Oriol Izquierdo

El context de la mutació. Cultura, crisi i valor

1. La crisi

Sembla que el consens indica que el 1993 passarà als annals com l'Any de la Crisi. Després de les eufòries que van culminar tòpicament en l'esplendorós 1992, hem hagut de contemplar com es desdibuixava gairebé fins a esvair-se el projecte d'Europa, si veritablement existia, com perdíem l'esperança de benestar, si realment en gaudíem, i com topàvem amb la realitat sense el coixí dels valors segurs, si ens en quedaven. La guerra dels Balcans ­cruel concreció d'un nou ordre mundial precipitadament lloat amb una ingenuïtat sorprenent­, la recessió econòmica ­que pot congelar fins a esmicolar-la l'alegria consumista en què ràpidament apreníem a instal·lar-nos, materialitzada en la virtualitat de la targeta de crèdit­ i la violència com a espectacle ­encarnada en els nens de Liverpool a un extrem i a l'altre en la satànica cultura de la imatge (des dels darrers deu anys de Hollywood, tan lluny, diuen, dels daurats cinquanta, fins a l'extensió contagiosa del reality show televisiu)­, han compost una explosiva mixtura que ens ha esclatat a les mans quan l'abast dels grans trasbalsos recents (l'ensulsiada del Mur) ens empenyia a ser optimistes per foragitar la por.

Vet aquí la crisi.

Però la crisi no és cosa d'un any, per bé que pugui ser bonic assenyalar-ne una data com a fita. La recessió econòmica sembla anunciar més aviat la fi d'una il·lusió recent, que no té més de quaranta anys: la de la capacitat de l'Estat per administrar els béns, controlant-ne ­a més o menys distància segons el model­ la gestió per assegurar el màxim de benestar a la col·lectivitat. Les vacil·lacions del projecte europeu poden ser considerades un altre dels vaivens que han sacsejat sense solució de continuïtat, sobretot durant aquest segle, el continent, ara que, superada la guerra freda, la temperatura ha tornat a ser càlida, per bé que segons alguns corre el risc d'augmentar potser fins a ser crítica, com ho era l'any 14 o l'any 39. La crisi dels valors, en fi, no és probablement sinó una conseqüència del "progrés" que inaugurava fa una mica més de dos-cents anys la Modernitat, en contrast amb l'estatisme de l'Antic Règim.

La crisi de l'any 1993, doncs, convoca els fantasmes de dos segles.

No discutirem que durant el darrer any la crisi i, sobretot, la sensació de crisi no s'hagin fet notar. Ara bé, no deu ser desencaminat demanar que es consideri la crisi de 1993 no tant com un fenomen en ella mateixa sinó com un graó més d'un procés de crisi estructural que ve d'enllà. I que no podem dir on ens durà. Potser convindria relativitzar la crisi de l'any, per bé que aquesta vegada la relativització pugui accentuar la desesperança.

O, al contrari, fonamentar paradoxalment l'esperança, si som capaços de comprendre el concepte de crisi d'una altra manera que l'habitual. És a dir, no com una situació excepcional, dolenta o difícil, un estat irregular o de pertorbació entre dos períodes d'estabilitat, de bonança. Perquè probablement la situació d'estabilitat és una il·lusió, un desig que la realitat ajorna indefinidament en mostrar-se com una successió sense pausa de períodes de crisi, de trasbals, de confusió, de pèrdua, sí, però també, alhora, de transformació, de renovació, d'evolució, de creació.

2. La literatura de la crisi

¿Es pot parlar d'una literatura específicament de crisi? Dit d'una altra manera, ¿la situació de crisi genera una literatura amb característiques pròpies? I, encara, ¿quina literatura provindrà de la crisi actual?

Tots aquests interrogants fan referència a la crisi com a possible agent d'influència "endògena" en les obres literàries. No ha de ser difícil acotar altres períodes de crisi i mirar de relacionar-hi determinades obres que en podrien ser conseqüència. No deu ser difícil. Cal només aconseguir la distància necessària per obtenir una visió de conjunt suficient, almenys, per percebre probables correlacions no immediates (¿quant de temps, quants anys, transcorre, de mitjana, entre el floruit de la crisi i el seu reflex en la novel·la?, i en el teatre?, i en la poesia?). Per aquest camí, aviat podríem donar a cada crisi les seves obres literàries, i a cada obra literària la seva crisi, amb escàs marge d'error.

Però probablement descuidaríem allò que és essencial.

Hi ha fonamentalment dues raons per escriure i per consumir literatura: l'"evasió" i la "revulsió". Bona part de les obres literàries han estat escrites amb l'objectiu de distreure el lector, és a dir, de proporcionar-li un mecanisme d'evasió de la realitat. A l'altre extrem, moltes obres literàries han estat escrites per qüestionar ­o a partir de la sospita i el qüestionament davant­ la visió dominant de la realitat, o almenys determinades percepcions de la realitat. Entremig, és possible que es puguin definir alambicades mescles de tots dos objectius, però això ja és tasca dels entomòlegs. Ho deia també l'inevitable Pennac, a la seva manera: &laqno;La virtut paradoxal de la lectura», sentencia a "Com una novel·la", &laqno;és la d'abstreure'ns del món per trobar-li un sentit.»

L'evasió sol ser buscada pel lector, conscientment o no, com un recurs de fugida davant una situació, en una o altra mesura, de crisi. La revulsió, o bé és conseqüència del ball de bastons que s'acostuma a originar en un context de crisi, o bé malda per crear-lo, potser per esperit filantròpic, potser per odi social. De fet, es podria definir positivament la crisi com un procés de "transformació" de la realitat. I la mateixa definició casa, al cap i a la fi, amb la literatura. La literatura, doncs, pot ser considerada un producte "de" i "per a" la crisi, un fenomen "de" crisi i "en" crisi permanent. Crec que és això el que suggereixen Deleuze i Guattari, a "Kafka. Per una literatura menor", quan afirmen que &laqno;l'escriptura té aquesta doble funció: transcriure en dispositius, desmuntar els dipositius. Totes dues coses són la mateixa cosa».

Per això la literatura ha estat tradicionalment considerada un agent pertorbador, un perill, una amenaça. Fins que ha esdevingut, com tantes altres coses, com totes les coses ja per a nosaltres (des del plaer fins al dolor, si més no el dolor dels altres), un bé de consum més. I comparativament minoritari, és a dir, en termes quantitatius, a la fi els únics que acaben comptant, de segon ordre.

(Però potser sí que, si aquesta crisi és certament estructural i té arrels tan fondes, la literatura tornarà a ser un risc. I veurem reaparèixer els índexs, les prohibicions, el trafiqueig de sotamà... i les esperances que amb la lectura es pot fer la revolució. La il·lusió que escriure, llegir, "serveix" efectivament, esclaus del pragmatisme i de la utilitat com som, per a alguna cosa.)

3. La crisi de la literatura

Però el context cultural en què té lloc la darrera crisi és també crític per a la literatura. Davant altres formes de transmissió de la cultura, ara mateix hegemòniques o a l'alça, la literatura com a institució ha entrat ella mateixa en crisi. La literatura ha vist com la principal funció social que ha acomplert els darrers temps (pensem, per exemple, en l'època daurada de la novel·la o el teatre en el segle XIX: Dickens, Zola, Hugo, Galdós) ha estat progressivament adquirida per altres vehicles (el cinema primer, els telefilms després). I ho ha encaixat malament. Especialment entre nosaltres, a Catalunya, a Espanya, on ha hagut de passar a corre-cuita d'aspirar a incidir en la realitat creient que ja hi incidia, a enyorar una incidència mai no acomplerta però que sent com un deure i exigeix com un deute.

Dit d'una altra manera, per a la institució literària és com si la cultura i el seu diàleg amb la societat fossin patrimoni exclusiu de la literatura. Fins a l'extrem que hem llegit com s'insinuava que la crisi present podia ser una conseqüència del retrocés de la lectura. (De la mateixa manera, suposo, que d'altres sectors l'associen amb l'anomenada secularització en tots els ordres de la societat i la consegüent pèrdua d'influència del cristianisme i el seu sistema de valors.)

En aquest context, doncs, de pèrdua de protagonisme assumida de grat per força, la crisi pot tenir una influència "exògena" en la literatura, exògena però més palpable, més visible a curt termini, que altres influències, i probablement amb repercussions també "endògenes", per bé que resulti difícil d'objectivar-les.

Mirem d'assenyalar-ne, sumàriament i a títol d'exemple, algunes de les que es produeixen o és previsible que es produeixin en el nostre entorn.

En la gestió cultural, probablement s'apreciaran o es poden apreciar ja símptomes d'incidència de la crisi en la política de suport i subvencions a la creació ­que tendeixen i tendiran cada vegada més a buscar resultats concrets i immediats, en detriment del conreu d'un background que pugui germinar amb el temps; és a dir, que s'allunyaran encara més del model sòcio-cultural creat per la Mancomunitat, una de les aportacions cabdals del Noucentisme, de què malgrat la guerra i el franquisme encara perduren ressons positius­, en la política de promoció ­que reforça i reforçarà cada vegada més el producte segur per damunt de les propostes titllades de minoritàries, marginals o &laqno;difícils»­, i en la política de projecció exterior ­que busca i buscarà l'oferta concreta i immediata ni que sigui a sotapreu per damunt de la compromesa, i insegura, carta del prestigi.

En la indústria cultural, d'una banda es continuarà imposant la comercialitat com a "valor" legitimador de la literatura i de la cultura, mentre, de l'altra, la realitat empenyerà tant sí com no a explorar vies de comercialització diferents de les habituals, a treballar amb inventiva les ja fressades (crisi endèmica del model present de llibreria) i a pujar al carro de les noves tecnologies i els canals de transmissió cultural diferents del suport convencional.

Paral·lelament, i en conseqüència, veurem com, en més d'un cas, els mateixos escriptors intenten orientar la pròpia obra, voluntàriament o no, conscientment o no, segons el penell dels valors comercials a l'alça abans que en funció de les pulsions de la mateixa obra. O veurem també, cal esperar-ho, com es redefineix la figura de l'escriptor-creador en un context de canvi, de transformació, de crisi permanent. El context de la mutació.

La repercussió de la crisi en la literatura, aleshores, ¿serà negativa o positiva? Tornem a les influències endògenes: en la mesura que l'escriptor en sàpiga treure partit, positiva; en la mesura que no en sigui capaç, tant se val si hi ha crisi com si no n'hi ha. Pel que fa a les influències exògenes: en el límit, si aquesta anàlisi té fonament, la literatura hauria de tornar, per bé i per mal, a la trinxera. Però val més no agafar-s'ho a la valenta i mirar de donar-hi la volta: noves tecnologies, limitacions ecològiques i recessió econòmica obren un munt de possibilitats imaginatives als creadors i els gestors culturals. Seria una llàstima no aprofitar-se'n.

4. La crisi de la crisi

Recapitulem.

Hem parlat massa sovint de crisi, de la crisi que viu la cultura ­el model cultural que hem heredat, també el concepte mateix de cultura­, i més acusadament la cultura catalana, de la situació de crisi de la literatura catalana. Hem parlat tant de crisi, que potser ha arribat l'hora, ara que la crisi ja ho afecta tot, de dalt a baix, de banda a banda, que declarem en crisi la crisi.

La crisi és un valor. La crisi té un potencial valuós, potser el més valuós. La crisi, així, és un privilegi.

Hi ha la crisi del creador i la crisi del lector. Hi ha crisi de creadors i crisi de lectors. I, en el nucli de la crisi, hi ha, és clar, la crítica.

La literatura és o pot ser sempre un agent de la crisi, en mans dels seus lectors. En el límit, tant una obra de qualitat com una obra mediocre, tant un clàssic com un títol contemporani, tant un text conformista com un de provocador, poden actuar com a revulsiu.

En el fons, tot depèn de l'actitud del lector, de la seva voluntat de fer de la lectura un exercici de "crítica". En certa manera, doncs, la literatura, entesa així, mai no està en crisi, no pot estar en crisi; en tot cas, hi hauria crisi de lectors, en l'actitud dels lectors. Perquè, tal com diu Bourdieu a "La distinció", &laqno;la majoria dels productes socials només rep valor social en l'ús social que se'n fa». I això val tant per a la literatura i els productes culturals tradicionals com per a la televisió. Gairebé res no és execrable per se, sinó que acostuma a ser l'actitud del qui ho recrea o ho rep allò que qualifica, positivament o negativament, o totes dues coses alhora, l'objecte. Prescindir-ne, &laqno;posar entre parèntesis el que és social», afirma Bourdieu a "El que vol dir parlar", &laqno;permet tractar la llengua, o tot altre objecte simbòlic, com a finalitat sense fi», i d'aquesta manera dóna &laqno;l'encant d'un joc sense conseqüències als exercicis "purs" d'una anàlisi purament interna i formal»; bonica, potser, però inofensiva, sempre. Recordem-ho: el valor social de la literatura, de la cultura, el defineix el lector, el consumidor d'objectes culturals, això és, al cap i a la fi, la societat.

Ara bé, quines implicacions té, avui, aquesta afirmació? Arnold Hauser, en tancar la "Història social de la literatura i de l'art", escrivia: &laqno;El problema no és limitar l'art a l'horitzó actual de les grans masses, sinó estendre tant com sigui possible l'horitzó de les masses. El camí per arribar a una veritable apreciació de l'art passa per l'educació.» Això era el 1951. La revolució encara devia semblar possible i, sobretot, la televisió no havia transmudat els hàbits culturals del conjunt de la societat en generar els objectes culturals de consum més massiu fins ara imaginables. Però avui els ideals regeneracionistes han quedat fora de lloc, i en el regne de la cultura impera també la cèlebre sentència: el client sempre té raó. L'audiència sempre té raó.

Aleshores, cal que ens tornem a preguntar: ¿quina relació, quin diàleg, es pot establir entre cultura i societat? ¿Quina és la funció social de l'escriptor i l'intel·lectual, de la literatura i els objectes culturals, en un entorn que tendeix a veure'ls com simples "productors", com simples "objectes" de consum?

La cultura no és forçosament valuosa.

Quan es parla de la situació de la literatura ­i, igualment, de la cultura més legítima, que la té per referència principal­, aquí i arreu, s'acostuma a dir que és crítica. Perquè viu una crisi permanent. És a dir, es tendeix a valorar les obres literàries del present buscant una resposta impossible a la pregunta implícita: oú sont les neiges d'antan. I, sovint la raó d'aquesta enyorança és, es diu, que es troba a faltar qualitat: la qualitat del clàssic, la solidesa de la tradició, l'interès col·lectiu, universal, superior, que ultrapassa els petits interessos particulars, els gustos individuals.

De fet, la qualitat no és un valor. El valor d'una obra literària, d'un producte cultural, no depèn de la seva qualitat. Vejam: ¿què és "la qualitat", què defineix la qualitat d'una obra literària? Sembla que hauria de ser un determinat domini de la llengua, dels recursos propis del llenguatge i el gènere escollits, del tema proposat. Ara bé, una obra pot excel·lir aparentment en cadascun d'aquests aspectes o en tots ells i ser ràpidament oblidada; o a la inversa, una obra que en relació amb aquests paràmetres amb prou feines faria un aprovadet pot obtenir una gran ressonància, pot "agradar", o bé pot "dir" molt, prou, potser fins i tot malgrat ella mateixa.

L'interès, en canvi, potser sí que és un valor. Però és un valor subjectiu, sempre: per a mi, és valuós allò que m'interessa. I em puc sentir interessat per una obra estantissa i escrita sense sintaxi; estantissa i sense sintaxi, i amb tot interessant. És a dir: que m'interpel·la, que m'estimula a continuar llegint, que em mou a l'acció, a la reflexió, a la creació. Aleshores, com a lector, puc preguntar: És una "mala" obra, per què? És més: i què?

Això ens porta a parlar del crític.

Probablement tenim dret a llegir donant per suposada la qualitat de l'obra. I potser comencem a tenir el deure de parlar-ne des d'altres àmbits, des del cor de la crisi, des del desemmascarament dels propis prejudicis, des del silenci prenyat de significació. Hem de fer nostre el dret a parlar-ne des de la intimitat de la pròpia aventura de lectors i el deure de reflexionar sobre la recepció col·lectiva de l'obra, quan aquesta és significativa. Per tal de poder-nos preguntar quines pràctiques culturals imposen, per activa o per passiva, les nostres institucions (l'escola, la família, el grup social, la mateixa Literatura), i d'aquesta manera poder esdevenir millors lectors, lectors més lliures, menys esclaus passius dels condicionaments del nostre entorn.

Només així podrem començar a reflexionar sobre la nostra societat, sobre les seves pràctiques culturals i sobre el seu futur.

Només així podrem plantejar-nos quina incidència poden tenir la literatura i la cultura tradicional en la nostra societat, i quin diàleg cal establir amb les formes de transmissió cultural emergents o hegemòniques.

Només així podrem sospesar fredament, sense passions inútils, amb fonament, les tendències de futur del fet català en la nostra societat: supervivència, hegemonia, exclusivitat, criollització, reducció, pèrdua...

Qui ho sap? El futur és obert.

O. Izquierdo, El context de la mutació. Cultura, crisi i valor

[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]