Al final de la ressenya que va
escriure sobre la versió en
llibre del segon número de
"1991 Revista
Magnètica"
(suplement &laqno;Cultura»,
"Avui", 24-X-1993), Isidor
Cònsul
feia dues consideracions que mereixen
ser discutides perquè
són
representatives d'un procediment
habitual en aquella mena de discursos
que
des del poder o les institucions
o des d'on sigui afronten
les
crítiques a base de
desqualificar aquell qui les fa,
sense ni tan
sols prendre's la molèstia de
discutir cap argument: negant
simplement
el caràcter d'interlocutor
vàlid a aquell qui
discrepa.
En la seva ressenya, abans d'exposar les dues consideracions desqualificadores que aquí reconsiderarem, Isidor Cònsul reconeixia la necessitat de prendre's seriosament aquells escrits de la "Revista magnètica" que presenten la recurrència d'enfrontar-se a &laqno;l'estratègia política de la normalitat» i que &laqno;malden per desemmascarar l'hipotètic frau de la cultura catalana d'ara mateix: el bluf d'una literatura subvencionada, sense lectors, inflada en excés i pedagogitzada». També reconeixia que aquestes són &laqno;reflexions fetes des de l'honestedat». Ara bé, tot just després d'haver apuntat aquest gest de reconeixement conciliador, passava a exposar les dues consideracions desqualificadores en qüestió, que immediatament desmentien i contradeien el posicionament dialogant anterior.
La síndrome de l'autoodi
En primer lloc, segons Isidor Cònsul, aquests escriptors de la "Revista Magnètica" pateixen la síndrome de l'autoodi que estigmatitza les cultures petites. Isidor Cònsul defineix l'autoodi com una &laqno;manca d'estima per les coses pròpies» queda per tant establert que no estimar-se una cosa o una persona és equivalent a odiar-la i que per tant no tenir una especial estima narcisista pel propi perfil de la cara condueix inevitablement a l'autoodi i qui sap si al suïcidi. Aquells que sempre han preferit el frankfurt amb mostassa a l'entrepà de botifarra de Vic o aquells altres que s'estimen més sentir Luciano Pavarotti que no pas Josep Carreras, ja saben doncs quin és el seu mal: s'autoodien i s'han autoodiat sense saber-ho durant tota una vida d'obstinada manca d'amor als productes del país.
L'autoodi va molt bé per tractar de malalt o de ciutadà suspecte aquell que traspassa els límits d'allò criticable segons els paràmetres que estableix un subjecte no contaminat per aquest virus. De tant en tant, als diaris i assaigs de repensament i recontrapensament del país, ensopeguem amb l'autoodi. Abans de diagnosticar-lo, cal que el pensador de torn es posi la bata blanca i s'assegui darrere d'un despatx de fusta noble. Cal que ell mateix avisi el malalt i el faci venir a la consulta, perquè el malalt que pateix aquest mal mai n'és conscient i normalment es resisteix a admetre-ho: ell va fent amb els seus frankfurts que regalimen mostassa.
Entre els escriptors de la "Revista Magnètica" aquest autoodi es manifesta en la incapacitat per distingir &laqno;entre la reflexió crítica i la garrotada allà on fa bony». La distinció que fa Isidor Cònsul entre reflexió crítica i garrotada és semblant a la distinció clàssica entre erotisme i pornografia. Totes dues distincions sorgeixen amb la mateixa finalitat: establir una frontera moral i criminalitzar de pas aquell qui la traspassa. Totes dues distincions sorgeixen d'un mateix pressupòsit: hi ha en la crítica i en l'erotisme alguna cosa essencialment perversa que cal moderar. En el fons totes dues distincions són concessions: davant la impossibilitat de negar-les, se les tracta com un mal menor.
Hi ha una certa concepció de la crítica literària com una activitat pseudo-acadèmica i purament interpretativa, que té la missió d'ajudar a entendre les subtilitats del text als pobres lectors que per si mateixos no hi arriben, que defuig sistemàticament el posicionament i la discussió, que davant d'un llibre només sap agenollar-se o callar, que certament mai donarà garrotades ni criticarà res: es limitarà a seguir omplint fulls i fulls curulls d'autoestima.
En una cultura com la catalana que sol comportar-se amb una exquisidesa versallesca, on potser perquè tothom es coneix l'única crítica &laqno;constructiva» possible és la que es desa al calaix, ningú es pren la molèstia de dir en públic el que pensa i calla o dissimula i contribueix a engreixar la fama dels escriptors clònics però ben relacionats i a arrossegar suposats clàssics de contraportada sensacionalista. Qui critica i s'atreveix a remoure les aigües manses es guanya de seguida una fama de malcarat i d'insolent. Gabriel Ferrater d'això en sabia alguna cosa. Encara en aquests moments, si acudim a l'article que li dedica Joan-Lluís Marfany en el volum onzè de la "Història de la literatura catalana" d'editorial Ariel, veurem com se'l tracta d'immadur ("sempre negant-se a posar seny") i d'altres coses per l'estil...
La síndrome del gos apallissat
La segona consideració que apuntava Isidor Cònsul en la seva ressenya se centrava en la descripció d'una discapacitació perceptiva de la majoria dels col·laboradors de la "Revista Magnètica". Entre altres coses, gairebé tots ells tenen en comú el fet de tenir al voltant de trenta-i-pocs anys. Això els fa mereixedors d'entrada d'una etiqueta generacional amb un pin olímpic de propina. Per aquí cap problema.
Segons Isidor Cònsul, els problemes vénen de la poca memòria viscuda del franquisme d'aquesta nova lleva d'escriptors que se senten &laqno;orfes d'un element cabdal per comprendre la història recent del país». Han comès l'error d'haver nascut massa tard. El fet de no tenir &laqno;una memòria de repressió, de gos apallissat» els inhabilita per saber exactament què està passant: el judici d'aquests joves escriptors, doncs, no té cap valor, no té ni la perspectiva ni el pedigree de gos apallissat que cal tenir per gaudir de &laqno;les petites conquestes»...
Que per comprendre una època calgui haver-la viscut és una tesi que, si es confirma, comportarà que medievalistes i prehistoriadors hagin de començar a buscar noves ocupacions. Per una via diferent a la de Fukuyama, per aquí també se'ns acaba la història.
D'altra banda, Isidor Cònsul hauria de tenir en compte que aquest argument del gos apallissat se li pot girar en contra. Qualsevol dia d'aquests pot aparèixer algun vell resistent d'aquells que han mamat el franquisme de cap a cap que l'acusi de no saber el que era l'autèntica foscor de la immediata postguerra...
Per a l'únic que inhabilita el fet de no haver viscut el franquisme és per participar de l'èpica de la resistència que es reconverteix ara en ponderada autocomplaença pels guanys més o menys confortables del present. Òrfenes d'aquest element cabdal per comprendre el present, les noves lleves haurien d'acceptar dòcilment sense repartir garrotades la tutela de les institucions benèfiques per a expòsits que no coneixen els seus orígens.
La qüestió és saber si cal o no cal haver passat pel franquisme per poder discutir una determinada política cultural que es realitza avui en unes institucions concretes, amb uns pressupostos concrets i amb uns objectius i procediments concrets. La qüestió és saber si cal o no cal haver passat pel franquisme per poder exigir més espais dedicats als llibres als mitjans de comunicació, per demanar menys intervencionisme en la cultura als que presumeixen de liberals en l'economia, per propugnar un model de cultura menys commemoratiu, ritualitzat, institucionalitzat i apidíctic (concepte que segons Van Dijck descriu aquella mena de textos que només són capaços de convèncer qui ja ho està i que serveixen per estabilitzar el grup i tenen una recepció obedient i solidària, sense dialèctica), etc.
Fins ara l'estratègia de negar la virtualitat d'altres percepcions dels fets que l'oficial era una estratègia que a banda dels règims autoritaris com el franquista havien adoptat també els ministres d'economia que sempre acaben concloent que l'única política econòmica que es pot dur a terme és la seva. Ara veiem també un discurs per l'estil en el camp de la cultura.
De fet, podríem trobar un antecedent en aquella anècdota que descrivia Bertolt Brecht en una de les "Elegies de Buckow": &laqno;Després de la revolta del 17 de juny / el secretari de la Unió d'Escriptors va fer / repartir fulls de propaganda a la Stalinallee. / Hom hi podia llegir que el poble / havia perdut la confiança del govern / i que només treballant doble / podria reconquerir-la. No seria / molt més senzill que el govern dissolgués el poble i n'elegís un de nou?»
Al final, les dues consideracions d'Isidor Cònsul se'ns han convertit en dues malformacions congènites: la síndrome de l'autoodi i la síndrome del gos apallissat. Com s'ho faran ara aquests joves escriptors? Com s'ho faran per entendre en el futur el món que els envolta? Aconseguiran superar amb esforç i resignació les mancances que el destí els ha assignat? S'haurà de dissoldre aquesta encara nonada generació i n'hauran d'elegir els nostres dirigents una de nova?
M. Ollé, L'error d'haver nascut massa tard.
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]