A la societat catalana dels
anys 90, les dones de la nostra
generació,
filles de les d'aquella altra que
féu la batalla feminista dels
60-70,
semblem haver assolit una
posició envejable: una
sàvia, voluntària
i flexible combinació de
món privat i
participació
en les esferes públiques
actuals. Aquest fet que hom accepta
de manera
paradigmàtica, aparentment tan
evident, presenta però certes
greus contradiccions que ningú
no sembla haver observat en el nostre
país. (Pel que fa al cas
d'altres països, es pot veure
l'estudi
sobre els Estats Units de Susan
Faludi a "Reacción: la
guerra
no declarada contra la mujer
moderna", Barcelona: Anagrama,
1993.)
D'entrada és creença comuna que la igualtat de drets i opcions per a les dones està totalment assolida. No entraré a discutir la qüestió dels drets però sí que m'interessa puntualitzar una sèrie de coses sobre les opcions, per a les quals la igualtat no és encara real.
Per exemple, és un fet que en l'actualitat no hi ha cap tipus de prohibició expressa per accedir a tota mena de treball o carrera acadèmica. Tanmateix s'està produint una lluita, no per silent menys aferrissada, duta gairebé en solitud, dona a dona, sota l'enunciat d'aquesta teòrica igualtat. La generació de dones dels 90 ens trobem amb la paradoxa d'haver de lluitar contra el pes de la tradició sota els auspicis d'una ideologia oficial recolzadora, aquella socialment acceptada i de "bon ton" que tot prohom, mitjà de comunicació o intel·lectual a l'ús es guardarà molt de contradir.
La realitat, com passa sovint, és una altra.
Les dones de la meva generació i de manera individual, si bé hem trobat vies obertes per a la realització de projectes intel·lectuals i/o laborals, massa freqüentment hem topat amb els obstacles del pes del passat, del que &laqno;era normal», en definitiva, dels models anteriors.
Sovint, aquesta primera lluita s'ha dut a terme de forma solapada en el si de la llar familiar i en les primeres experiències escolars (vegeu els darrers estudis elaborats per l'Instituto de la Mujer, a Madrid, i més concretament diversos treballs de Marina Subirats). Des de molt petites, voltades pels pares, familiars, educadors i els sofisticats mitjans de comunicació, se'ns ha transmès una idea de normalitat on la igualtat i, sobretot, el feminisme eren acceptats amb massa recances: la por contra la novetat, el canvi, el desconegut, junt amb la sempiterna consideració, tan llatina, pel que diran, aconsellaven davant dels somnis i projectes més agosarats, menys &laqno;femenins», o la dissuasió o el silenci, però molt sovint mai l'encoratjament.
Posteriorment, encara que el resultat hagi estat positiu entenent com a tal la realització del projecte desitjat el forcejament, la batalla semblen haver deixat com una mena de llast. És a dir, enfrontades al &laqno;no pots/no s'ha fet mai així/mai no s'havia vist», hem tirat endavant dutes per la força de les conviccions i els anhels però amb una mena de llast a sobre. Al cap d'un temps ha sorgit un dubte sobre la nostra capacitat per acomplir els objectius fixats. Sobre la nostra vàlua.
En aquest punt rau la diferència respecte a situacions anteriors. La primera gran onada feminista a ca nostra, la corresponent als anys 60-70, ens féu adonar de la desigualtat com a fet social i crearen un estat d'opinió que contribuí a l'eliminació de les barreres a la vida pública. Durant els anys 80, la tasca realitzada fou la de la consolidació d'aquestes primeres fites i l'inici dels estudis i recerques teòriques sobre el tema de la dona. En la dècada dels 90 sembla com si el terreny a conquerir fos el de l'esfera privada, i no pas únicament en el camp de les relacions interpersonals i/o la vida quotidiana (força importants i en les quals ja fa temps que es treballa), sinó en el terreny de la pròpia imatge i la revolució contra els models anteriors de l'&laqno;ésser dona» i de la feminitat.
Perquè el que més sobta és la manca d'interiorització de la pròpia idea d'igualtat entre les mateixes dones, no en la seva formulació teòrica que, repeteixo, ja existeix, sinó en l'assumpció de nivells més profunds que jo diria que arriben fins al subconscient. La manca abans esmentada de suport afectiu en la infància i l'adolescència per part de l'entorn familiar planta la llavor de descoratjaments i defallences posteriors, a més d'una gran inseguretat sobre les carreres triades.
D'aquesta manera arribem a un fenomen col·lectiu sociològicament interessant: dones adultes, intel·ligents i cultes, ben preparades a través d'estudis i lectures, es menysvaloren en la seva vida professional i pública i, el que és pitjor, es comparen inconscientment amb una imatge aparentment asexuada però farcida en realitat de tots els atributs de la masculinitat patriarcal. La societat, el món laboral continuen essent, malgrat les disfresses, territoris on imperen les lleis dels homes (mascles) amb una doble normativa segons es tracti de jutjar les tasques professionals de cada sexe. Qui no recorda els casos de desqualificació soferts per Pilar Miró o Rosa Conde? Al marge dels errors comesos en el decurs de la seva gestió, és indubtable que, precisament per ser dones, se les ha jutjat molt més durament, se les ha examinat amb una lupa més grossa que a d'altres companys seus, homes. Concretament, en el cas Miró, em sembla lamentable que la seva meritòria tasca professional es veiés tallada de soca-rel a causa d'un fet més que anecdòtic si pensem en les corrupcions existents i conegudes per tothom en altres àmbits governamentals i administratius. (La cirereta del pastís és que es tractés d'un tema de vestuari, cosa força femenina d'altra banda!)
D'aquesta manera resulta lògic pensar que moltes dones professionals defugen amb terror el concepte &laqno;competició» i que de forma automàtica limiten les seves aspiracions per sota les dels seus companys masculins que presenten una similar preparació. (Sobre això, vegeu un article sobre llicenciats i llicenciades d'ESADE i IESE i les seves carreres professionals, aparegut a "El País" el novembre del 93.)
Un dels principis de Peter enuncia una cosa així com que cada individu arriba en l'escala laboral a un grau superior al de la seva competència. Aquest individu sembla únicament de gènere masculí. Hi hauríem d'afegir el corol·lari de &laqno;les dones només al grau més alt de la seva capacitat». Prenguem un exemple davant del qual homes i dones desenvolupem comportaments diferents: cara a una nova feina de certa responsabilitat l'actitud masculina serà la d'assumir-la encara que la seva preparació sigui escassa amb un tarannà de seguretat sovint totalment aparent, amb un toc de vanitat i amb un cert deseiximent respecte al que puguin ser falles i errors. L'actitud femenina serà justament la contrària, el rebuig o l'acceptació vacil·lant, en tot cas sempre molt pendents de les possibles crítiques, i el convenciment almenys inicial que la tasca queda massa ampla per a les pròpies aptituds que, indiscutiblement, una munió de gent podria superar.
La diversitat en la resposta sembla arrelar en l'educació profundament patriarcal on, subtilment, mentre que als homes des de petits se'ls diu i fins i tot obliga a l'&laqno;has de fer-ho», a les dones se'ls indica amb suavitat que &laqno;poden fer-ho, però que és ben difícil». Els homes acostumen també a presentar una actitud molt més exculpativa respecte als propis errors els adjudiquen als altres que no pas les dones, que són molt més autocrítiques.
Amb una tal educació no han d'estranyar els dubtes i abandonaments quan les dificultats creixen.
El punt és que hi ha una manca d'autoconfiança important perquè ja des d'un principi hi ha hagut una manca de valoració i diferència en el tracte. I el resultat és sovint una pobra i infravalorativa imatge de nosaltres mateixes.
Llavors és quan tendim a suplir i/o nodrir l'autovaloració amb l'afecte. Us heu preguntat mai per què en les dones la qüestió afectiva és tan important? Ben segur que sí, tant com segur és el fet que hi ha molts factors que ho expliquen. Aquest és un d'ells. La manca de confiança en els propis valors queda compensada amb la valoració de la mirada aliena, la creença de l'altre. I cal recordar que l'Altre per excel·lència és el company amorós, l'amant.
La conclusió és senzilla. El nostre repte actual és aquesta manca d'autoconfiança, aquesta necessitat de construir-nos nous i diferents models com a dones, conciliant el neguit entre tradició i present, públic i privat, interior i exterior. Les velades amenaces de pèrdua del món afectiu si intentem emprendre amb valentia carreres professionals d'igual volada que les dels homes ens han fet por. Tanmateix hi ha la creença que aquesta assignatura pendent, per bé que ajornada, no deixa d'existir. És llavors que arribarem a assolir el nostre vertader valor com a éssers humans.
Barcelona, gener de
1994
A. Venancio, El valor de les dones.
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]