Si, tal com afirma Rossend
Arqués,"un
antòleg
és un crític
militant", un treball intens de
lectura
com el que manifesta l'antologia de
Narcís Comadira "Somnis
i runa" que ell ha preparat
és, per als lectors del poeta,
una
excepcional provocació. Un
guant llançat a d'altres
mirades.
L'enumeració de les raons de
la tria i de la reordenació
del
conjunt de l'obra comadiriana
és justificada a bastament en
l'àmplia
introducció. Que el
títol d'aquesta sigui
"Comadira:
la poètica d'enformar la
mort", i que precedeixi una
antologia
que comença pel poema
"Triomf de la vida", lluny
de ser
una contradicció, pot ser
entès com una brillant
entrada,
paradoxal, en els passadissos que
Rossend Arqués ha cavat,
comunicant
i separant el conjunt de llibres
publicats fins avui pel poeta.
En l'antologia és absent el sonet"Mala fusta". L'antòleg, militantment (si se'm perment la ironia), en justifica l'exclusió, encara que no directament. D'una banda, cita el poema com un dels que creen "l'atmosfera enrarida, asfixiant i amarada d'angoixa de pecat de les dues primeres parts del llibre o poema simfònic "Enigma", on trobem l'aire maniqueu, baudelairià, mefític i fins i tot pervers de "Mar verda de Sargassos", "Querelle", "Línies d'ombra", "Mala fusta", "Natura morta"" (Comadira, 1992, xlix) Llegit des d'aquest angle s'entén que Arqués l'hagi desestimat i hagi optat per antologar el primer i el darrer de la llista, en els quals, efectivament i de forma asfixiant, "corrupció és vida".
D'altra banda, un paràgraf més enllà, en la interpretació de "Triomf de la vida", Arqués afirma que,"malgrat el sentit transcendent i metafísic inequívoc d'aquesta poesia, també podríem considerar-la com una declaració més de poètica immanent, sobretot si la posem al costat d'altres poètiques i d'altres poesies comadirianes on s'afirma l'absència, el silenci o la mort de Déu. I si no hi ha Déu, si aquesta vida flota sobre el no-res, aleshores l'art, la poesia, la tècnica, són un refugi momentani que sembla donar sentit al no sentit, ordre al caos, immortalitat a la mortalitat, és a dir, al no-res vers el qual, segons el jo líric, estan abocades totes les coses que són i fins i tot les creacions artístiques" (els subratllats són meus).
Arqués ha foragitat, amb aquesta senzilla operació, Déu com a referent de la poesia de Narcís Comadira. (*) Amb totes les conseqüències per al seu treball de lector, de crític i de militant. Perquè això fa que poemes cabdals de la poesia comadiriana siguin buidats no ja de sentit sinó de perspectiva, entre altres raons perquè són escrits en segona persona i, esborrant Déu del paisatge, se'ls priva d'interlocutor."Mala fusta" n'és un.
Anem, però, a pams. He reproduït les frases on, en la lectura de"Triomf de la vida" a la llum d'altres poemes de Comadira, Arqués sentencia que no hi ha Déu en el seu horitzó poètic. Tanmateix, els versos de l'última estrofa del poema són:
Jo en el Tot i en el Nom
que encercla tot impuls
generós, recobrant-me.
Trobant-me en tu i en tots,
en el Tot i en el Nom
que comprèn i ens comprèn,
que ens afirma negant-nos.
Nom reclòs en el Nom,
extasiat del Nom,
Nom, amor pur del Nom,
Nom, cristall del seu Nom.
Una lectura des d'una tradició atenta al marc simbòlic bíblic veuria, arran del to creixent del poema, que refà sencera l'escala de l'evolució de la pedra a l'ésser humà, des del"quars" i els "gasos, vapors, sacseig / en boires absolutes / damunt estanys de febre" fins a"l'home que fuig de l'home", el lent sorgiment d'un"Nom" que s'afirma, al cap i a la fi, com una veritat que emergeix progressivament. Veritat, aquí, significa deixar mostrar-se allò que és, allò que es manifesta vers a vers, eixint en l'encadenament d'imatges, per la funció poètica del llenguatge. Una veritat, doncs, en tant que manifestació. Aquesta tradició de lectura es remunta al llibre de l'Èxode, en l'episodi de la bardissa en flames, que la pròpia tradició ha anomenat "revelació del nom diví" (Ex 3,13-15). Un nom que és, precisament comadirianament, si fos lícit extrapolar aquesta estrofa al conjunt de la seva poesia, "innomenable". Allò que es revela és també allò amagadís (Ricoeur, 1977, 33).
Arqués exclou cap vinculació amb aquesta tradició en la seva lectura de "Triomf de la vida" a la llum d'altres poemes de Comadira "on s'afirma l'absència, el silenci o la mort de Déu". Un d'aquests poemes, precisament, és el sonet "Lancelot", el que precedeix"Mala fusta" al llibre "Enigma", com els dos batents d'una mateixa finestra. Llegim, de "Lancelot", els dos tercets:
Però, des que us he vist, no valen armadures
per al meu cor ferit, que fuig de guerres dures,
de renills, de cavalls, de sang sobre la neu.
Amb l'espasa a la beina, amb la llança partida,
vagarejo indecís. Cap corn reial no em crida:
només el mar, el mar i l'absència de Déu!
Si bé aquí Comadira posa el nom de Déu en boca de Lancelot, ho fa per constatar-ne l'absència. Més exactament, la crida (no del corn reial sinó només del mar i) de l'absència de Déu. Una absència que es manifesta quan el cavaller viu una experiència de desfeta, segons el propi Arqués, a imatge d'un jo líric que ha estat trasbalsat per la"força obscura" i s'adona que li trontolla la consciència racional. I, segons el vers, sent el seu"cor ferit".
El meu objectiu aquí no és exposar una lectura alternativa de "Lancelot", sinó mostrar la relativitat de les afirmacions fetes en vers un cop transportades a un altre nivell de llenguatge, en aquest cas el del pensament crític de l'antòleg. Arqués s'autoritza un salt mortal de funestes conseqüències. Independentment de la interpretació del poema, passar de l'afirmació de (la crida de) "l'absència de Déu" en un vers, posada en boca d'un personatge (Lancelot), per molt que aquest pugui ésser interpretat com una figuració del jo líric, passar doncs d'aquest vers a una afirmació en forma d'enunciat teològic, sentenciant que"no hi ha Déu" com a premissa, i, doncs, concloent-ne A i B i C, és un salt de llenguatge fal·laciós. Perquè Comadira, llegit arran de text, no fa enunciats teològics. Aquesta mena d'enunciats són fruit d'un discurs de segon grau que s'inscriu en un altre espai, especulatiu, crític, un nivell altre que el llenguatge líric on Lancelot (i el jo líric del poeta) s'exclamen de (la crida de) "l'absència de Déu".
Els enunciats teològics, a l'hora de llegir poesia, poden ser una bena als ulls. Que, per exemple, no deixi llegir l'abundància de referències bíbliques de la poesia comadiriana la cisterna de Jeremies 2,13 a "Cisterna", la figuera maleïda de Marc 11,14 a"Mala fusta", el gra de blat de Joan 12,23-24 a"Rèquiem, iii", la pregunta de Job 40,6 a "Rèquiem, iv", sense sortir d'"Enigma", no pas per reivindicar-lo des de cap apologètica sinó per aprofundir la poètica del palimpsest característica de l'autor.
Un cop resolt el petit entrebanc que la introducció a l'antologia plantejava, i recuperada la possibilitat de mantenir Déu, no com una afirmació teològica inicial o final de la lectura, sinó com la casella buida de l'escaquer on es juga el poema, o el punt de fuga dels paisatges que estén davant la mirada del lector, queda oberta la possibilitat d'adreçar-se-li, segons una tradició que entronca amb els salms, com a interlocutor del poema. Una alternativa de lectura que salta als ulls davant de poemes d'"Enigma" com "Mala fusta" o el iv i el vii, que ara cito, de "Rèquiem":
Però vull creure que tu hi ets i que, encesa,
la teva llar m'escalfa algun topant,
que els teus ulls han plorat per estimar-me.
Jo vaig d'aquí d'allà, tentinejant,
Oh quan serà que vindré a reposar-me
al teu recés de perenne certesa!
Recapitulem. De la crítica de l'assaig introductori de Rossend Arqués a "Somnis i runa" hem anat espigolant els elements següents: la vanitat dels enunciats teològics com a instruments crítics com a motlles on donar forma a la lava ardent del poema; la possibilitat d'una alternativa de lectura des del marc simbòlic bíblic; l'interès d'aquesta lectura a l'interior de la poètica comadiriana del palimpsest (intertextualitat, incorporació d'experiències culturals i reescriptura com a estratègies de producció poètica); i, al cap i a la fi, la legitimitat de deixar-se guiar per totes les indicacions del poema quan aquest, en un moviment cap a la segona persona, s'adreça a Déu.
MALA FUSTA
La fe no em justifica, perquè és teva.
Tu creus en mi, per tal que llevi fruit
i jo m'entesto en les ombres del buit,
fulles de la feblesa, tota meva.
I així el meu arbre creix dins de la vida
perdut en el brancatge i les arrels;
cobejo flors, miratge d'altres cels,
fràgil com la figuera maleïda.
Vindrà la mort, ho sé, com la tempesta
inesperada en una nit d'estiu:
vent que arrossega i foll llampeguejar.
Sense vestit per poder entrar a la festa,
buides les mans d'amor, duré, furtiu,
la meva llenya que no sap cremar.
En aquest sonet, la poètica del palimpsest comadiriana (Comadira, 1992, lj) se situa explícitament a l'interior de l'estructura simbòlica del "Gran Codi", del conjunt de figuracions dels discursos sobre la fe continguts en les escriptures bíbliques. Com a notes al marge del pergamí, o com a versos cal·ligrafiats damunt els paràgrafs esborrats d'un còdex, Comadira hi emprèn la reescriptura de quatre fragments del Nou Testament. Cadascuna de les estrofes introdueix, per transparència, un nou text, en aquest ordre: la carta de sant Pau als cristians de Roma (o la primera als corintis, o la carta als de Galàcia); el passatge de la figuera maleïda de Marc 11,12-14.20-26; l'anunci de l'arribada inesperada de la mort segons els evangelis de Mateu (24,42-44) i de Lluc (12,39-40); finalment, la paràbola del banquet de noces de Mateu 22,1-14.
El primer vers del sonet funciona com un epifonema: s'hi concentra tot el significat del sonet i esdevé així un cable que tiba cadascun del versos que el segueixen com una resposta a les afirmacions de sant Pau a la carta als cristians de Roma sobre la justificació per la fe (una justificació entesa com a qualitat de just en tant que reconeguda per Déu). Altres lectures que la paulina del terme justificació són possibles, però l'estructura dialogal del sonet convida obertament a aquesta interpretació. D'una banda un jo líric la fe del qual no el justifica, entestat en les ombres del buit, autor de tota la feblesa de les seves fulles, figurat en l'arbre que creix perdut en el brancatge i les arrels, cobejant flors, fràgil com la figuera maleïda, sabedor que vindrà inesperadament la mort, sense vestit per a la festa, buides les mans d'amor, furtiu, portador d'una llenya que no crema. De l'altra un tu, a qui s'adreça el poema, autor de la fe, creient en el jo líric per tal que llevi fruit, anunciador que vindrà inesperadament la mort, que s'està al lloc on serà duta la llenya incombustible. Llegit des d'aquesta dialèctica i tenint en compte els referents bíblics posats en joc en les estrofes següents, és inequívoca l'adreça a Déu del poema i el seu referent paulí. Tot i que aquest primer vers tingui, precisament, ressons d'enigma, apunta a un context més general (on algú sant Pau ha afirmat allò que nega el jo líric, que la fe el justifica) i té un relatiu sentit autònom de la resta del sonet.
¿Cal, doncs, i contràriament al que he afirmat d'antuvi, entendre que aquest vers i el sonet que inicia s'inscriuen en un debat teològic plantejat per sant Pau? No. Lluny de participar en la coneguda polèmica protestant sobre la justificació per la fe, derivada del text paulí, el jo líric de Comadira manipula directament els textos per construir l'edifici del poema, tal com les ciutats que han estat construïdes a partir dels torsos d'estàtues esmicolades, de"llambordes / fetes de membres sagrats" ("Les Ciutats", Comadira, 1992, 22). Des d'una lectura que refusa el parany de traduir d'entrada en enunciats teològics tant el poema com l'experiència virtual del lector que convoca, el vers inicial de"Mala fusta" s'inscriu, sense canviar de nivell de llenguatge, directament en la reescriptura dels versets bíblics per exemple de Rm 3,29: "Perquè comptem que l'home és justificat per la fe, sense les obres de la Llei."
La inversió comadiriana de la formulació paulina és paradoxal. Si Pau responia als qui afirmaven la justificació (davant Déu) per les obres de la Llei insistint en la gratuïtat d'una justificació per la fe (en el Déu revelat en el Crist), el jo líric comadirià inverteix el subjecte de la fe no una fe del jo líric en Déu, sinó Déu subjecte de fe en el jo líric figurat per la figuera ("tu creus en mi per tal que llevi fruit"), reduint així a l'absurd la polèmica sobre la justificació personal.
Només en la segona estrofa apareix explícitament el correlatiu objectiu que recorre d'un cap a l'altre el sonet, unificant la reescriptura dels diversos textos d'origen neotestamentari i dotant d'eficàcia el poema: la figuera maleïda.
"En veure de lluny una figuera que ja tenia fulles, [Jesús] hi anà per si hi trobava res i, en arribar-hi, no hi trobà sinó fulles, perquè llavors no era temps de figues. Aleshores li digué: "Que mai més ningú no mengi fruit de tu." Al matí, tot passant, veieren que la figuera s'havia assecat de soca-rel." (Mc 11,13-14.20)
El cos de l'arbre apareix en cadascuna de les estrofes donant suport a l'emoció del jo líric derrotat (i salvat pel poema), entestat en les"ombres del buit" i presoner d'una "fusta que no sap cremar", i a la reflexió lírica que recorre el poema i que es concentra en el vers inicial. La figuera maleïda allarga doncs les seves"fulles de la feblesa" fins al primer quartet; afirma sencera la seva silueta en la segona estrofa, creixent"dins de la vida", des del "brancatge" fins a les "arrels", lliurada a la seva fragilitat i maleïda; la figuera apareix altra vegada en el primer tercet, implícitament, com a figuració d'un jo líric conscient de la vinguda de la mort en una forma característica de la destrucció d'un arbre, pel"vent que arrossega i foll llampeguejar" d'una tempesta d'estiu; i clou el poema amb la pròpia "llenya que no sap cremar". D'aquesta manera la figuera d'un passatge bíblic narratiu, en ser recuperada en el poema com la fragilitat del jo líric, n'esdevé la paràbola. Funció que no tenia en el text originari, però que en el poema és un recurs per donar cos al jo líric i per actualitzar l'experiència virtual del lector.
La referència de la tercera estrofa al text bíblic que"Mala fusta" manipula és introduïda pel seu manifest caràcter responent: "ho sé". Fa present algú que ha afirmat d'antuvi que"vindrà la mort com la tempesta / inesperada en una nit d'estiu". Aquí no és la forma per la qual vindrà la mort, que el poeta ha adequat al correlatiu objectiu de la figuera, sinó el seu caràcter inesperat el que fa transparent el substrat bíblic sobre el qual s'ha escrit el tercet: l'arribada de la fi com un lladre en plena nit.
El primer vers del segon tercet remet directament a la paràbola "al Regne del cel li passa com a un rei que va celebrar les noces del seu fill" on un dels convidats al banquet és expulsat en arribar "sense vestit per poder entrar a la festa". La referència, aquí, procura l'espai "la festa" al qual s'adreçarà el jo líric quan "vindrà la mort" i al qual durà, furtiu, la seva mala fusta.
Fins aquí hem resseguit la trama bíblica sobre la qual el jo líric ordeix el poema. ¿Significa això que aquí la poètica comadiriana del palimpsest demani un treball d'exègesi bíblica previ a la lectura? No ho crec. En tots els casos esmentats, es tracta de referents bíblics àmpliament coneguts en el context cultural del poeta i dels seus eventuals lectors, i per això se'ls pot esmentar (els referents bíblics) directament: "Fràgil com la figuera maleïda." Probablement l'exercici de lectura fet fins aquí ha estat, en aquest sentit, exageradament redundant.
¿On rau, llavors, si cal pressuposar el (re)coneixement dels textos manipulats, l'eficàcia del poema? En allò que de reescriptura, d'actualització, té la poètica del palimpsest. Una actualització que en aquest cas neix de les dues inversions que s'operen en els textos respecte de les seves interpretacions més evidents, per conegudes. Perquè el jo líric, alhora que s'interpreta a si mateix a partir de la reescriptura dels textos bíblics, en fa una re-interpretació. Activant d'aquesta manera l'estructura simbòlica de la fe, la veu, en una relació dialogal, va i ve dels textos bíblics al poema, actualitzant els uns i obrint l'altre com en un joc de nines russes.
La primera inversió és la que parteix de la confiança d'una veu del poema en la qual creu el tu a qui s'adreça Déu. La identificació d'aquesta confiança amb figuracions que són objecte de condemnació en el text bíblic capgira la lectura dels textos originals on la figuera és maleïda i el convidat sense vestit és lligat de mans i peus, i llançat a fora, a les tenebres. La veu atorga dret de resposta a la figuera i al convidat sense vestit. Més exactament, la veu del poema s'atorga el dret de la resposta dels dos condemnats."Mala fusta", al cap i a la fi, n'és la resposta. D'aquesta manera, Comadira continua els textos. Déu la condemna de Jesús, en el cas de la figuera, o la del rei que celebrava amb un banquet les noces del fill, en el del convidat sense vestit no té l'última paraula. La veu, vestida amb les figures de la condemnació, expressa la confiança en la fe de l'Altre. Com en tot "Enigma", els ressons del llibre de Job són inequívocs.
La segona inversió que fa Comadira és la síntesi de textos escrits en formes discursives bíbliques diverses narrativa, sapiencial, però en tots els casos relacionades amb Déu en tercera persona, en un poema que passa a la segona persona, adreçant-se-li directament. La veu del poema i les seves figuracions de condemna fan sencer, des de l'abisme de la maledicció, el procés del diàleg amb una alteritat que, en el text bíblic, les havia condemnades, i que aquí els retorna la confiança de creure en elles.
El poeta ha condensat així diverses formes de discurs no abstraient les confessions de fe que contenen en enunciats teològics sinó traduint-les en una altra forma característica del discurs bíblic, els salms, adreçats directament a Déu en segona persona, i especialment els salms de suplicació. Comadira convoca en el poema un jo líric escindit entre les pròpies figuracions, de condemna, i el diàleg amb un tu que inspira confiança perquè creu en la veu del poema independentment de la fe (i de la justificació per la fe). Entre les figures de condemna i l'interlocutor capaç de fe en el condemnat, el sonet posa en comunicació els dos pols d'una forma extrema d'alteritat. Comadira convida, doncs, a reflexionar (a deixar-se moure pels engranatges precisos del poema) en el joc d'aquesta frontissa on s'articula un jo escindit entre condemna i confiança. Una articulació entre l'autonomia del jo líric que s'entesta "en les ombres del buit" i la simbologia d'una fe (que no el justifica) és la condició (post)moderna del lector convocat per la poètica comadiriana.
El moviment que s'endú el lector és doble. El referent Déu és alhora ocultat (pel joc de transparències dels textos bíblics reescrits) i revelat, sense miraments, en tant que interlocutor del poema. Allò revelat s'amaga i allò secret circula com a referent que uneix les figuracions encadenades d'una a l'altra estrofa del sonet. La suposada transparència de les formulacions dogmàtiques, dels enunciats teològics, és inabastable des de la"mala fusta" poètica. Però a l'interior de la lectura del poema cobra tota la força el capgirell comadirià quan s'adreça a un subjecte de la fe (i, de retop, de la justificació) identificat en l'Altre. Des del reconeixement de la fe de l'Altre des d'una"fe (que) no em justifica, perquè és teva" que fa que la veu del poema mantingui un interlocutor de confiança fins i tot en l'abisme de la "tempesta / inesperada en una nit d'estiu", s'esborren els dos pols dels textos de partida: la justificació, la condemna.
(*) Tot i que aquesta afirmació sembla contradictòria amb la següent, que Arqués escriu en la introducció del seu text:"En el fons, doncs, aquesta bona mort que desitja el jo líric comadirià no és sinó un retorn al líquid àmnic, considerat tan segur, íntim i tranquil (). I no deixa de ser simptomàtica l'equivalència que copsem entre aquesta aigua mansa i maternal dels primers versos de "Rèquiem" i aquell diví "recés de perenne certesa" del sonet final del poema, en què el poeta es dirigeix a Déu. Déu, doncs, és la Mare, i la Mort és el començament d'una nova vida, d'una vida protegida, d'una vida no corrupta, per tal com es troba més a prop dels orígens, és l'origen mateix de les coses, abans de tota divisió" (Comadira, 1992, xix).
Les dues deduccions fetes per Arqués (marcades per un inequívoc "doncs") em semblen arriscades, poc fonamentades en els poemes mateixos de què tracta. L'argumentació de l'equivalència entre el ventre matern i el "recés de perenne certesa" és insuficient, i té ressons de reducció psicologista del tema de Déu, aliens als poemes llegits. Només aquesta reducció pot explicar el salt contradictori entre aquesta afirmació inicial on Arqués esmenta Déu com a interlocutor del jo líric comadirià i la conclusió, en l'últim apartat de la introducció, segons la qual en la poètica de Comadira "no hi ha Déu".
Carles Torner,La fe no em justifica...
Bibliografia
"La Bíblia", versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat (Andorra: Casal i Vall, 1970).
Arqués, Rossend:"Una poètica d'enformar la mort", dins Narcís Comadira: "Somnis i runa. Una antologia de Rossend Arqués" (Barcelona: Proa, 1992).
Comadira, Narcís: "Enigma" (Barcelona: Edicions 62/Ediciones Península, 1985).
Comadira, Narcís: "La llibertat i el terror. Poesia 1970-1980" (Barcelona: Edicions 62, 1981).
Oller, Dolors: "La construcció del sentit" (Barcelona: Empúries, 1986).
Ricoeur, Paul: "Herméneutique de l'idée de Revélation", dins AAVV: "La Révélation" (Brussel·les: Publications des Facultés Universitaires Saint-Louis, 1977).
Ricoeur, Paul: "Le sujet convoqué. À l'école des récits de vocation prophétique", dins "Revue de l'institut catholique de Paris", núm. 28, octubre-desembre 1988.
Ricoeur, Paul: "Soi-même comme un autre" (París: Seuil, 1990).
Subirana, Jaume:
"Consideracions sobre la
presència
del trascendent en la literatura
catalana actual", dins AAVV:
"Pensament
cristià contemporani"
(Barcelona: Cruïlla, 1993).
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]