Natàlia Díez i Ruiz de los Paños

Se'ns demana, des de la direcció de "1991 Revista Magnètica" i mitjançant una carta, amb data de setembre de 1993 i adreçada a anteriors i/o susceptibles nous col·laboradors, que utilitzem, com a leitmotiv dels nostres escrits per al número 3 de la revista, el &laqno;valor».

Però, així, a cop calent, la proposta no és tan fàcil de seguir com sembla. ¿A quin valor es refereixen els remitents? És fàcil pensar, d'entrada, en el valor coratjós de molts homes i moltes dones de la nostra cultura literària: el valor que cal tenir per escriure algunes de les coses que s'escriuen, per publicar algunes de les coses que es publiquen, per premiar algunes de les obres que es premien, per llegir algunes de les coses que es llegeixen... Hi ha un altre valor, diguem-ne, més universal: el que cal per continuar vivint lúcidament al nostre món. Però aquest, més transcendent també, pot esdevenir gairebé inassolible. Deixem, doncs, de banda aquesta última versió del valor, no fos cas que alguns, jo entre ells, s'adonessin que, en realitat, són més covards que no es pensaven.

Amb tot, sembla que la qüestió del valor a "1991 Revista Magnètica" segueix altres camins. Els seus editors deuen haver pensat que, si no donaven més pistes, molts de nosaltres no sabríem a quin valor s'estaven referint. Per això, la carta esmentada i una bibliografia orientativa que s'hi adjunta són prou clares en la seva voluntat il·luminadora, no deixen lloc a dubtes. Inspirades, no només ajuden els col·laboradors a saber de què han de parlar, sinó també com n'han de parlar.

Perquè l'eventual lector pugui orientar-se també en aquest afer, potser val la pena reproduir alguns fragments de la missiva: "El tipus d'article que ens agradaria rebre seria aquell en què [...] es desenvolupés un argument a partir de propostes com ara: com es produeix el valor en una cultura; com s'han construït els paràmetres de valoració de la literatura i la cultura catalanes; [...] quin paper juguen en aquest sistema de valoració categories com ara gènere i sexualitat; què estem fent quan intentem equiparar la literatura produïda en català amb les obres estrangeres; ["un crim, un crim i una injustícia, això és el que estem fent", em vénen ganes de contestar, en to de broma, a aquesta darrera qüestió, si no fos que la cosa és més seriosa que no sembla] quines relacions s'han establert entre la literatura i la cultura i la institució acadèmica; quines implicacions té el concepte de correcció lingüística aplicada als textos literaris; com produïm valor en la postmodernitat i en l'esvaïment dels límits entre alta i baixa cultura; quin paper juga el pensament ètic en tot això", etc. La bibliografia, que segueix les mateixes pautes que la carta, és fàcil d'imaginar. A la vista d'ambdós textos, podria resultar divertit contestar, amb dues o tres paraules només, les qüestions exposades per la carta. Tampoc això no seria difícil: la inducció és gairebé prístina.

Una cosa ha quedat clara, ja. Que es tracta de parlar del valor de la literatura. Valor d'ús o valor de canvi?, ens podem preguntar, encara, alguns. No, no; és que no ho hem entès. Com tothom sap, el marxisme i la seva terminologia no estan de moda, i, lluny d'antics, fallits i perversos materialismes, el que ara impera és l'idealisme, disfressat, això sí, amb tènues gases de racionalitat. (En algun moment caldrà, però, estudiar la curiosa recuperació que alguns autors, tan poc sospitosos d'afectes envers el marxisme com Jacques Derrida o Giles Deleuze, fan ara de la figura de Marx com a lúcid analista de la història i del seu temps.) La qüestió és una altra. Sembla que la producció de valor, i el valor mateix, a la literatura, són un problema, entès en els seus termes més negatius. Al final, tampoc és tan difícil de comprendre, i, una citació extreta del número 2 de "1991", ens donarà el desllorigador de tot plegat:

&laqno;Considerem els següents dos exemples: "En Quimet no s'entén amb el seu pare, té problemes amb l'autoritat"; "La literatura catalana confon la mediocritat amb la brillantor i converteix obres dolentes en clàssics". Totes dues frases són ben comunes, i totes dues revelen una concepció transcendentalista de l'autoritat i del valor (dos conceptes al seu torn íntimament relacionats); des de la perspectiva d'aquests dos exemples, autoritat i valor serien entitats situades "més enllà", es desplaçarien fins a l'infinit en resposta als nostres esforços per atènyer-les, en un moviment que no s'acabaria mai, ni tan sols un cop haguéssim arribat a un grau suficient d'internalització. Però hi ha una concepció alternativa, "immanentista", segons la qual, strictu sensu, en Quimet no té problemes amb l'autoritat ni la literatura catalana problemes amb el valor: més aviat és el valor, com l'autoritat, qui és un problema.» (Josep-Anton Fernández, &laqno;Nos/altres i els altres», dins "1991 Els altres").

Així doncs, i per començar pel més evident, hi ha un valor jerarquitzador i censurable que destria el &laqno;bo» del &laqno;dolent» (sí, allò de &laqno;valoreu de 1 a 10 aquesta llista de novel·les», per exemple, o &laqno;les 10 millors novel·les de l'any»), i que la crítica literària, d'acord amb el que pensen alguns, ha contribuït i contribueix a crear. Sento decebre uns quants, però jo trobo que discutir sobre aquest sistema de valoració és una mica ensopit. I ho dic en el sentit que dóna poc joc a causa dels elements que caracteritzen el sistema mateix. És prou sabut que les jerarquies sempre estan plenes de límits i, per tant, no permeten matisos a l'hora de valorar. D'altra banda, com molt bé va postular en el seu temps el pensament feminista, la jerarquització utilitza els components del ­i, de fet, remet al­ model patriarcal d'autoritat, un patró que algun dia, espero, quedarà definitivament bandejat. Però aquest és un discurs més que conegut i, per a mi, prou obvi com perquè m'estengui gaire més al seu voltant. El cert és que quan he exercit la crítica literària sempre ho he fet perquè m'agrada comentar el que llegeixo, sense buscar res més. És relativament fàcil trobar algú que té els mateixos gustos, o semblants, i la crítica literària ajuda a estalviar-se plats indigeribles per a segons quins estòmacs o a no perdre's alguna cosa de sabor excepcional. I poc més. Que a partir d'aquí es confeccionin llistes, barems, escales i eines de mesura és un fet que m'interessa poc.

En principi, i simplificant, aquest és un valor reprovable. ¿Hi ha, però, alguna producció de valor, algun valor, positius, que pagui la pena defensar? De fet, la paraula valor té connotacions positives, sobretot per oposició al o als seus antònims. En aquest sentit, la gradació és gairebé automàtica. Diferents graus de valor qualifiquen més o menys positivament l'objecte o els objectes analitzats. Aquí apareix la jerarquització de què parlava abans. Si el valor resulta, doncs, un jerarquitzador criticable, amb una gradació inevitable, la conseqüència lògica seria convenir que cap tipus de valor o de producció de valor és convincent. Però, paradoxalment, del rebuig al valor en neix un nou tipus de valor. Es critica el valor perquè funciona amb paràmetres patriarcals, o de jerarquització, o fins i tot de normalització, de socialització, i, alhora, es tendeix a conferir un valor especial, de tipus essencialista, a, en aquest cas, la producció literària que escapa a les tradicions patriarcals o, per generalitzar, que escapa a la majoria. I és un valor que existeix únicament per raó d'aquesta situació minoritària i, molt possiblement, marginal. Per tant, es crea un valor nou que ­com es veurà més endavant amb exemples concrets­ s'atorga a l'obra literària ja d'entrada, no en funció dels seus continguts o de les seves qualitats formals, sinó en funció del seu allunyament del que se suposa que és la norma. És un valor sobreprotector i reivindicatiu alhora; més sobreprotector que reivindicatiu en alguns casos, i a l'inrevés en d'altres. I, en la seva expressió pràctica, té a veure amb el col·lectiu al qual pertanyi l'escriptora o l'escriptor, en el cas de la literatura. D'alguna manera, seria com si, en una competició gimnàstica, un o una participant tingués un 10 de més que la resta per fer-ne la mitjana, només pel fet que, per exemple, al seu país d'origen no hagués pogut mai entrenar en una pista moderna coberta sinó sobre un camp obert i sorrenc. El sorprenent resultat d'aquest tipus de valoració per als llibres és l'aplicació d'una mena de filosofia de la immanència en la literatura i una subjectivització de les obres literàries. Com les idees de Plató, el valor del llibre existeix ja d'entrada ­i és positiu, és clar­, només pel fet de ser qui és i com és el seu escriptor o la seva escriptora, més enllà del que puguin pensar els lectors o les lectores.

Un exemple evident és el que succeeix amb la literatura catalana. En aquest cas, hi ha una pila de crítics i teòrics (i no només els oficialistes, que aquests per descomptat) que pensen que la literatura catalana, només pel fet d'haver estat escrita en català (és a dir, una llengua minoritària, i menys llegida encara que parlada, i tota la sèrie de llocs comuns que vulgueu) ja té un valor en ella mateixa. Per utilitzar un altre tipus de símil, és com si, suposem, féssim col·lecció de les caquetes d'un escarabat que tenim al jardí i les guardéssim totes, sense destriar-les, en una capsa preciosa només perquè és el darrer escarabat que queda de la seva espècie. Conseqüència immediata de la situació: cal criticar aquesta producció literària amb molt de compte. No es pot dir senzillament &laqno;la major part d'això que guardes amb tanta cura no és més que merda», perquè, en tot cas, és una merda molt especial, minoritària. El col·leccionista esmentat convindrà amb nosaltres que no tota la literatura catalana resulta brillant, però des del seu punt de vista tampoc no es poden carregar les tintes ni atacar sistemàticament els llibres escrits en català, com fan alguns crítics desconsiderats, perquè les conseqüències podrien ser fatals. Se li podria provocar un restrenyiment compulsiu al pobre escarabat i fer que s'acabés morint. Cal ser més tolerant i comprensiu, cal tenir en compte que l'esforç que fa l'escarabat per sobreviure pot no deixar-li gaire temps per a floritures.

La qüestió és que aquest tipus de valor essencialista es pot utilitzar per defensar, per damunt de gustos i/o evidències, obres literàries (en aquest cas concret; però la situació podria produir-se en qualsevol dels altres àmbits de la pràctica creativa) que, possiblement, el seu circumstancial paladí no defensaria si haguessin estat escrites per un altre tipus de persona. Perquè aquest valor confereix, com ja he dit, qualitats positives independentment dels resultats artístics, en funció de criteris extraliteraris. És a dir, la literatura produïda per persones situades en grups minoritaris, o majoritaris però marginats, comptaria amb un valor afegit positiu. D'aquesta manera, una pel·lícula com "El mariachi", abans d'haver-la vist ja posseiria, com a mínim, connotacions favorables no tan sols perquè està feta amb quatre duros sinó també perquè l'ha dirigit un chicano. Però el greu no és això, sinó que conservaria aquestes connotacions i aquest valor afegit de què parlàvem fins i tot després d'haver assistit a la seva projecció i haver comprovat, suposem, que els actors són horribles i el guió pitjor encara. El mateix passaria amb "Volia dur pantalons", de Lara Cardella, que obtindria una valoració positiva, tot i la seva discutible qualitat literària, pel fet que l'autora és jove, dona i viu revoltada en una societat repressiva i patriarcal com la siciliana.

L'experiència transmesa, la creació d'un univers atraient, el posicionament ideològic (si s'escau) de l'autor o l'autora dins de la seva obra i la construcció formal d'aquesta em semblen elements fonamentals a l'hora de jutjar un llibre. Però no m'ho semblen el sexe de l'autor o autora, les seves preferències sexuals, la classe social a què pertanyi o la llengua en què pugui escriure ni el país en què hagi nascut. Toni Morrison, dona i negra ("afroamericana", reivindica ella, i caldria saber ­confesso la meva ignorància­ si un negre o una negra del Brasil o de Cuba també és afroamericà o afroamericana, o si només ho són els i les dels Estats Units), hauria de veure valorats els seus llibres per la seva capacitat de transmetre als lectors i les lectores universos d'una gran complexitat i riquesa, construïts amb bon ofici literari, i per la seva pràctica d'aferrissada denúncia de la situació dels esclaus negres durant el segle XIX o de la població negra en general als Estats Units en les seves obres, i no per la seva condició racial i sexual. No crec que sigui determinant que Carlos Fuentes sigui home (en el sentit de baró) i que hagi nascut en una família més que benestant. El plaer de la lectura dels seus llibres té molt més a veure amb el seu treball de la llengua i del vocabulari, i, sobretot, amb la profunditat dels seus personatges, les obsessions que destil·len i, en darrer lloc però no menys important, amb la seva crítica demoledora de les classes benestants mexicanes, dels enriquits amb la revolució. Són només quatre exemples, però n'hi hauria centenars. I en el sentit contrari funcionaria de la mateixa manera: l'obra de Céline pot resultar apassionant, malgrat l'antisemitisme declarat de l'autor.

Com era fàcil de preveure, tot plegat es complica si ens circumscrivim a la literatura catalana. Per ella mateixa és minoritària. Però en el seu interior allotja &laqno;literatures» al seu torn de minories, és a dir, que són doblement minoritàries, doblement marginades o bandejades; però, sobretot, això fa que s'hagin de veure doblement valorades. O triplement, perquè podríem anar fent una progressió magnífica. Només uns pocs exemples: la literatura catalana escrita per homosexuals; la que escriuen, o podrien escriure, els immigrants marroquins il·legals a Catalunya que, a més, siguin homosexuals; la que escriuen les dones; o, encara més, la que escriuen dones lesbianes, o la de les que, a més, siguin immigrades il·legals marroquines. El resultat d'aquest tipus de raonament és que el que a mi em sembla un llibre cursi i immadur, que regalima mel per totes bandes, com "Els ulls d'ahir", de Maria de la Pau Janer, hauria d'obtenir una mirada favorable ni que només fos perquè l'ha escrit una dona; una crònica, que no per enginyosa deixa de ser avorrida, repetitiva i superficial, com "El sexe dels àngels", de Terenci Moix, sortiria amb avantatge ja només per l'homosexualitat del seu autor; potser, per la mateixa regla de tres, hauríem de restar valor a les obres d'escriptors instal·lats dins la norma, com si fossin WASP a la catalana, només perquè ho tenen molt fàcil, sembla. L'admiració envers l'obra literària de Mercè Rodoreda no prové, en el meu cas, del fet que hagi estat escrita per una dona, sinó, entre d'altres coses, per la profunditat psicològica que atorga als seus personatges i per la seva capacitat per transmetre sentiments i estats d'ànim difícils d'expressar tan sols amb paraules. Fins i tot, un llibre clarament misogin com "Illa Flaubert", de Miquel Àngel Riera, pot arribar a apassionar gràcies al seu magnífic retrat d'un home obsedit per la immortalitat.

Amb tot, m'agradaria fer un advertiment per evitar interpretacions errònies o malintencionades. En cap cas considero la qüestió PC com un assumpte intranscendent. Ben al contrari, em sembla important i, deixant de banda algunes discrepàncies, puc estar d'acord amb bona part dels seus plantejaments. Ara, d'aquí a convertir-la en una eina mesuradora del valor de la literatura o en un fet essencial que determini la consideració de la producció literària, n'hi ha un bon tros.

Potser el problema és que jo no acostumo a donar gaire importància (ja sé que faig mal fet) a com és ni qui és la persona de qui estic llegint un llibre (és clar que tampoc no m'he trobat mai que la solapa d'un llibre donés informació sobre l'orientació sexual d'una escriptora o d'un escriptor). M'interessa més el que hi ha escrit i com està escrit. Així és que no entenc res. ¿De quin valor m'estan parlant?

N. Díez i Ruiz de los Paños, Valor? Quin valor?. "Carta" als editors

[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]