Enric Casassas Figueres

El vol de l'alció (tragèdia íntima)

Cerverí de Girona

Estava mig pensant en aquest tema de com hom valora valors quan em van posar a corregir les proves d'impremta de "La fi del món", de Carles Hac Mor, que són les galerades d'una novel·la que, sorgida a les entranyes de l'idioma, al fons irònicament paròdic de les llengües neo-llatines (provençal, català...), rient rient ens dóna una senyora lliçó d'alta filosofia i d'altres altes coses. Jo havia tingut una altra novel·leta seva, "Agoc" ­que en mala hora, o no sé quan, la vaig perdre­, escrita a ple sol i al subsòl de la llengua, i que va provocar la tan breu com famosa Oda a Carles Hac Mor:

que em sembla que ara, després de la fi del món, s'hauria de refer.

Tornant al tema, és clar que la lectura lletrista i mil·limètrica del corrector de galerades és molt peculiar, com si et miressis "La batalla de Tetuan" des d'una distància de mig pam, que en acabat no pots dir que hagis vist el quadro però saps quina olor fa. Corregint corregint, t'has d'acabar encallant en una o altra paraula, per exemple la &laqno;resplendor», i gairebé per distreure't de la feina anar-te'n a mirar per què, com i des de quan forma part de la família de les que són masculines i femenines. I aleshores aprofitem aquesta interrupció, oferta i patrocinada per Hac Mor i els seus editors, per a entrar a parlar de valors i valoracions.

Després de l'era cristiana hem tingut una fase creadora, la de la revolució (aprox. 1850-1945, amb la jornada de vuit hores, la invenció de la tenora...), i una fase post-creativa (amb Bernhard, Gombrowicz...). Els que ens hem trobat fent el gros de la feina després d'aquesta darrera data, com ara Chomsky, ja érem una mena de repetidors ­naturalment, repetidors d'alta tensió, de gran potència­. Però al moment de la revolució, entre el grup de lingüistes capdavanters, que a l'escola ens l'encapçalaven amb de Saussure, cognom semànticament i sintàctica tirant a complicat, n'hi va haver un amb una pedrera antiga, situada al mèdol mateix i abandonada feia segles, que es trobà amb la possibilitat de posar-la en ús per a tots i cada un de nosaltres: era Fabra (cognom senzill i clar, sols amb la petita falta tradicional d'ortografia), l'únic lingüista que va poder organitzar un idioma de dalt a baix, inspirant-se del poble i dels artistes grans en general, en manobre, en fabre, en artista, en constructor, en constructor d'un món sencer, tot un país, i ho va fer, i, cas també únic en la nostra història, el país, el món, tot déu li va acabar fent cas. Fou l'únic noucentista de pensament, paraula i obra. I fou lloat amb els seus propis mots:

Una de les mils de conseqüències del Fabra fou que engendrà la llavor d'una obra futura en un seu deixeble, un altre artista, l'home que es tornà únic per a fer el monument que veu tothom, el monument que ens val a tots, el diccionari etimològic i complementari: Joan Coromines, que se'n va anar a la universitat de Xicago a explicar-los com sonaven les fonts d'aigua d'Esterri d'Àneu i les veus dels qui venien a la font. Es va inventar una manera de treballar, una manera seva de fer les coses i d'oferir els resultats, intransferible a l'electrònica: ja ens havia avisat que, si treballés amb ordinadors, &laqno;la informació que es perdria!»:

diu l'oda breu. En l'esperit de Coromines, per exemple, es va reencarnar, transformat en artista d'avui, Cerverí de Girona, que ara firma Joan Coromines i amb el seu art d'artista filòleg fa ressuscitar el trobador amb un treball que presenta un ball tipogràfic i de notes i contra-notes delirant, enorme, a voltes enigmàtic com un bell vell manuscrit d'en Cerverí (Cerverí de Girona, "Narrativa, Lírica I, Lírica II", a cura de Joan Coromines, col. Autors catalans antics, ed. Curial, 1985, 1988, 1988). Aquest tipus de valoració es diu misteri explicat per un altre misteri. És el que més s'acostaria a llegir o sentir la versió original!

Als grossos volums del seu gros diccionari etimològic i complementari, en un raconet apartat al tombant d'un atzucac suburbial, el senyor Coromines, desdibuixat en la grisor, no sé com s'ho fa que atrapa un raig de sol i amb un trosset de mirall m'engega un flash als ulls. El veig: m'està assenyalant un camí amb el dit. Hi vaig, i al cap d'un moment, em trobo navegant per alta mar entre un joc inoït de resplendors: Agustí Bartra!

diu la breu lloa: Agustí Bartra no es rosegava les ungles, era un ver salvador. &laqno;Àngel caigut, que vas arrossegant les ales, té, somnia, ja te les ajudo jo a portar, anem, fins que em clavaràs la garrotada». Va, torna, Quetzalcòatl.

diu l'oda breu. Baixant del pont de Brooklyn amb una màscara sarda i cretenca per a la dansa, no et moguis, calla...

La valor no la donem nosaltres, resplendeix en l'obra. Anem doncs a cercar la paraula &laqno;resplendor» al diccionari de Coromines, a veure si és &laqno;el» o &laqno;la», al volum 7 (de 1987): resulta que no hi és: després de &laqno;respecte» ve aquell paràgraf o petit poema en prosa que fa:

Respeló, V. pèl i pell Respergir (DAg.), V. espargir Respès, V. rai espès (rall) a RET Rèspice, AlcM Respiciar, V. respecte Respigador, V. espiga Respignar sembla castellanisme vergonyant per respingar Respígol &laqno;espígol» (també oït a Almatret, 1935), V. espígol (III, 644a57) Respir, respirable, respiració, respirador, respirall, respirar, respiratori, V. espirar Respit, V. respecte i espectacle Resplendent, resplendir, resplendor, V. esplendir i V. la cita de Bartra a TIMÓ.

Després ja entra la següent paraula mereixedora d'encapçalar un article, que és &laqno;respondre». O sigui que hem d'agafar el timó. És al volum 8 (de 1988): el timó no és el timó grec (que seria la farigola llatina) sinó el timó llatí de la barca, és clar, ho hauria hagut de suposar, Bartra és molt més navegant que no herborista, que també ho és.

El primer paràgraf de TIMÓ és de cites antigues (s. XIII-XV). El segon són tres cites: comença directament amb la de Bartra, i després ve el Tirant i un inventari de 1467; aquests dos li plantegen la diferència medieval de dues menes de timons. Diu així:

&laqno;Dintre el meu esperit, oh gira, roda d'astres! / amb el cor a la vela i les mans al timó, / en mon cant de retorn, resplendeixen els rastres / ...», Ag. Bartra, "Cant d'Ulisses als astres" ("Evangeli del Vent", 39). &laqno;Les tres galeres, com a forçats, entraren dins la gran mar ab la major fortuna del món ... la una galera troba·s a sobre vent, e ... pres un una illa petita, e allí·s restaurà; la galera de Tirant, e l'altra, eren a sota vent, no pogueren pendre en la illa, ans romperen los timons de caxa, e la galera de Tirant se descosí», JoMartorell (Ag. III, 271); es tracta d'una mena de timó més protegit que el timó de roda, més manejable, amb el qual apareix sovint posat en contrast: &laqno;4 timons, ço és 2 de roda e 2 de caxa», inv. de les Drassanes de 1467 (DAg.).

O sigui que després d'un petit bany de cites erudites dels s. XIII-XV, tot de cop, al girar el punt i a part que dóna al següent paràgraf, et trobes amb la invocació de Bartra a la roda dels astres, i acabes sospitant que porta un timó de roda. ¿Per què? ¿Per què ens envia Coromines aquí des d'aquella minúscula resplendor perduda en un racó del volum 7? Baixem al volum 3 (de 1982), a veure com &laqno;esplendir» no ens en diu res. De fet no hi ha tal &laqno;esplendir» sinó &laqno;esplendor», que a la segona ratlla ja diu que &laqno;un verb 'esplendir' no ha existit mai en català». &laqno;Esplendor» sí, però les habituals són &laqno;resplendir» i &laqno;resplendor». A partir del segle XIX aquesta surt alguna volta en masculí, però poques (li té Marià Vayreda). L'article acaba així:

[resplendor]... ja havia esdevingut popular i no manca en la baixa literatura escato-folklòrica dels segles baixos: &laqno;també 'l Sol i la lluna / la resplandó perdran», MilàF (Romllo., 18C, II)

amb la qual tradició empalma amb tota naturalitat, sense aquests alts i baixos valoratius, el nostre Hac Mor, destinatari de l'oda aquella:

L'Agustí Bartra deia ("Obra poètica completa", 1a edició, amb trossos censurats, 1971, p. 125, on ja avisen que n'hi ha una primera edició mexicana del 1953 i una altra del 1956, que és la que llegí Coromines):

etcètera, els rastres de què, ah!, Coromines... D'aquesta mena de valoració se'n diu mostrar una imatge amb un mirallet en una cantonada on no te l'esperes.

Barcelona, gener de 1994

E. Casassas Figueres, El vol de l'alció (tragèdia íntima).

[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]