He viscut, durant molt de temps, al marge de les anomenades "digital highways", convençut que els que passen hores lligats a un ordinador deuen ser drogaddictes electrònics o científics. Fa temps que tinc un ordinador, però mai no m'havia interessat de comprar un mòdem, endollar-hi la línia de telèfon i començar a caminar per les autovies de la informació. Fa poc i, gràcies a una oferta molt atractiva d'una nova corporació -una altra?-The News Corporation, formo part d'un col.lectiu de vint milions d'usuaris, dins d'un espai cibernètic privat. És a dir: sóc un ciberpunk. Tinc a la meva disposició un banc de dades mundial, uns quants diaris internacionals i la meva terminal és accessible a altres abonats.
Us explicaré un dia normal en el meu espai cibernètic: em llevo i engego l'ordinador. Em dutxo i, amb un got de suc de poma biològica a la mà, entro a la xarxa. Miro els darrers resultats de cricket -què voleu que hi faci, sóc un anglòfil perdut-; llegeixo una carta del meu germà que viu a Munic, però me l'envia des d'Angola -té un ordinador portàtil de quinta generació; llenço a la paperera -de pantalla- uns anuncis de coses que no vull i hi trobo el missatge d'una noia: una petició perquè expliqui uns aspectes del meu escrit sobre l'espai cibernètic. Ella firma Pits de Seda i em convida a un diàleg -sense inhibicions- per parlar de la darrera novel.la de William Gibson. Contesto a Pits de Seda que ha de pagar un peatge per caminar per les autovies de la meva informació. La resposta: "Endavant, espavilat" apareix en la meva pantalla, Vet aquí la meva pregunta: Qui va encunyar ciència ficció? Així puc discriminar una simple aficionada d'una experta. En uns segons rebo la resposta: va ser un escriptor americà anomenat Hugo Gernsback, l'any 1926, a la revista Amazing Stories. Aleshores ella em va fer una pregunta: Per què el clàssic H.G. Wells va dir que la seva obra The War of the Worlds era un "scientific romance"? No li contesto. Penso que Pits de Seda serà una bona companyia. Durant unes hores, intercanviem punts de vista sobre el pare de tots els ciberpunks. Us deixo en pantalla un extracte de la nostra conversa.
La visió que, ara fa deu anys, va tenir William Gibson, ha servit de codi genètic per a molts projectes informàtics que han sortit de Silicon Valley i de Wall Street. Aquest nou George Orwell té molt poc a veure amb el món que descriu. És malgirbat i no té pas la figura d'un galant de cinema; a més, els ulls blaus li parpellegen massa sovint. Té la cara i el cabell d'un noi dels anys setanta.
Sorprèn que la publicació de Neuromancer, ara fa deu anys, alcés tanta polseguera. La seva visió pessimista del segle XXI va crear un nou món i un nou concepte cultural que ha traspassat les fronteres de la ciència ficció i ha arribat fins a la música i l'arquitectura. La legió d'admiradors s'obre amb Timothy Lear, l'antic gurú de l'LSD mort fa poc, i arriba fins a un exèrcit de "computer-hackers" -que, mal traduït i en un context literari equivaldria a "negres de les computadores": un exèrcit que ha comès actes delictius i que, seguint l'esperit del llibre, ha envaït espais i autopistes informatizades de corporacions, bancs o governs.
Neuromancer és un llibre molt estrany. No és un tractat filosòfic ni un manual d'utilitats. Les seves dues-centes setanta-una pàgines de ciència ficció creen un espai literari claustrofòbic; ple de mutants i de conquestes intergalàctiques. El publicà una petita editorial de New York i s'estima que n'ha venut més d'un milió d'exemplars. Això ha convertit l'autor en una mena de fabricant de best-sellers i un oracle convidat a tots els actes que es fan arreu del món per preveure el futur tecnològic. Però Gibson, no només és curt de vista -que ho és- sinó que, a més, té molt pocs coneixements de cibernètica. Va escriure Neuromancer a la màquina d'escriure del seu pare: una Remington del 1938. Darrera la novel.la no hi ha un pensament tecnològic, sinó més aviat una visió típica del futur que fa que l'obra tingui reconeixement universal.
Gibson va inventar la paraula cyberpunk. Més endavant ha estat la paraula que embolcalla qualsevol cosa que tingui a veure amb la cultura d'ordinadors, les drogues de disseny, la realitat virtual i l'avantguarda que genera l'entorn.
Després va publicar les dues novel.les que completaven la Trilogia del Cyberspace: Count Zero i Mona Lisa Overdrive. Aleshores tothom ja l'aclamava com l'hereu, per dret, del profeta de la comunicació Marshall McLuhan. A les universitats americanes, professors de literatura comparada recollien informació per disseccionar la seva obra. En una recent entrevista ha afirmat: "Sóc un producte del meu temps. Potser no vaig adonar-me, quan escrivia Neuromancer, que els ordinadors havien estat inventats per gent que havia tingut experiències amb l'LSD. Però ara estic segur que totes les elucubracions sobre geometria fractal neixien de caps afectats per l'àcid, que buscaven una reproducció matemàtica d'allò que veien amb tanta facilitat gràcies a LSD.
Com a escriptor, fa cinc anys que no utilitza el cyberspace. Els seus dos darrers llibres han seguit camins alternatius. Per exemple Agripa -un llibre-objecte fet amb la col.laboració de Dannis Ashbaugh. Es tracta d'un recull de records sobre el seu pare en un disc d'ordinador que, una vegada llegit, s'esborra automàticament. Després va empendre un projecte realment complex: The Difference Engine. Va treballar-hi amb un escriptor texà conegut als cercles de la ciència ficció: Bruce Sterling. El projecte era una reimaginació de com podia haver estat a Anglaterra la revolució industrial del segle XIX. Quan va acabar aquest projecte, va llegir City of Quartz, una aterridora visió de la ciutat de Los Angeles feta per l'urbanista Mike Davis que va canviar la seva percepció de la ciutat. Així va néixer la seva darrera novel.la: Virtual Ligth.
Què és exactament -m'interromp Pits de Seda-, cyberpunk en aquesta novel.la? A canvi de la informació, diu que em donarà les seves mides reals. Potser és una trampa. Segur que vol saber si estic informat. D'acord. Aturo el meu discurs. Repasso la carpeta de crítiques i definicions i hi trobo Cyberpunk on Virtual Ligth: "Un recull d'actituds i manerismes... un bricolatge per a cada contingència." La frase es d'Oliver Morton un crític de prestigi que va escriure el següent sobre Virtual Ligth: "És un llibre de viatges, una descripció d'un viatge curt fins al futur." En aquesta novel.la -continuo el meu discurs-, la trama i els personatges són rudimentaris, però això no té importància, perquè -com deia Larkin- "el primer deure d'un escriptor és crear un món". Pits de Seda m'envia un somriure electrònic i diu que em convida a un cafè.
La novel.la comença amb una tempesta que cau sobre la ciutat de Mèxic: "fine dry flakes of fecal snow, billowing in from the sewage flats'' (queien, en onades, secs i finíssims flocs de neu fecal des del clavegueram dels pisos). Per als que viuen a Mèxic, no és una escena del futur, sinó del present. A mesura que avança la història, el lector s'assabenta que es tracta d'una novel.la de lladres i serenos i que l'acció se situa l'any 2010. La polarització econòmica, a la costa oest dels Estats Units, ha fet que els rics visquin en cases fortificades i protegides per exèrcits d'agències de seguretat, mentre que els barris pobres estan sota la vigilància d'un satèl.lit de la policia anomenat l'Estel de la Mort. Bé, això que sembla fantasia està tret de la moderna realitat: els pisos on l'aigua corrent és aigua residual ja existeixen a la ciutat de Mèxic i l'Estel de la Mort va ser una proposta a l'ajuntament de Los Angeles del cap de policia de la ciutat, l'excèntric Daryl Gates (el nom real del projecte era The Geosynclinical Law Enforcement Satellite).
No li han faltat crítiques a Virtual Ligth. Es queixava John Harrison al TLS: "Gibson guanya sempre la partida per la facilitat amb què usa el codi semiòtic del seu món, fet a la seva mida -quin garbuix, va afegir Pits de Seda al final d'aquesta frase-. Els personatges de Gibson tenen la fondària d'un diagrama i com la majoria dels personatges de ciència ficció, argumenten però no observen."
Les calamitats de Los Angeles són molt lluny de la llar d'aquest escriptor, que viu en una casa de camp, a l'extrem d'un bosc, en un illa prop de Vancouver. Ha viscut allí els darrers vint anys de la seva vida. "A vegades no m'explico com he pogut tenir tanta sort", diu Gibson referint-se a la seva família. Porta vint-i-un anys casat amb la seva esposa Deborah. Aquest escriptor de fama universal va néixer en una petita ciutat de l'estat de Virgínia, amb dos mil habitants i cap biblioteca. Va créixer amb els llibres de Robert Heinlen i les cartes d'amics per correspondència. A l'edat de disset anys es va quedar orfe i se'n va anar a Toronto a busca feina com a periodista. Era hippy -naturalment-, però no li agradava la cultura feble i la música delicada (preferia escoltar Velvet Underground; va viure la contracultura de Toronto). Feia temps que havia abandonat la ciència ficció i preferia les emocions fortes de Thomas Pynchon i de William Burroughs. El 1976 va escriure la seva primera narració: Fragments Of A Hologram Rose, un primer intent d'imaginar un món generat per un ordinador (no era realitat virtual, però poc hi faltava). Aleshores el fenomen punk va arribar al Canadà i Gibson va passar-se un any investigant les formes d'aquella nova tribu urbana. Les narracions que van sortir d'aquella experiència van ser publicades per la prestigiosa revista OMNI amb títols tan suggestius com Johny Mnemonic o Burning Chrome. En el fons eren històries en clau punk del seus mestres Pynchon o Burroughs.
Des del principi, la prosa de Gibson descriu amb la claredat del cristall líquid els barris més baixos de les ciutats enderrocades al costat de les grans il.lusions de l'alta tecnologia: centres de diversió fets per hologrames, carn alterada cosmèticament, llum de sol simulada i, per tot arreu, un lleure subliminal i barat. El seus primers personatges portaven caçadores de cuir negre, miralls quirúrgicament implantats, prenien drogues de disseny i tenien el cervell en un estat que Gibson anomenà cyberspace.
Finalment, l'any passat cyberspace i cyberpunk van ser portada de la revista Time. També van inspirar tres excepcionals discos de rock: de la banda U2, Zooropa; de Donald Fagen, Kamakiriad; i de Billy Idol, Cyberpunk. Fins i tot el mateix Gibson va aparèixer com a actor a Wild Palms, una minisèrie per a televisió dirigida per Oliver Stone. El pare de cyberspace no estava gens sorprès de la comercialització de les seva feina i deia: "Cyberspace was my one invention, and it's still not in the Oxford English Dictionary'' (el cyberspace ha estat la meva única invenció i la paraula encara no és al Diccionari Anglès d'Oxford).
El punt final de la meva conversa interactiva amb Pits de Seda va ser la darrera frase que va aparèixer en pantalla abans que me n'anés a la perruqueria. La frase era del geni matemàtic Marvin Minsky: "En aquest moments, ja podem dir-ho: som capaços de crear màquines intel.ligents. Potser les cent primeres estaran boges, però ja millorarem la tecnologia." Quit.
