"L'escriure, l'objectivar-se, l'organitzar,
el donar coherència
a la vida és (per dir-ho en termes de periodista)
un valor negatiu,
és a dir, és un antivalor, és la
cosa que, idealment,
un no hauria de fer." Gabriel Ferrater a la
conferència "J.V.
Foix i el seu temps" (datada entre el 1966 i el
1967: Barcelona: Quaderns
Crema, 1987) resumeix així les paraules
introductòries de
"KRTU", allà on Foix es demana per
què escriu. Ferrater
hi veu una lluent romanalla dadà, i divertida,
és clar. Ja
és això. Passats els anys (a "La
Publicitat", 15-III-1935),
J.V. Foix encara es pregunta: "¿La
pròpia literatura
seria per ventura la transcripció
literària, "plàstica",
d'un estat de depressió moral i física,
davant la realitat,
característica dels egotistes?" Segons Foix,
doncs, ningú
no hauria de parlar sempre seguit de si mateix, tampoc no
n'hauria de signar
i fer públiques les transcripcions. És
així com Foix
transforma el messianisme en egotisme, els redemptors i
profetes de l'art
i la moral en una colla de pelacanyes i especuladors del
Real. És
una especulació que es basa en els verbs
jerarquitzar i exportar,
els veritables sinònims del verb valorar. D'altra
banda, el seu substantiu
s'oposarà a tot allò que significa
moviment, sigue continu
i recurrent o imprevisible: un valor és un pern
fix i el seu sinònim,
la identitat. Els historiadors de la literatura i els
crítics d'art,
els governs i els marxants d'arreu del món ho
saben prou bé.
Però el valor, com entre els nostres ha demostrat
Antoni Tàpies,
és de l'art (de l'avantguarda engatjada i
universal i universalista
i "concreta") i no pas de l'escriptura (i molt
menys, és
clar, de l'escriptura en català, de la
intraduïbilitat i la
mística del vers focià). Tàpies n'ha
parlat a "Per
un art modern i progressista" (Barcelona:
Empúries, 1985) on,
com el mateix títol ensenya, el pintor critica els
"poders
retrògrads i els seus "duaners"",
els "interessos
reaccionaris" (són els valors
"caducats") i fa una
defensa d'un "art i tot un sentit artístic
de la realitat que
ens permeti, com hem dit tantes vegades, d'anar
construint un món
sempre millor, més just i més bell"
(són els
valors "autèntics"). Enguany
Tàpies ha reprès
el seu discurs amb un títol més
significatiu encara: "Valor
de l'art" (Barcelona: Empúries, 1993). Hi
llegim: "El
principal valor que té l'art per a la societat,
com el d'altres mitjans
cognitius, ve precisament, com hem dit, del poder que
tenen els seus símbols
per il·luminar la consciència, però
sempre en vistes
de millorar la nostra condició humana i fins per
posar en ordre l'escala
de tots els valors que regnen en una societat
concreta." És
evident, doncs, que per a aquest català universal
la T enderiada
a afirmar la seua pròpia personalitat no és
cap signe o
signatura egotista, ans una creu redemptora,
autèntica. En favor
de Tàpies diré que l'home és
transparent i, potser
(tot i que sempre agrana cap a casa: el mercat de l'art),
sincer. I és
cert que estima el poeta del Sarrià Vell
però també,
penso, que això fa que s'adone de les
pròpies contradiccions,
almenys així ho palesa el seu fàcil i
feliç ancoratge
a les rades dels seixanta. És per això que,
ja a les acaballes
del segle, el pintor prova d'encabir l'obra del poeta
("per més
solitària i elitista que de vegades sembli a
alguns") en el
seu programa: "S'ha d'afegir que cultivar el propi
jardí, com
deia J.V. Foix, no és una activitat incompatible
amb la lluita per
fer canviar l'entorn social." Tàpies va ple
de bona voluntat,
però és inevitable que alguns pocs
(escriptors i tan magres
de butxaca com som) sentim adesiara una enveja insana
envers seu: ell és
un gran pintor i se sent i es vol útil i és
progressista i
avantguardista, l'últim dels últims. Ni
podem ser un dels
seus "Amics", ja que això com
bé sabeu val els
seus diners, que callo. El seu mirar cellut i greu, una
encaixada de mans
del senyor Tàpies a les preinauguracions de la
seua Fundació:
tot té el seu preu, i això que el pintor
(s'ho diu ell mateix)
no es considera cap dels nostres "artistes
més domesticats
i pesseters". Perquè el valor del seu art
és ben altre:
un cor d'infant mort de gana, amb mal de cor.
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]