ha abandonat el cos en la fondària, aquí baix, en la fondària terrestre on s'amaguen les arrels de l'aire que hom respira; mort que es perllonga en el goig de la carn isolada en els seus grumolls, en el regalar aquós de la sang com un verí negre que es marfon, en el fum que acaba per dissoldre's, per fondre's, finalment, en una idea... I sempre s'esdevé, al capdavall, la dura barreja, la feina de barrejar aqueix lloc qualsevol amb el cos orfe i blanquejar-lo, la dura feina de barrejar l'és amb l'és fins a confondre'ls.

Res de més inquietant i fascinant per als ulls que un home estès, ulls clucs, voltat de sutges, mort o adormit. Fascinant, perquè ocupa un lloc propi, un indret, i perquè atreu cap a una direcció precisa. Inquietant i fascinant perquè l'home no pot fugir del doble pacte: ni del del son (que uneix temporalment els dos contraris, vida i mort) ni del de la mort (en què no hi ha cap més nit sinó la nit que és lluny del dia). Pacte generós del cercle on les coses es retroben, de la nit al dia i del dia a la nit, sense confondre's en el fil que les lliga i les junyeix.

Res de més inquietant i fascinant perquè aquell home que jeu és ara allò que diu: "resigna't, també Déu va haver de morir com a home per a esser". O: "no temis, també tu ets en veritat aquest esquinçament final". O: "mira bé: és només la mort, que fa l'u en el tot".

No és per un atzar, doncs, que la sang en "La Ilíada" sol esser negra. Car negra és també la Nit --i Son i Mort en són els fills que els ulls acluquen de Sarpèdon.

En la negra nit, la vara o el llamp: la vena d'un déu enmig d'un cel negre. Sang blanca i negra carn en la nit del morent...

No debades Heràclit veu la mort del soldat com una mort ígnia i seca, i Hegel veu aquesta mateixa mort com una mort que eleva l'home part damunt de l'animal: mort en el risc d'un desig, desig que es bada als vents del reconeixement i de la vanitat, i que fa l'home negador en la discòrdia que especeja, sempre a punt de dissoldre's.

"Car la nit serà negra i blanca" va escriure Nerval abans de penjar-se. En general, la personalitat del difund pot esser intuïda en el seu darrer acte. El cadàver d'un soldat tot amarat de fosca, amb la mort assolellada, oferent la sang com un núvol espès en un capaltard ventós, ha fet molt més en el seu darrer acte i en el seu darrer abandó de braços oberts que el que hom pugui fer després en ungir-lo i en desar-lo. D'aquí que una imatge en blanc i negre d'un mort en mort violenta tingui per a molts, més enllà del crit vermell que fa la sang en la vida, quelcom de sensual, de bàquic. Bàquic perquè, en haver fugit l'ànima encesa, resta el cos mullat, humit, i la humitat sempre ha expressat els perills i les delícies del sexe: la gotellada de sang, la pluja, l'esperma i el vi. D'aquí que la imatge en blanc i negre d'un mort en mort violenta retingui i captivi més enllà de la mera curiositat famolenca de l'individu pel vermell, car, a més de menar-nos a la fondària humida dels avencs de la memòria i de la vida --fondària que frega, en la memòria, l'espai del mort i del dorment (espai de la nostra mort i del nostre dorment) amb la llacor de l'impúdic--, conjuga la humitat del sexe (les llàgrimes d'Eros) i la tonalitat negrenca de la nit --essent el sexe el dimoni de migdia i la mort el dimoni de mitjanit. Bàquic precisament perquè el sexe és escissió i la nit és negatriu. Fascinant --potser-- perquè suposa la negació d'allò que ens és dat de natural i d'humit. Angoixant --potser--, finalment, perquè tal negació és la que ens fa esser com a essers que, arribat el moment, també haurem de negar tres cops abans no canti el gall per trencar el vell càntir de la nit i vessar el dia.

Amb tot, son i mort són les dues úniques negacions involuntàries. D'aquí que en mirar un mort en mort violenta mirem a fora de nosaltres la doble negació que som: essers que neguem, davant un esser com nosaltres que ara és negat. I, a través d'aqueix mort que tot ho mostra (i ho mostra massa), el nostre mort comú --buidat en ell d'interior, semblant a un guant girat de l'inrevés, abandonat en una voravia-- es desperta. Ara aquella imatge esdevé l'eco que fa la mort en el motllo mortuori d'un home mort de fresc: la vera icona, la icona al món per excel.lència. Icona, al capdavall, que és marca: la marca que hi ha deixat una negació violenta: negació que encara és (cosa, cadàver) i que tanmateix no és (vivent, subjecte). Aquesta és l'única experiència autènticament humana: encarar-se al negatiu, deturar-se llargament en la constatació (d'allò que no diu ni amaga, i que és només, i alhora, imatge i senyal) d'una imatge, d'una similitud de la mort que no explica res de la mort però que la mort signa: mort en el darrer límit d'una presència, mort per mitjà de la violència, mort que es desfulla...

En mirar la imatge d'un mort immers en la violència per mitjà de la violència, ens adonem que la seva és una mort donada i rebuda en el buit. Una mort en la qual l'home es desdobla: com a individu que ha mort i com a acte per a tothom jacent: acte sobirà d'haver mort havent arriscat la vida.

Car l'home és aquest esser que, com les roses dels jardins d'Adonis, és enclòs entre dues nits: potència nocturna que extreu i un cop més amb violència-- les imatges d'aquestes tres nits i les desfulla, mentre descús la boca del peix que neda endins, dins l'ombra.

(Barcelona, 1994)


NOTES

(1) D'acord amb Émile Benveniste ("Problèmes de linguistique générale"), la tercera persona del singular ("ell") és el pronom de la no-persona, atès que fretura d'unicitat. És en aquest sentit que parlem del dorment, com a l'absent ("al-ya'ibu" en àrab), la no-persona, no ja des del punt de vista lingüístic de Benveniste, sinó des del punt de vista de la ipseïtat (l'estat d'esser un mateix). Ara bé, el dorment, tot i esser "ell" en un sentit lingüístic estricte, no pot participar activament de l'ell (el "hu" hebreu), car és adormit i no en vigília (que és com l'home ha de copsar el "logos": en "la plenitud de la vigilia (que) se da en el hombre cuando comparece: ante los demás, ante sí mismo", en mots de Zambrano a "Los sueños y el tiempo"). Tanmateix, el dorment encara pot participar de la il.leïtat des de la seva consubstancial passivitat. La revelació de la il.leïtat s'esdevindrà en l'aigua dels somnis només quan el dorment sigui conscient de la llum que hi llumeja. És així que tot retorna al foc en passant per l'humit. En el dorment s'acompleix, doncs, la total dualitat de l'home, únic esser conscient de la llum i la tenebra que ensems el configuren.

Val a dir, altrament, que el nostre discurs sempre s'haurà d'inscriure en "la complexité tortueuse d'une pensée qui n'arrive jamais à se défaire de sa violence", criticada per René Girard (a "Le Logos d'Héraclite et le Logos de Jean", dins "Des choses cachées depuis la fondation du monde", p. 384 i 385).

(2) Ipseïtat que és il.leïtat, ço és, estat d'esser jo essent ell: "aní aní hu" ("jo sóc ell", o "jo jo ell", traducció literal del "Deuteronomi" 32:39). O altrament, en mots de Celan per Blanchot, tot convertint la il.leïtat en alteritat, "je suis toi, quand moi suis moi". O novament, en mots d'Abd-el-Karîm al-Jîli per Burckhardt, tot unint alteritat i il.leïtat, "Mon ami, ton moi est mon soi". Que és quan la llum isolada de l'home esdevé llum de tothom i l'essència.

Sense disgregar-se, però a ran de la disgregació, el dorment és mancat de l'estat d'esser "ell", immers en el nombre, perdut en la universa... No debades March, mortificat pel pensament, demana caure en la fosca del son: "Plagués a Déu que mon pensar fos mort/ e que passàs ma vida en dorment".

Car en dormir, en cas que aparegui un neguit, aquest neguit mai no pot palesar de dreturer el neguit d'un existir.


[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]