a Maite Clavo
Hölderlin gestà la idea d'una tragèdia en vers que, seguint l'ideal dels drames grecs, s'havia d'intitular "La mort de Sòcrates", però finalment en canvià el subjecte, tot decantant-se pel sicilià superb Empèdocles, que a les flames de la calmada boca de l'Etna es llançà un jorn espès. El canviament d'una tal figura per una altra d'antuvi implica baratar un suïcidi passiu per un altre d'actiu: una mort que aferma una vida i que l'exclou de l'àvol vida de la resta d'homes per una altra mort que, més que afermar una vida, l'exalta i l'exclou d'una mort-en-espera: canviament d'una mort contenta per una mort eufòrica, d'una mort que potser acull la mort per una mort que potser l'aparta.
Car si en Sòcrates la falta ha ofès els homes, en Empèdocles la falta ha ofès, abans de la mort, els déus... Ço és, el primer espera l'anap del verí, car el verí la pensa en culmina; mentre que el segon cau dins els lents bulls d'un magma que fumeja, car el magma en sa feixuga nuu d'ensutze foc dissol i purifica... I així és dit encara: que la faç de Sòcrates tremolà sota un vel, els ulls badats cap a l'estès cobert; i que Empèdocles s'escaldà, esponerós, en ànima i en foc, cap a l'àer car arribat és sempre el cas en què els déus donen també llurs fills al forn de Móloc.
I si el suïcidi és entrar en el buit que la mort deixa en decantar-la, Sòcrates potser ocupa encara l'espai de la mort, però Empèdocles potser n'ocupa el buit la sandàlia de bronze empolsegada en un vessant del cràter. Buit que reclama. Buit que mostra l'espai del forat, que el crea. Buit que és just i necessari. Car, sense aquest buit, la mort de l'home no seria mort ni l'home home.
Saber la mort i esperar-la no és crear una altra mort al costat de la mort. Crear sense raó la mort és voler matar la mort noïble en fer-la copsable; noïment que s'esvaeix en preparar-lo. Però, en tots dos casos (Sòcrates i Empèdocles), la mort ha donat, ha atorgat el tast d'un acte que ha encès l'ànima.
(Eixir, l'ànima encesa...)
Tanmateix, convé saber que el noïment de la mort potser no s'esvaneix en preparar-lo; potser no s'esvaneix i actua ensems en l'acte que decideix la mort voluntària. Per ventura la metzina de la mort ja ha estat libada en estimar a posta la mort amb una mort volguda, en fer la mort per poder desar-la sense voler que la mort ens desi, sinó desar-nos en desar-la. Així, l'acte d'Empèdocles, tot i ésser superbiós en la pols que embruta la lluïssor del bronze de la sandàlia, tot i ésser un acte noïble, pertany també al noïment de la mort, car mort és una.
Existeix, però, la purificació de la mort per la mort mateixa? Fóra dar-se a natura abans que aquesta ens prengui? Fóra dar-se a natura quan hom sap del cert, per pròpia pensa, que natura ja demana?... Acabar de perfer la vida amb la pròpia mort voluntària hauria de contenir la mort que avança inexorablement, uniformement: mors i esdevens i mantenir-ho. Matar-se per matar la mort o matar-se per matar els déus no és potser (o encara) aquest acte encès que clou la vida. Matar-se per perfer-se (o, com Igitur, matar-se per saber el nient, un cop sabuda la inanitat dels mots) pot ésser només l'esquerda que es tasta en un besllum al fons de la nit mateixa. La mort del resignat, del desesperat que vol salvar sa persona en eixir-se'n no és encara (o potser) la mena de mort que una inspiració demana amb la mesura tàcita del càlcul. És, de segur, una mena de feblesa davant la discòrdia: caure vençut amb rancor, l'ànima baixa i no eixuta, quan el soroll i la calor del cos fan nosa, sense saber-ho.
Girar la calota a la mort és tal vegada un acte impossible; impossible perquè conté, i té, sempre, un moviment que anihila: té activitat, l'activitat en la passivitat de Sòcrates mentre beu volgudament en el calze l'alè de la rosa que ullprèn, o bé l'activitat en l'escapada desfermada i silent d'Empèdocles mentre salta al sepulcre que s'obre al cel com una copa. Caldria saber si tal impuls, si tal força no ha estat sempre fora de l'home: si en la mà que escull i prepara una mort voluntària hi ha hagut sempre la mà de Déu: si en la de-formitat de l'acte hi ha una dei-formitat que el fa un acte impossible, impossible i tanmateix fascinant, impossible perquè ens retorna de bell nou a la mort que avança impassiblement i que tria (sense atzar?, no-res amb els daus?), impossible perquè sempre ve la nit i la nit acossa el dia.
Tenir la mort com qui té una gota de nient en les mans. Tenir-la. Haver-la (dintre i fora). Només haver-la, haver-la plenament en el dubte de la mort i en la mansuetud de l'espera o de l'acte. Car saber la mort sense saber-la en el temps i esperar-la com una absència present que en sa incopsable manera ha de fer l'ésser és una revolta quieta i dolorosa (acte exorbitant que dóna llum al dia), senzillament perquè la major part de les morts-en-espera no culminen una vellesa o una malaltia. Saber la mort i triar-ne l'ara, sabent del cert que aquella mort és sempre i només la mort que ha d'escriure sobre l'eixida, és una mena negativa de super-vivència, super-vivència més enllà de la vida i en una activitat passiva que suposa la dissolució: és romandre en el dubte de la mort de cara a la mort, és sentir el reclam i caure; saber el crit i saber fer el crit de la crida (xibbolet), saber travessar el llindar: llindar que s'obre cap al sagrat, sempre d'esquena al profà, i que és, al seu torn, llindar que mena a un nou llindar que ara s'obre cap al profà, sempre d'esquena al sagrat. Mort que és prec i blastomia... Aquesta és potser la mort voluntària que, sense deixar d'ésser-ho, és enclosa en la mort que avança impertorbablement, obstinadament. Car la separa i, en separar-la, en triar-la d'aquella manera, separada, morta en la mort, la fa mort que perfà aquell acte sobirà de separació i de reconciliació impossibles. (Darrer so net de la nit en la vida.)
La mort en el desesper de la mort o de la vida, desesper que ha cercat la mort amb una mort hòrrida o sobtada, no sempre xiscla en l'acte impetuós, de vegades es medita també en el silenci que ha omplert les paraules. I és aquest silenci reverent i calculat el que pot eixamplar l'espai de la mort per tal d'encabir en ella la separació d'una altra mort (una mort volguda i íntima en la presència de la mort), mort que l'ésser ha separat de la mort per ésser u amb l'enllaïtat definitiva.
Fugir de la vida no és perfer la vida. I qui en la vida fuig cal que perfaci la fugida en la mort mateixa. Per perfer la vida cal escriure al llindar de la mort i haver la mort sense aturar-la; mort esperada o mort premeditada o mort furient: mort, finalment, que en la mort mostra l'estranya joia i no l'eixida.
A. Pons, El valor de
la mort.
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]