Dins de l'aparat conceptual de
la crítica feminista, el terme
gènere se sol usar i dic
se sol perquè existeix un debat
entorn del concepte (BUTLER, 1990;
FUSS, 1989) per referir-se a la
construcció social del sexe,
és a dir, a l'establiment del
"femení" i el
"masculí" com a
atribucions
exclusives corresponents a la dona i a
l'home, la femella i el mascle de
l'espècie humana,
respectivament. Partint d'aquest
esquema i de la
concepció positiva del poder
establerta per Michel Foucault (1990),
Judith Butler postula que les
relacions de poder operen en la
producció
del marc binari en què el
gènere es formula en les
societats
patriarcals. Una configuració
específica d'aquestes relacions
construeix el subjecte (l'home) i
l'altre (la dona) com a categories
estables
constituïdes en termes
implícits o explícits de
dicotomia
jeràrquica; és a dir,
que l'organització del poder
naturalitza les relacions
binàries i asimètriques
entre els
sexes i les fa semblar òbvies,
no culturals. En aquest sentit, el
poder no és només
prohibitiu i regulador, sinó
també
"productor" d'allò
que en teoria només representa.
Per Butler (1990, viii i 2), en
conseqüència, no existeix
cap
espai fora de les estructures del
poder.
A causa de l'estructura patriarcal de la societat en què s'insereix, l'estudi de la literatura en les diverses cultures del món occidental és una disciplina que, com qualsevol altra pràctica, participa de les relacions de poder i del tipus d'organització del gènere que Butler descriu.
L'entrada del feminisme com a proposta ètico-política alternativa en la crítica acadèmica ha suposat, entre d'altres coses, canvis conceptuals i formals de diversos aspectes de la història i la crítica literàries, com per exemple la reformulació de la seva imparcialitat interpretativa en relació amb el gènere i la subsegüent revisió del cànon. La creença en "la ficció d'una economia neutral de la producció textual i la seva recepció" (Miller, 1988, 57) ha estat substituïda per l'acceptació de l'existència d'una negociació entre autor/a i lector/a que implica necessàriament el reconeixement de la diferència, una diferència que inclou el gènere, en l'aproximació a la creació literària. La història de la literatura, no obstant, es resisteix als canvis, almenys més que la crítica, i constitueix encara avui un reducte bàsicament masculí (Miller, 1991, 27), ja que continua essent una història o majoritàriament feta per homes o escrita des de paràmetres que ignoren els plantejaments que situen el problema del gènere al centre dels estudis literaris. En aquest sentit, la construcció social de la diferència jeràrquica entre el "femení" i el "masculí" funciona en la història de la literatura de tal manera que els mecanismes d'interpretació i valoració literàries, així com la formació del cànon, responen a l'estructura patriarcal de la cultura i la societat en què s'insereixen, ja sigui per reproduir-la (imitar-la i tornar-la a produir, doble sentit del mot que m'interessa destacar i mantenir) o per començar a contestar-la.
El problema del gènere i la història literària que acabo d'exposar en termes generals es produeix amb unes característiques específiques en l'àmbit de cada cultura particular. Pel que fa a la cultura catalana, i més concretament a la història de la literatura catalana de la qual prenc com a paradigma la "Història de la literatura catalana" de Riquer, Comas i Molas com a obra global, força actualitzada i elaborada per especialistes, el cas de Montserrat Roig resulta prou representatiu d'una de les seves possibles concrecions. Donades les característiques de la seva obra fins a "L'hora violeta" i vistes la interpretació i valoració que se n'han fet globalment, ja amb una certa distància cronològica, és relativament fàcil de veure el desequilibri de proporcions existent entre la presència del gènere en el món narratiu de Roig d'aquests anys, d'una banda, i el paper que se li atribueix en aquesta història literària, de l'altra. Per mitjà de l'anàlisi d'aquest desequilibri, intentaré de demostrar que la importància del gènere en la narrativa d'una dona que se centra en la realitat de la dona ha estat minimitzada en la història de la literatura catalana "oficial" o si més no generalment acceptada en benefici del component històric, i que això es materialitza en un moviment de neutralització textual l'efecte principal del qual és la restitució de la continuïtat de l'establishment que l'obra de l'escriptora desplaça literàriament mitjançant la subversió.
La producció narrativa de Roig fins a la publicació de la seva tercera novel·la el 1980, considerada un cicle tancat per la crítica (Bou, 1988; Broch, 1981 i 1991), literaturitza la realitat de la dona de l'Eixample en la societat catalana des de finals del segle XIX fins als inicis de l'últim quart del segle XX. Però l'obra de Roig no assoleix només una representació artística d'aquesta realitat, sinó també la seva subversió literària des d'una perspectiva concreta, perspectiva que pot situar-se dins del marc de la política feminista en un sentit textual (no literal, sinó literari) que explicaré tot seguit.
Les dones constitueixen les protagonistes bàsiques de l'univers de ficció configurat en l'obra de l'escriptora des de "Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen" (1971) fins a "L'òpera quotidiana" (1982), novel·la que marca el tancament d'aquest món literari. El protagonisme femení, i molt especialment la manera com s'articula en els diferents textos, produeix l'aparició literària d'una sèrie de temes generals interconnectats relacionats amb la dona que es particularitzen en el plantejament d'uns problemes específics en els contes i les novel·les. La focalització interna de les històries en les dones-personatge, juntament amb la inclusió dels seus textos (cartes, diaris i fins i tot una novel·la) i la importància d'aspectes com la subjectivitat de la/les dona/es, la relació contradictòria dona-dona, la seva sexualitat, estatus social, paper en la cultura i relacions amb l'home, assenyalen el gènere com a eix central d'aquest cosmos narratiu.
Més significatiu resulta encara el tractament concret d'aquests problemes i la seva particular formulació en els diferents relats, que subverteix literàriament la realitat literaturitzada (que no és altra que la configuració del gènere en la societat patriarcal catalana) perquè no només la representa, sinó que la manipula per posar-ne de manifest tant la maquinària amagada com els seus resultats, aconseguint-ne així una crítica i una problematització simultànies. Aquesta subversió se situa en el marc d'una política textual feminista, ja que l'exposició crítica del funcionament i dels efectes del patriarcat, que caracteritzen qualsevol pràctica del feminisme, s'articula literàriament en els textos de Roig. La política textual a què m'he referit, doncs, és conseqüència del tractament literari al qual la configuració del gènere és sotmesa narrativament en la producció de l'escriptora. Com a conseqüència dels textos que és, aquesta política no s'ha de confondre ni amb una voluntat autorial prèvia, que pot ser-hi o no, ni amb el pamflet, sinó que s'ha d'entendre en el sentit d'allò que Judith Butler qualifica de "repetició fracassada".
En el marc conceptual proposat per Butler que he explicat més amunt, l'única possibilitat de modificar les estructures de poder i l'organització específica del gènere que en resulta es troba en una estratègia de "complicitat" inicial, esdevinguda subversiva per mitjà d'uns determinats mecanismes. Segons Butler, com que la configuració de les relacions de poder en les societats patriarcals no només representa i regula l'organització social del gènere sinó que també la reprodueix, només operant des de dins d'aquestes relacions és possible desplaçar-les i subvertir-les. Butler, doncs, afirma que la reproducció (mimesi i nova producció) subversiva, la repetició "fracassada" d'aquestes relacions fracassada perquè, tot i representar-les, no les perpetua, no les reprodueix obre una via de desestabilització que pot esquerdar els fonaments de la seva continuïtat (Butler, 1990, 33-35 i 141). I això és precisament el que els textos de Montserrat Roig dels anys setanta aconsegueixen en relació amb la realitat que representen.
La lectura crítica d'una obra narrativa escrita per una dona que representa, critica i problematitza literàriament el tema del gènere en una estructura patriarcal concreta com la societat catalana no pot prescindir d'aquest aspecte si es basa en l'evidència textual. Aquest és el cas de l'estudi d'Enric Bou sobre l'obra de Montserrat Roig en la "Història de la literatura catalana" (Bou, 1988). La manera com Bou inclou la qüestió en la seva interpretació i valoració de la producció de l'escriptora, no obstant, posa de manifest un procés de minimització del gènere que resulta significatiu en el marc de la cultura catalana sota el franquisme, tant per la importància de la història en la determinació del seu desenvolupament, com per la imposició d'uns valors masclistes que havien de deixar empremta en la societat, i que encara que hagin estat teòricament rebutjats no s'han superat completament.
En referir-se a l'obra periodística de l'autora en els dos paràgrafs inicials, Bou escriu literalment que Roig "ha fixat el seu interès pel país i molt especialment per la condició de (la) dona" (p. 404, la cursiva és meva). Després, el crític inicia l'estudi de la seva producció literària en un tercer paràgraf en què explica el món literari dels tres primers llibres de Roig i el vincula a uns determinats models. Finalment, comenta el recull de contes "Molta roba i poc sabó..." D'aquest llibre, Bou en subratlla la voluntat de crear una ""saga" situada a l'Eixample barceloní" amb l'objectiu "d'abastar tots els aspectes de la realitat", i en destaca "un interès "social" evident", que exemplifica amb un conte sobre una "criada provinent d'un poble de la província de Córdoba, que acaba dedicant-se a la prostitució" (p. 405). El seu comentari finalitza amb una referència a les tècniques narratives usades i l'esment de la continuació de la saga en les quatre següents novel·les de Roig.
Fins aquí, la consideració del gènere com a eix central de la narrativa de l'escriptora és inexistent. Això resulta particularment sorprenent si considerem que Bou afirma prèviament que "la condició de (la) dona" és "molt especialment" el centre d'interès de Roig en la seva activitat periodística. Ell mateix introdueix no només la importància, sinó també la complexitat del tema per mitjà de la polisèmia que aporta l'article entre parèntesi, que possibilita diferents interpretacions simultànies del sintagma nominal: la condició de la dona en general, la condició de la dona del país, la condició de dona d'un subjecte qualsevol, la pròpia condició de dona de Roig... Si el crític apunta aquesta qüestió i la seva complexitat en relació amb el periodisme, per què no ho fa també en relació amb la narrativa? Per què no estableix cap connexió entre aquest centre d'interès i l'interès social que destaca en el recull de contes? L'exemple que tria per il·lustrar aquest interès constitueix l'única referència de Bou al protagonisme de les dones i a la manera com la problemàtica del gènere imbueix aquest món narratiu, però en lloc de dirigir-la cap a aquest nucli temàtic que en el conte es concreta molt clarament en la situació de les dones que durant la postguerra, fugint de la pobresa, vénen a Barcelona, fan de minyones en les cases de la burgesia catalana i sovint acaben accedint a les peticions de favors dels senyors i senyorets per conservar la feina, la desvia en direcció a un "interès "social"" general.
El conte literaturitza un cas, la història del qual s'articula en el monòleg de la seva protagonista. Amb aquesta tècnica, la narració proporciona una perspectiva irònica de les vicissituds de la noia mitjançant l'efecte final, perquè després d'onze pàgines i mitja de monòleg, l'última frase (de la qual no es pot inferir que la protagonista acabi dedicant-se a la prostitució) resitua tota la narració anterior: "Escolti, ¿vol dir que la seva senyora no tornarà abans d'hora?" (Roig, 1991a, 84). A través del relat de la minyona es plantegen críticament l'autoritat patriarcal familiar respecte les noies, l'educació de la dona, el seu paper sexual passiu, i la moral de la societat de l'època en relació a l'avortament entre d'altres coses, temes, tots ells, que mostren la concentració específica de l'interès social entorn d'una vessant de "la condició de (la) dona".
En l'anàlisi de "Ramona, adéu" (1972), "El temps de les cireres" (1977) i "L'hora violeta" (1980) Bou parla finalment dels "personatges femenins" d'aquestes obres. Però ho fa sense aprofundir en les conseqüències literàries del seu protagonisme. Més aviat les minimitza en destacar la presència dels esdeveniments històrics literaturitzats, sense indicar en cap moment que el tractament específic de la història en les novel·les depèn, precisament, de la perspectiva que n'aporten les dones-personatge i de la significació concreta que la història col·lectiva adquireix en la seva història personal.
Aquest és el cas, per exemple, dels fets d'octubre de 1934 a "Ramona, adéu". En la novel·la, aquests fets es transformen en el suïcidi de l'Ignasi, jove amb qui la Mundeta Ventura una de les tres protagonistes del relat té la seva primera relació sexual l'estiu anterior. La mort del noi (i no pas els fets històrics per ells mateixos) determina el desenvolupament subsegüent de la trama. La pèrdua de la virginitat de la Mundeta amb un home que no és el seu marit i amb qui ja no es pot casar és la causa de la por, la submissió i la infelicitat de la noia en el seu matrimoni amb en Joan Claret, per a qui el descobriment de la màcula social de la seva dona, a més del rebuig que en ell provoca, esdevé arma secreta de domini complet sobre la vida de la Mundeta. Sembla clar, doncs, que la història col·lectiva es representada en funció de la història particular d'una dona i, per tant, es pot dir que és un satèl·lit d'aquesta.
La interpretació de Bou separa les dues històries en la proposta d'una doble lectura que estableix una diferenciació jeràrquica entre l'esfera d'allò que és personal, pura anècdota (el "femení"), i l'esfera d'allò que és històric, Història amb majúscula (el "masculí"). A la primera d'aquestes esferes correspon "la peripècia sentimental el matrimoni", que se situa dins de la segona, "en un moment històric ben concret" (p. 405). Segons el que he explicat més amunt, però, es pot afirmar que en els textos de Roig se subverteix aquest ordre, i que és més aviat el moment històric concret que se situa en una "peripècia sentimental" que ni és sempre "peripècia" ni matrimoni en la novel·la a la qual Bou es refereix.
En comentar "El temps de les cireres" (p. 406), Bou atribueix al personatge de la Natàlia una alienació i una frustració abstractes que no semblen relacionar-se per res amb la problemàtica del gènere, com en el cas del conte de la minyona de "Molta roba i poc sabó...", aspecte en el qual no em sembla que valgui la pena tornar a insistir. M'interessa més parlar del cas de "L'hora violeta", perquè Bou fa una afirmació que apunta un possible canvi en la seva línia crítica:
A diferència de les novel·les anteriors, hi ha un progrés en les relacions de les protagonistes femenines: s'apunten solucions "feministes" en el triangle Agnès, Natàlia i Jordi (p. 406).
El canvi, però, és només superficial. El sentit de la difèrencia respecte de les altres novel·les, així com el significat de la paraula "progrés" en aquest context i de les cometes en l'adjectiu "feministes" no s'explica en cap moment. I la referència última al triangle sembla recloure novament les protagonistes en la cambra de la "peripècia sentimental" que ja els havia estat assignada en el cas de la novel·la anterior.
El caràcter autobiogràfic que el crític atribueix prèviament a l'obra hauria pogut obrir pas a una consideració més seriosa del gènere en l'obra de Roig, però Bou en parla exclusivament com un dels problemes amb què va topar. D'aquesta afirmació i del fet que la literaturització de fets històrics no sigui problemàtica per a ell en "Ramona, adéu" sembla poder-se inferir altra vegada que hi ha, almenys, dos tipus d'història real possible en literatura, una amb majúscula i l'altra amb minúscula: la Història, la d'un país, la col·lectiva, i la història, la d'una dona, la personal. Segons aquests paràmetres de valoració, el criteri dels quals és críticament qüestionable si més no perquè no s'explicita, únicament la segona constitueix un problema quan és literaturitzada.
L'últim paràgraf, la conclusió, ratifica la diferència d'importància entre les dues històries. Bou torna a insistir en la representació d'una realitat espacial i temporal concreta (l'Eixample barceloní i la postguerra) en la narrativa de Roig, així com en els seus models. La "versemblança" global és atribuïda al "coneixement directe d'aquesta realitat" per part de l'escriptora. En aquest sentit, "el conjunt té un valor històric molt determinat per raó del seu testimoniatge (i participació) en la lluita feminista". La "participació" en la lluita feminista apareix en un parèntesi que relega el component actiu subversiu de la narrativa roigiana al lloc d'allò que es diu de més a més i que, per tant, no és essencial. El "valor històric" de l'obra de Roig, encara que "molt determinat", apareix en primer lloc, iniciant una mena de joc de nines russes, la més petita de les quals és la "participació"; la nina mitjana seria el testimoniatge, i la més gran (l'única que es veu en realitat), la Història.
Per reforçar l'afirmació del testimoniatge històric de l'obra de Roig, Bou cita Broch, per al qual aquesta obra és "una crònica", una crònica que, afegeix aleshores matisant, és "la crònica-història d'uns personatges femenins marcats, en bona mesura per les seves relacions de fracàs amb l'element-oponent masculí" (p. 406). La repetició de la paraula crònica accentua el pes del testimoni de la Història enfront dels "personatges femenins". La referència a les seves relacions de fracàs amb "l'element-oponent masculí" tampoc no serveix per anar més enllà en la consideració de l'efecte actiu del gènere en els contes i les novel·les de l'escriptora barcelonina que, això sí, "aconsegueix un testimoniatge d'un gran efecte emocional" (p. 406). Som en l'àmbit de la Història (la Història d'un país, la Història de la literatura), una Història que representada literàriament en l'obra d'una dona aconsegueix emocionar, que és l'única acció clarament vinculada a les dones (l'esfera sentimental) en les estructures patriarcals.
Després de llegir aquest estudi, un lector desconeixedor de l'obra de Montserrat Roig no hauria arribat a copsar la importància del gènere en el seu món narratiu, i molt menys encara la crítica i la problematització literàries d'aquesta qüestió. Però sí que sabria que l'univers de ficció de l'escriptora des de "Molta roba i poc sabó..." fins a "L'hora violeta" representa, per testimoniar-la, una realitat concreta (la de la petita burgesia de l'Eixample barceloní durant la postguerra), i per tant un aspecte d'una Història, la catalana, d'acord amb uns models literaris. D'aquesta manera, l'estudi d'Enric Bou ofereix una interpretació i una valoració dels textos de Roig que minimitza tot allò relacionat amb el gènere, que és dissolt en el magma del que es considera més important: la literaturització del continuum històric d'una cultura particularment sotmesa als avatars de la Història. En aquest procés, la Història no només es menja la història, sinó que també en neutralitza els possibles efectes. L'obra d'una dona escriptora en la qual existeixen una clara preocupació, una crítica i una problematització literàries del seu gènere en la societat patriarcal es converteix en l'obra d'una escriptora catalana, la veu específica, no col·lectiva, de la qual és reduïda als mínims en relació amb el gènere.
La valoració literària que accentua el component històric en detriment del gènere de les veus mitjancant les quals es conta aquesta història re-produeix els mateixos problemes que la narrativa de l'autora posa sobre la taula, i torna les coses al seu lloc, pràcticament al punt de partida. Perquè, si bé és cert que els textos de Montserrat Roig representen literàriament la societat catalana des de finals del segle passat fins als anys setanta del segle XX, constitueixen un retrat d'un espai i un temps específics (l'Eixample de Barcelona durant la postguerra) i inclouen la Història del país, és igualment cert que la història de les dones, en la qual es manifesta tota la problemàtica d'una societat i una cultura dominades per unes relacions de gènere asimètriques, és molt especialment la que s'explica i es recupera literàriament de manera crítica. I això no pot ser gratuït.
La meva posició particular és que aquesta altra història, amb tot el seu sentit d'alteritat, ha de començar-se a incloure en la Història de la literatura, perquè totes les històries, tant les que s'han escrit tradicionalment amb majúscula com les altres, formen part de la mateixa cultura, encara que en representin vessants i valoracions diferents. De fet, en constitueixen lectures complementàries, cap de les quals és genèricament neutral. I això és aplicable a tots els textos, aquest que ja acabo inclòs.
N. Real, El problema del gènere i la història literària...
Bibliografia
Bou, Enric: "Monserrat Roig", dins Riquer/Comas/Molas: "Història de la literatura catalana", vol. 11 (Barcelona: Ariel, 1988).
Broch, Àlex: "Montserrat Roig exhaureix un cicle vital" ("Avui", 4-II-1981, p.26).
Broch, Àlex: "La búsqueda interrumpida" ("La Vanguardia", 11-XI-1991, p. 33).
Butler, Judith: "Gender Trouble" (London: Routledge, 1990).
Foucault, Michel: "The History of Sexuality. Volume 1. An Introduction" (London: Penguin Books, 1990).
Fuss, Diana: "Essentially Speaking" (New York: Routledge, 1989).
Miller, Nancy: "Subject to Change" (New York: Columbia University Press, 1988).
Miller, Nancy: "Getting Personal" (New York: Routledge, 1991).
Moi, Toril: "Sexual/Textual Politics" (London: Routledge, 1991).
Roig, Montserrat: "Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen" (Barcelona: Ed. 62, 1991a).
Roig, Montserrat: "Ramona, adéu" (Barcelona: Ed. 62, 1990, 11 ed.).
Roig, Montserrat: "El temps de les cireres" (Barcelona: Ed. 62, 1992, 15 ed.).
Roig, Montserrat: "L'hora violeta" (Barcelona: Ed. 62, 1988, 9 ed.).
Roig, Montserrat: "L'òpera quotidiana" (Barcelona: Ed. 62, 1991b).
Worton, Michael - Still, Judith (eds): "Intertextuality: Theories and Practices" (Manchester: University Press, 1990).
Wright, Elizabeth
(ed): "Feminism and
Psychoanalysis.
A critical dictionary" (Oxford:
Blackwell, 1992).
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]