Un dia estava tan cansat i
me'n vaig anar, i des de dalt de
l'avió
mirant el meu país que es feia
petit i així es veia millor
recordava una carta
extraordinària que havia
llegit en un dels llibres
més extraordinaris que havia
llegit des de feia molt de
temps:
Vós ho heu passat, i no us estranya que de vegades m'enyori. És que un s'enduu del seu país una idea pura, per la qual treballa, i arriba a fer l'efecte que la gent que s'ha quedat també es mou i s'esforça per ella. Però hi ha hores, que un s'adona que això són dues mentides, més ben dit, una sola mentida; l'absència obliga no sols a un examen de consciència personal, sinó també a anguniar-se en una borsa de valors on ne baixen molts més que no pas ne pugen. Tot plegat, un torna a casa amb un feix de desenganys amb els quals no comptava del tot. En el nostre país, la gent no rendim tot el que dels nostres dons naturals podríem rendir.
Ah, les idees pures... (Sé lo que tengo que hacer para conseguir) ¿Per què escrius en la llengua de la mare que et va parir? ¿Fas servir el perfet simple o el perifràstic? (que tu estés loco por mi.) ¿Com és que et saps de memòria el Boss i no en Bosch de la Trinxeria? ¿Que no t'ho vam dir, que ningú no cobrava? (Ven a mi lado y comprueba el tejido) ¿Has llegit el meu últim article? ¿Per què trobes pèls a tots els sillons? (mas cuida esas manos chico.) ¿Com pots llegir o escriure escoltant aquest soroll? ¿Quin ha de ser el paper de l'intel·lectual en la nostra democràcia? ¿Què has fet, que valgui la pena, a la teva edat? I a l'avió que m'allunyava del mapa les busques del rellotge giraven enrere.
Després d'haver-nos enlluernat amb la faramalla espanyola, ara ens estem empassant els quatre començos nostres: a Catalunya s'han escrit hem escrit sobre el nostre renaixement les tartarinades més grotesques. La generació verdagueriana havia tingut homes dels quals la tenacitat, la serietat i la modernitat ens hauria hagut de servir d'exemple: ens hem estimat més d'enterrar-los, tot perquè no escrivien segons les normes de l'Institut, i aixequem monuments a genis que només han fet de bo el que l'atzar els ha donat fet.
L'enterrat, el desplaçat, el viatger, l'expulsat, l'avorrit, són probablement la millor ullera per mirar-se una realitat deforme. I el terra que trepitjàvem es torna territori sobretot quan el busquem a l'horitzó. Recordo un matí d'estiu de final dels vuitanta, quan tot semblava que anés endavant i feia sol i jo em pensava que haver guanyat un premi era important i en una terrassa d'un bar de Palma van posar el disc dels Radio sencer. Allà, envejant secretament amb les tribus ocultes l'assalt de piscines privades, sentint-los repetir i repetint amb ells la tornada (Hace falta valor, hace falta valor) em vaig sentir més a casa que a casa. I per uns instants, bruixot de mi mateix. Qui sap si capaç d'extirpar-me el mal.
Fent-nos molt de favor a tots plegats, portem a sobre la fatalitat d'un problema nacionalista. Potser punxats per ell fem encara alguna cosa; però és evident que ens destorba de fer molt més. Bernard Shaw diu a propòsit una cosa molt graciosament justa: un poble amb un problema nacionalista, és com un malalt amb un cranc: no pensa en res més, ni fa res més, i va de les mans d'un curandero a les d'un altre. Sense una gran ambició, un poble no fa res; però sense una realitat mitjanament normal, tampoc. Per què ens hem d'esforçar? per una Catalunya més o menys lligada de cos amb una Espanya o d'esperit amb una França, o per una Catalunya independent, tot el que podem esperar de la qual és un llunyaníssim esdevenidor? Som massa vanitosos per a l'una cosa i per a l'altra: el cas Ors ha estat la tragicomèdia de la vanitat catalana individual i col·lectiva.
Per la finestreta de l'avió els núvols s'esfilagarsen. Qui diu Ors diu ***. Al desert tot són miratges: adéu 1994, avui era el 9 de desembre de 1922. Carles Riba escriu a Josep Obiols des d'un racó de biblioteca, a Munic. De cop, fa fred. Setanta anys després ho recollirà i ho editarà Carles-Jordi Guardiola. A tots, disculpes per aquesta apropiació del text (per aquesta emulació) admirada, agosarada i interessada. Tanco el llibre, apago el llum. S'acosta una bibliotecària. ¿Em permeteu una pregunta? ¿On us sembla que neix l'aigua que ens ha de guarir del cranc?
Catalunya sense tots nosaltres no es salvarà, però tota l'obra que poguem fer no es salvarà sense Catalunya; ni la salvació de Catalunya significaria res, si, un cop fos una realitat plena, normal i reconeguda, els catalans fossin una gent modesta i enraonada: cal fer una nosa en el món, i mirar de fer d'amos. Els fums aleshores: ara encara no.
A l'altra banda dels vidres, l'hivern m'aclapara. Un dia me n'aniré, però, i des de dalt de l'avió escriuré cartes extraordinàries als amics. Un dia perdré la modèstia. Un dia aprendré la llei del desert.
Jaume Subirana, La llei del desert
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]