Isabel Olesti

El valor d'estar despert

No podia veure el cel. Les branques de faig, despullades, feien una teranyina que filtrava una llum lletosa i morta. Trepitjava un coixí de fulles grogues: m'enfonsava. Tot era humit, se sentia olor de fongs; havia caminat hores i estava cansat, tenia fred. Els arbres a penes es movien, però corria una brisa gelada que se'm ficava gola avall i m'impedia respirar.

En sec m'he trobat davant d'un clot rectangular i profund que semblava acabat de fer; la terra era fesca, plena d'arrels escapades. He vist una creu de pedra clavada a un extrem, els anys l'havien llimada i les lletres quasi no es veien; al damunt hi penjava una corona de flors pansides. Volia estirar-ne una quan he notat algú al meu darrera i he girat el cap: asseguda prop d'un arbre ella m'estava mirant. Anava vestida com el dia que la vaig conèixer: una camisa blanca i una faldilla plisada fins als genolls (sempre m'havia agradat passar-hi els dits de plec en plec). Duia les cames enfangades, les ungles llargues i ennegrides; els cabells li havien crescut entrellaçats amb l'herba. Tenia l'esguard gelat, com si fossin uns altres ulls al fons dels seus els que em miraven. M'hi he acostat per abraçar-la, ella m'ha aturat amb la mà. &laqno;No em toquis». Però jo ja li voltava el coll. Li he notat la pell més fina que mai, el cos mantegós; els dits se m'hi enfonsaven com si la pogués travessar amb les meves mans. He volgut tocar-li la faldilla, per ara els plecs eren rígids i polsosos i cruixien d'una manera estranya.

&laqno;M'he n'haig d'anar. És millor que»... ­parlava amb veu rogallosa­ però jo ja tenia la boca arran de la seva i no l'he deixada acabar. He tocat uns llavis carnosos, amb crostes ­m'ha arribat un gust amarg­, els he mossegat com feia sempre, però les dents se m'hi ensorraven. M'ha tornat a apartar. &laqno;Deixa'm estar amb tu», he mormolat com un prec. Llavors m'ha mirat amb els ulls que li coneixia de sempre. &laqno;Serà l'última vegada, després me n'aniré.» He entrat dins d'ella i m'he fos a poc a poc. Les fulles han començat a enlairar-se; l'he tornada a veure al peu de l'arbre, per el vent me la prenia de les mans. He estirat el braç per atrapar-la. El buit del meu costat m'ha fet obrir els ulls amb un sacseig. He passat la mà pel clot que el matalàs ha anat fent al llarg de moltes nits i m'ha semblat que encara era calent. He sentit la seva olor i m'he calmat.

Estava meravellat de tornar a trobar-ho tot com cada dia. L'aigua de la dutxa rajava insistent i em venia el xiulet de l'aire que s'escolava per les escletxes de la finestra. He estirat les cames i m'ha agafat rampa al peu. M'he quedat immòbil. La remor de la dutxa em feia desitjar-la: la veia nua, el broll de l'aigua petant-li al front, el fang que li regalimava per les cames. Tenia les mans entre els cabells i se'ls espolsava, les herbes s'enganxaven a les rajoles. Hauria volgut mossegar-li els llavis altre cop, enfonsar-me en el seu fang. He resseguit el clot del llit altra vegada ­els batecs del cor em feien mal­, he abraçat un buit calent, la dutxa s'ha aturat.

M'he colgat sota el llençol i m'he arraulit fins quedar com un fetus, les mans entre les cuixes, respirant el meu alè. No movia ni un múscul, ni el pensament. El llençol del damunt era tebi com el tacte de la seva pell; l'escalfor del coixí m'abrasava la galta. El món s'ha anat fent petit fins que només he quedat jo, i m'he sentit més segur.

M'ha arribat la seva veu, em cridava des de lluny; després he sentit els passos que s'acostaven, però s'han aturat a mig camí. M'he regirat i he tancat els ulls; desitjava que entrés, que no digués ni una paraula i s'esmunyís dins el llit. He vist volar una camisa blanca, una ràfega de vent topava amb els vidres, les branques de davant la finestra enterenyinaven el sol.

Els passos s'han allunyat pel corredor i ha estat com si algú em tragués els llençols d'una estrebada. Em sentia desemparat i he fet el gest d'abrigar-me, però jo em veia fora el llit, fins i tot he notat la fredor de les rajoles, la ranera que se'm desvetlla al fons de l'ànima just quan poso els peus a terra. Com cada dia he encès el primer cigarret ofegant-me entre flegmes i estossecs, i el contacte gelat dels pantalons m'han fet arronsar encara més.

He resseguit el llençol de sota amb un peu, fins que he trobat l'estrip. Hi he enfonsat el dit gros i ha anat cedint a poc a poc. M'hauria deixat xuclar per aquell forat, caure en un buit d'arrels i fang. Els passos tornaven a acostar-se i m'he quedat travat, esperant on s'aturarien. Les temples em batien amb fora, com si m'haguessin enxampat en una malifeta. El seu pas era ferm, decidida a alguna cosa; repetia el meu nom i jo també l'he cridada a ella. La porta s'ha obert, just un pam, i m'ha dit que se n'anava. L'he vista desdibuixada sota el llençol blanc, la mateixa claror lletosa del bosc de faigs; el vent ha fet un cop sec als vidres, i he sabut que alguna cosa em fugia de les mans.

I. Olesti, El valor d'estar despert.

[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]