Josep-Anton Fernàndez

Camp de batalla: dues cartes i un poema

Per a Anna Venancio

I

Carta a Oriol Izquierdo

Estimat Oriol,

M'he permès de continuar les nostres converses privades, i de fer-ho per escrit i en públic; i m'hauràs de disculpar si prescindeixo, almenys en aparença, de tot detall de caire personal i vaig directament al cor de la qüestió de què vull parlar amb tu. Aquesta qüestió és el problema de la funció social de l'escriptor, l'intel·lectual i el crític a Catalunya, que era el tema principal del teu article a "1991 Els altres" (&laqno;Algunes usurpacions i renúncies: notes i apunts sobre la funció social de l'escriptor i de la seva obra»).

Com és natural, la meva visió d'aquest problema està completament mediatitzada pel fet de viure a l'estranger; això té els seus inconvenients, però alhora, viure a Anglaterra i treballar en una universitat anglesa (una universitat com déu mana) em proporciona prou distància, temps i instruments per pensar sobre el complex conjunt de regles que governa el joc de la cultura i la literatura a Catalunya. I una de les meves impressions més intenses, que enunciaré sense cap mena d'ironia, és la següent: els/les escriptors/es catalans/es no es mereixen els crítics que tenen. No em malentenguis, perquè no estic jutjant individus concrets; el que vull dir amb això és que el paper dels crítics a Catalunya està definit de tal manera que els fa impossible complir una funció adequada. En altres paraules, tinc la impressió que els autors i les autores no es mereixen els crítics que tenen perquè els crítics no fan la seva feina, o millor, no fan la feina que potser haurien de fer. Els crítics ­i crec no equivocar-me­ creuen que la seva feina és emetre un dictamen jurídic sobre la qualitat d'una obra literària (i encara està per discutir qui els proporciona les credencials per exercir aquest poder), i estan tot el dia preocupats per construir el seu museu literari particular, que s'ha de convertir en el museu per a tot el país. Això ha produït una curiosa dinàmica de disciplina i humiliació; d'imposició d'uns valors que acostumen a ser, com a molt, del segle XIX (és a dir, una mica rancis, i potser ja inadequats per als nostres temps); d'acoso y derribo de tot allò que no s'adigui a aquests valors.

Rarament, però, es preocupen els crítics catalans (i potser he de precisar que utilitzo la paraula &laqno;crític» en un sentit ampli, per tal d'incloure-hi tant periodistes literaris com especialistes universitaris i altres espècies) pel que estan dient els/les autors/es als seus textos. L'exercici de la crítica a Catalunya sembla determinat per una sèrie d'idees sobre el llenguatge i l'escriptura que constitueix un codi subjacent (és a dir, no explícit). És com si, d'una banda, el llenguatge dels autors i autores fos transparent i sota un control total (és a dir, com si els autors no tinguessin inconscient), i com si l'escriptura fos una funció buida, desproveïda de qualsevol implicació social, política o institucional; i d'altra banda, com si el llenguatge dels crítics també fos transparent i sense efectes sobre el camp social. Cadascú hauria d'estar fent la seva feina, i els crítics catalans no fan la seva; no volen pensar sinó jutjar (és a dir, construir un cànon). Com a resultat, es produeixen entre nosaltres alguns fenòmens monstruosos.

Per exemple, no fa gaire el novel·lista Valentí Puig, ex-corresponsal d'"ABC" a Londres, publicava un article a "El Temps" (23-11-93), també sobre la funció social de l'escriptor, on desqualificava Juan Goytisolo i Susan Sontag perquè, segons Puig, havien anat a fer el paperina a Sarajevo; o encara pitjor: hi havien anat a auto-promocionar-se, i sense saber-ho estaven donant suport (horreur!) a l'integrisme islàmic, quan el que haurien de fer és (suposo) quedar-se a casa escrivint novel·les chic i remugant sobre el cinisme dels polítics que surten a la televisió. De fet, aquest article no és gaire més que una mostra del nihilisme poca-solta de Valentí Puig, que malgrat el cachet que pugui proporcionar-li és en el fons molt poc sofisticat, i molt irresponsable i perillós. Tanmateix, pres com a anècdota, l'article de Puig és interessant perquè revela les greus limitacions de molts escriptors catalans a l'hora de pensar sobre el món i la realitat. A vegades, fa l'efecte que als escriptors catalans no els interessa el que passa al món, si no és per fer moralina, o per revelar el signe d'una realitat "més profunda" de la qual (i no sé pas en virtut de quines prerrogatives) "ells" serien capaços d'extreure una "veritat". Ara bé, aquestes limitacions no constituirien cap problema si els crítics fessin la seva feina ­perquè, al capdavall, tothom sap que els escriptors es creuen el rei del mambo, fins i tot quan practiquen la falsa modèstia; i potser aquest és un dels papers (de cap manera l'únic) que els toca jugar.

El problema, com dic, és dels crítics; al meu entendre, les limitacions dels escriptors no reben cap mena d'atenció (atenció "terapèutica", afegiria) perquè els crítics han renunciat a pensar sobre els textos, és a dir, a elaborar idees a partir dels textos que llegeixen i a relacionar aquestes idees amb l'extratextual; en comptes d'això, es preocupen tan sols de la vitrina que cal ensenyar als turistes (miri, miri quins autors més macos que tenim, miri quines novel·les, si no fan patxoca!). I això és molt greu, perquè afecta directament la manera com es defineix la funció social de l'escriptor català ­ja que, i crec que estaràs d'acord amb mi, la funció social dels escriptors a Catalunya és una qüestió complexa que no han de resoldre només els escriptors ells mateixos, sinó també, i potser sobretot, els crítics. Però els nostres crítics (i segueixo utilitzant el mot en un sentit ampli), quan llegeixen un text, sovint fan metafísica barata; i quan tracten de qüestions institucionals, difícilment van més enllà del safareig, les capelletes, la mala llet i la més pura trivialitat, fent encara més difícil la tasca urgentíssima d'emprendre una anàlisi institucional de la cultura catalana.

Crec que el problema de la crítica és que els seus horitzons són molt limitats, i no veu res més enllà de la recerca de la legitimació. Com gairebé tots els problemes, el nostre problema és amb la història. Però aquest problema no se soluciona escrivint la Història de la Literatura Catalana, sinó llegint les històries de la cultura catalana, les històries que ens anem explicant des de fa molt temps, incessantment, sense adonar-nos-en. El que estic proposant, Oriol, és una genealogia de la cultura catalana (Foucault, "Nietzsche, la généalogie, l'histoire"). Quines són les històries de la cultura catalana? Per exemple, la història del noi intel·ligent i ambiciós que volia modernitzar el país, va topar amb l'Església i amb la Botiga, i d'una eloqüent patada al cul va quedar fora de joc (aquesta història també existeix en les variants del noi excèntric i poc calculador, i del noi amb interessos intel·lectuals massa sofisticats). O la història del nen de classe mitja-alta que, perseguit pel fantasma del conflicte generacional (fill meu, de jove jo també volia canviar el món), va passar de ser estridentment revolucionari i experimental a col·laborar amb institucions carques i diaris conservadors. O la història de la noia intel·ligent que, per tal de desenvolupar el seu potencial intel·lectual a la universitat, va haver-se d'adaptar al marc epistemològic de la universitat catalana, i en conseqüència va haver de renunciar a la seva intel·ligència (aquesta història també existeix en la variant de la noia intel·ligent que va veure la seva autoestima intel·lectual greument erosionada per la universitat, i va acabar renunciant al conreu del seu intel·lecte, o va recórrer a estratègies anti-intel·lectuals per resoldre un problema intel·lectual). O la història del noi de classe mitja-baixa que volia esdevenir aristòcrata, i va començar a escriure poesia. O la història de la noia que, per satisfer el seu desig de canvi, volia articular per mitjà de la literatura la seva història personal amb una experiència col·lectiva, i que, degut a la insistència hostil dels crítics, es va acabar creient que La Literatura De Debò no té res a veure amb la història ni amb la política, i al final es va quedar sense armes. O la història del nen angelical que, amb les millors intencions del món, volia convertir-se en escriptor, quan en realitat el que volia era poder institucional, i havent publicat dos llibrets ja el van fer jurat d'un premi i membre d'una comissió. O la història de la noia-escriptora que es va casar amb un noi-escriptor, i va quedar a l'ombra. O la història del noi progre de dretes que mai no va arribar a ser prou progre ni realment de dretes. O la història del noi que es volia divertir, i li van dir que a la cultura catalana hem vingut a patir. N'hi ha moltes més, d'aquestes històries, i ja estan totes escrites; la cultura catalana, com qualsevol altra o potser més i tot, és plena d'aquests petits drames. A quin escenari es representen aquests drames? A cap, perquè l'escenari es confon amb el pati de butaques, i els límits del teatre es desdibuixen i es fonen amb el paisatge que l'envolta. Aquest paisatge és el camp cultural, que és un camp de batalla. Per què és un camp de batalla? Perquè s'hi du a terme una lluita constant entre valors i interessos contraposats. Què s'hi juga, en aquest camp de batalla? El que hi està en joc és la definició d'art, de valor, de literatura, i com a conseqüència, la definició dels models ètics i d'organització social que han d'esdevenir hegemònics. Com diu Pierre Bourdieu a "La distinction", &laqno;la definició d'art i, a través d'aquest, de l'art de viure és un objecte de lluita entre les classes»; però caldria precisar que aquesta lluita no té lloc només en el front de les classes, sinó també en els fronts del gènere, la sexualitat, la identitat nacional (i no de forma suplementària, sinó totalment central).

Així doncs, com hem de considerar un text? Si la institució literària i la cultura són camps de batalla, potser hauríem de veure els textos que els poblen (ja siguin literaris, filosòfics, gràfics o fílmics), no com a objectes de museu, sinó com a petites màquines de guerra, tal com proposa la filòsofa lesbiana Monique Wittig al seu assaig "The Trojan Horse". Des d'aquest punt de vista, doncs, quina és la funció de la crítica? La funció de la crítica és alliberar la càrrega político-libidinal dels textos, així com la seva pròpia (i aquí &laqno;alliberar» no significa donar la llibertat, sinó iniciar la producció de fluxos i connexions). En aquest marc, establir el valor d'un text equivaldria, doncs, a determinar les quantitats del seu potencial de canvi estètic, social, polític i cultural.

Hi ha, però, un altre component de la funció de la crítica: esdevenir ella mateixa màquina de guerra i articular-se dintre un dispositiu (agencement) col·lectiu d'enunciació (Deleuze i Guattari, &laqno;Traité de nomadologie: la machine de guerre», "Mille plateaux"). És per això que Isidor Cònsul té raó quan ens diu que, si som tan crítics amb la situació actual de la cultura catalana, és perquè no hem estat plenament conscients de la precarietat de la nostra cultura, i que encara cal fer un altre esforç si volem construir la cultura catalana. Encore un effort? Molt bé, d'acord, però no a qualsevol preu. No estic parlant, òbviament, d'exigir a canvi una posició institucional còmoda, sinó d'operar una sèrie de transformacions que trenquin la dinàmica cultural i intel·lectual existent. Perquè, com diuen Gilles Deleuze i Félix Guattari, &laqno;la guerra no és necessàriament l'objecte de la màquina de guerra», i és per això que &laqno;la màquina de guerra només pot fer la guerra a condició de crear una altra cosa al mateix temps» (la cursiva és d'ells). És hora, doncs, d'abandonar les actituds nihilistes, destructives i gratuïtament agressives, i emprendre una transformació radical i positiva del camp cultural català. Però aquesta no és una tasca fàcil, perquè hi ha dos obstacles fonamentals: la renúncia dels crítics a pensar, i l'arrogància filològica que atufa els departaments de Català, una arrogància que és comparable només a la intransigència tridentina i al &laqno;que inventen ellos».

Això, però, ho podem deixar per a una altra estona. L'Eirik i jo us enviem, a tu i a la Dolors, l'Helena i la Clara, molts petons i una abraçada ben forta.

II

Carta a Eudald Tomasa

Estimat Eudald,

Ja fa algun temps que et vaig prometre els meus comentaris al teu article &laqno;El dèdal llòbrec», publicat a "1991 Els altres". Com et vaig dir llavors, el teu article em va semblar excel·lent, tant pel rigor i la lucidesa amb què expliques les idees de Michel Foucault sobre poder i subjectivitat, com perquè tractes de qüestions de marginalitat i dominació en el context de la cultura contemporània, i de la funció de l'escriptor i l'intel·lectual en una societat dominada pels mitjans de comunicació; aquestes qüestions, com tu clarament demostres, són d'una importància cabdal en el nostre context cultural, i mereixen una atenció urgentíssima. Tal vegada, però, l'aspecte més rellevant del teu article és la teva proposta que, malgrat tot, dintre la societat de comunicació existeix la possibilitat d'ocupar un espai marginal des del qual exercir la resistència.

Tanmateix, no puc evitar de discrepar en alguns punts i, sobretot, en l'orientació que prenen els teus arguments, i el que em proposo de fer en aquesta carta és ­i disculpa'm la pedanteria­ donar la volta al teu article.

Un element cabdal en el teu discurs és l'anàlisi de les relacions de poder entre els intel·lectuals i una societat dominada pels mitjans de comunicació; l'intel·lectual es veu actualment sotmès al discurs del soroll, és a dir, a la primacia de la comunicació per ella mateixa, que imposa una llosa de silenci damunt de tot allò que es pugui percebre com a problemàtic. &laqno;No hi ha lloc per a l'ésser-problema», dius, &laqno;perquè no hi ha temps per prestar atenció als "problemàtics". (...) La civilització occidental ha refinat els seus instruments i ha canviat l'anatema per l'estratègia del silenci». La societat postmoderna, dius, juga amb l'horror al silenci dels individus i exerceix uns mecanismes de control que imposen la banalitat com a valor primordial i l'èxit com a principi moral únic, condemnant els individus a l'analfabetisme funcional i els intel·lectuals al silenci més marginal. De fet, el teu argument no és pas gaire lluny del que certs pensadors francesos han vingut dient des de fa algun temps; Guy Debord i els situacionistes dels anys 60, per exemple, van criticar la societat de l'espectacle, en què tots els esdeveniments tenen lloc als mitjans de comunicació i qualsevol possibilitat de resistència o de crítica és immediatament assimilada; una derivació d'això és, com tu mateix dius, la descripció que fa Jean Baudrillard de l'era dels simulacres; Félix Guattari ha parlat de la &laqno;neuroleptització» de la subjectivitat contemporània pels mitjans de comunicació; i Gilles Deleuze ha analitzat el pas de les societats disciplinàries (que tan bé va estudiar Michel Foucault) a les societats de control, que depenen de la primacia dels sistemes de comunicació.

El que em sorprèn del teu article és, tanmateix, la manca d'un context específic als fenòmens que analitzes; i precisament pel caràcter abstracte de la teva argumentació, caldria introduir-hi alguns matisos. No es pot obviar, per exemple, que als Estats Units i al Canadà hi ha una relació molt estreta entre cultura acadèmica i moviments socials; al Regne Unit no hi ha hagut mai una invasió de mitjans audiovisuals tan espectacular com a alguns països del continent; a França els intel·lectuals continuen jugant un paper molt important en la societat. La situació que viu l'alta cultura en tots aquests països (inclosos els Estats Units) és prou diferent dels colors apocalíptics amb què la pintes: la cultura impresa hi és molt lluny d'haver perdut la seva importància, i hi ha un debat constant sobre les relacions entre cultura impresa i cultura audiovisual, i entre alta cultura i cultura de masses. Ara bé, si em dius que la situació que descrius és la que predomina a Catalunya, ja estarem d'acord; però aleshores és a partir d'aquí que hem de començar a parlar.

D'entrada, el que cal dir sobre Catalunya (i sobre Espanya) és que la cultura impresa mai no hi ha tingut una posició hegemònica, i per tant la invasió dels mitjans audiovisuals que s'ha produït amb l'aparició de les televisions privades ha tingut lloc en un terreny que ningú ocupava prèviament (és a dir, no hi ha hagut cap desplaçament); l'alta cultura simplement s'ha adaptat a aquesta nova situació, i d'aquí la frivolització i banalització que, com tu dius, ha sofert. Aquest fenomen, com és lògic, s'ha de llegir dintre el context històric del procés de modernització que, ensopegant aquí i allà, s'ha anat desenvolupant en els últims 150 anys: una modernització idiosincràtica, perquè al nostre país els valors liberals de la modernitat mai no s'han arribat a imposar del tot sobre els valors tradicionals; l'autoritat no ha estat realment objecte de discussió; l'educació no es veu com una part més de la roda del progrés material i cultural, sinó exclusivament com una via d'accés a la mobilitat social; i l'extraordinària mobilitat social que ha tingut lloc durant els últims quaranta o cinquanta anys ha estat molt mal assimilada i poc elaborada, de manera que el canvi de classe social de molts individus no ha anat acompanyat d'un canvi de valors culturals.

És des d'aquest punt de vista, em sembla, que s'ha d'entendre la teva afirmació que els intel·lectuals han perdut gran part del seu prestigi i influència: &laqno;potser hi ha pèrdua de l'aura», dius, &laqno;però sobretot hi ha l'agrisament de l'aura». La pèrdua de l'aura de l'artista i l'intel·lectual és, com afirma Andreas Huyssen a "After the Great Divide", un dels fenòmens que conformen la crisi de la modernitat i l'entrada en la postmodernitat. Però com tu mateix dius, l'aura de l'intel·lectual no s'ha perdut sinó que s'ha agrisat: sense desaparèixer del tot, ha entrat en la Dimensió Desconeguda. Això s'explicaria ­i entro en el terreny de la més pura especulació­ perquè la funció de l'intel·lectual a Catalunya és una funció buida de contingut real. La història de la cultura catalana moderna és sobretot la història de la creació d'un mercat cultural i d'una classe intel·lectual, i aquest procés, com ha escrit Joan Lluís Marfany, té els seus inicis en el Modernisme. I potser, com a hipòtesi de treball, caldria plantejar-se si la funció de l'intel·lectual a Catalunya no ha estat i és, precisament, la d'intentar constituir-se un espai i una funció, per tal d'avançar en el procés de modernització i nacionalització de Catalunya, i com a part substancial d'aquest procés (ja que tota nació moderna "necessita" intel·lectuals). En altres paraules: des del Modernisme, els escriptors i intel·lectuals haurien intentat construir-se un espai propi (&laqno;bastir-se un clos», en deia Carner), però tots els seus esforços s'haurien esmerçat en fer-se una carcassa, sense tenir prou substància, temps, energia, influència i públic per omplir-la de contingut, i sense poder pensar en les seves estratègies, ja que per poc lúcids que haguessin estat s'haurien quedat sense la poca legitimitat que els hagués atorgat la societat.

A partir dels anys vuitanta, tanmateix, la situació ha canviat radicalment. La normalització lingüística i cultural està en marxa, i necessàriament implica la proliferació de mitjans audiovisuals en català; gairebé alhora han aparegut les televisions privades, i amb elles s'ha perdut l'última oportunitat de fer realitat el somni regeneracionista d'elevar el nivell educatiu i cultural dels peninsulars. En un context de trivialitat i telemerda, els intel·lectuals i els escriptors catalans estan desesperats, no perquè les seves idees es perdin en un oceà de banalitat, o perquè els estigmatitzi la societat, sinó per la indiferència d'aquesta societat, que no els veu ja no diguem com a elements útils, sinó que no els veu, i punt. Això pel que fa a l'àmbit intel·lectual; perquè en el front acadèmic les coses són bastant diferents. Als departaments de Català, els filòlegs i historiadors es riuen del trist paper que fan els escriptors i intel·lectuals, perquè ells, com a historiadors que són, saben molt bé d'on surten els problemes institucionals d'escriptors i intel·lectuals. Al mateix temps, però, els nostres filòlegs (els únics que en les circumstàncies actuals podrien emprendre una crítica sistemàtica del camp cultural català) es desesperen perquè ningú (o millor: absolutament ningú) no els fa ni el més mínim cas ­a "ells"! Ells, que en el seu moment van remoure les plàcides aigües de la política cultural amb un explosiu manifest sobre el precari futur de la llengua catalana! Ells, que coneixen "totes" les dades, que s'ho han llegit absolutament "tot"! Ells, que potser no tenen gaires idees, però que amb positivista rigor han fitxat i classificat "tots" els documents, fins i tot els més irrellevants, i demanen permís abans de llegir-los, no fos cas que arribessin a alguna conclusió interessant o massa agosarada! I prou que intenten influir sobre la societat (mira, si no, la segona època d'"Els Marges"), però els filòlegs no aconsegueixen fer sonar cap corda. I per què? Perquè els nostres filòlegs want to have their cake and eat it: volen participar en el joc però mirant-se'l des del galliner; i el que no saben és que amb això ja formen part del joc.

I és que, com diu Pierre Bourdieu a "La distinction", &laqno;el joc de la cultura no té escapatòria». És per això que no puc sinó desconfiar de la proposta que fas als intel·lectuals d'ocupar una posició marginal, entesa com a espai de llibertat inútil, fora d'un cànon entès com a primacia de la banalitat. L'exemple que dónes d'un autor que ocupa un espai similar és Thomas Bernhard: realment creus que Bernhard és un autor marginal? Potser és un autor de consum minoritari, però... marginal? A jutjar per la bibliografia existent (a la biblioteca de Cambridge hi ha més de vint llibres sobre ell), Bernhard sembla un autor més aviat canònic; i en literatura, un/a autor/a marginal és aquell/a que es troba fora del cànon, és a dir, exclòs/a dels mecanismes de formació i transmissió de la tradició literària, i fora d'uns sistemes de valoració que alguns anomenen dominants. En l'espai de marginalitat que descrius, on són els marginals de debò, les dones, els gais i les lesbianes, els bojos, la gent d'altres races, etc.?

Em temo que la teva definició de la marginalitat com a &laqno;espai per a la llibertat inútil» va per una altra banda; deixa'm que torni a citar Bourdieu: &laqno;L'essència en què es reconeixen les aristocràcies es resisteix a qualsevol definició; escapant el rigor mesquí de regles i reglaments, és, per definició, llibertat.» Molt em sembla que els intel·lectuals i escriptors que ocupen aquest espai per a la llibertat inútil són uns ex-aristòcrates de la cultura que, sense haver sofert cap revolució, han perdut tot predicament però volen conservar el seu palau, ni que sigui imaginari.

On sí que estem d'acord és en la possibilitat de crear un espai per al pensament i per a la crítica, és a dir, en la possibilitat de constituir una funció plenament operativa per a l'intel·lectual a Catalunya. Però aquest/a intel·lectual plenament funcional no seria un aristòcrata lligat a la terra, ni un ideòleg al servei de les institucions autonòmiques, sinó un/a nòmada que és a dintre però pensa des de fora (Foucault, "La pensée du dehors"; Deleuze i Guattari, "Mille plateaux"). I les primeres preguntes que es fa aquest/a intel·lectual nòmada són: a quines necessitats socials responen el pensament, la crítica, la teoria, la filosofia a Catalunya? Quines són les regles del joc que governen el camp de batalla de la cultura catalana? Què és el que està en joc en aquest camp de batalla? Quina posició hi ocupo?

Però deixem-ho aquí: ja en continuarem parlant. De moment, rep una forta abraçada, i fins aviat.

III

poema

i torna torna un altre cop retorna

la boira insulsa que m'adorm la llengua

és tan difícil evitar-la cau

damunt dels cossos com la mel més dolça

que bo quina elegància quin to

d'estranya maduresa quin estil

així molt bé no et moguis quiet ja està

que guapo hauràs quedat saluda el públic

ens ha sortit un altre fill una altra

raó per viure l'esperança blanca

bah no serà pas tant que sí que sí

de petitet volia ser poeta

quin nen més mono veritat hahà

senyor tot aquell pes al meu damunt

articular el desig l'alternativa

només producció que s'exhauria

noreproducció doncs ara igual

un joc terrible el crim el gaspillage

oh sí respiro el cos elèctric vibra

es mou canvia i torna aquesta boira

apegalosa i jo no vull poseu-me

a l'eix horitzontal mateu-me feu

com si no hi fos mateu-me i enterreu-me

on ets poeta transparent on ets

germà de la germana de carner

de maragall de riba i foix on ets

ens trobarem a un altre lloc a fora

potser la superfície on ballin

paraules esglaiades signes boges

hahà les buguenvíl·lies l'oracle

els noms inaccessibles hahahà

a fora aquí oblideu-me jo sóc no

deixeu-me aquí que es dissolgui el paper

que sí i no que sorolli l'immoble

i more't gabriel d'una vegada

Josep-Anton Fernàndez, Camp de batalla: dues cartes i un poema

[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]