Eulàlia Mas

Del valor i la gràcia

Se m'acut que només des de l'afecte puc abordar el tema proposat. Que sabré acostar-me i potser pensar aquesta qüestió, només si abans hi simpatitzo. Si em deixo seduir pel paisatge que m'evoca.

I això és el que he fet. No he pretès fenomenologies de cap mena. Només relatar què em passa en pensar-hi. Passejar-m'hi i disfrutar del que he vist.

D'altra banda, el llenguatge amb què m'expresso és poc precís. Un llenguatge que té la gosadia d'aproximar-se al món, de tocar-lo, deu poder ser interpretat de moltíssimes maneres. Una pretensió ingènua però que ja m'escau, perquè confio encara a poder parlar d'allò que és inefable.

Certament, paraules com ara valor, gràcia o realitat desvetllen avui desacords i fins suspicàcies. Poden voler dir tantes coses... Informen sobre qui les utilitza, desafinen. Semblen haver estat bandejades de la taula del debat, sobretot si arrelen en el terreny de l'Escriptura. Però tanmateix, la necessitat de consens sobre un mínim comú a l'hora de parlar, la voluntat de diàleg, no pot ser un pretext per abandonar els mots que t'acompanyen.

Com que penso que sóc filla d'unes quantes paraules, us les presento. Potser vull rescatar-les d'un oblit que em sembla injust perquè he descobert que poden ser fèrtils i profundament humanitzadores. En tot cas, aquest meu exercici de recuperació, no és pas per pujar nota.

1. Valor

M'assec a contemplar la rotllana dels mots que estimo. S'enllacen i s'atreuen. Si estiro el primer i trenco el cercle, segueixen el segon i el tercer silenciosament.

En fer-ho descobreixo un espai íntim on els relats poden desplegar-se una vegada i una altra i sempre són de debò.

Un territori poblat d'històries simples que s'autoexpliquen per elles mateixes.

Valor en convoca algunes.

Valor em suggereix d'entrada

radicalitat d'exigència.

oportunitat de sentit.

invitació al misteri.

Fent pampallugues al principi i després sense vacil·lar, la paraula s'encén com un far i il·lumina la cadena encara opaca d'altres mots que li van al darrera.

Se m'imposa amb l'impuls atàvic de la veritat. He d'obeir-la. Cal que m'hi adhereixi.

El primer que m'explica és que és un heroi.

Un cavaller revestit de generositat i sacrifici.

D'ascesi i orgull. Les virtuts que el fan apte per al combat.

Comprenc que el valor és un guerrer.

Però de seguida m'adono que una vegada instal·lada d'aquest costat del llenguatge, el valor es mou amb fluïdesa.

Endevino que és un aiguabarreig de moltes capes.

Una passió que oscil·la entre forces dissonants aparentment.

Entre coratge i sofriment.

Entre joc i preceptes.

Entre goig i violència.

Entre llàgrimes i ràbia.

Entenc que en la família de les paraules que volen palpar la realitat, valor significa esforç. Però també fecunditat.

És d'una banda, allò que els humans construïm, allò que elaborem per a regular el comportament individual i comunitari. Per tant, des d'aquesta perspectiva és:

Norma.

Indicador de prohibicions.

Equipatge de prioritats morals.

Observança de la llei.

Càstig i imperatiu.

Drets fonamentals.

Deures essencials.

Acompliment dels manaments.

Autoritat i obediència.

És caràcter i és treball.

Un aspecte èpic del comportament humà.

La presència del valor en la vida humana en tant que normativa és ben evident. Apareix en totes les tradicions culturals com a exigència i com a constricció.

En aquest sentit és fruit d'una circumstància històrica i, per tant, pot ser revisat críticament.

Però qualsevol revisió crítica depèn si més no de l'entorn i del llenguatge que l'alimenten i la modifiquen. De tal manera que la reflexió pot convertir-se en una argolla que escanyi la dinàmica del valor.

D'altra banda i simultàniament el valor també és = CAMPOCOMBINACION nostàlgia_d ' CAMPOCOMBINACION una_plenitud_que_superi_la_interpretació_legalista_del_terme \* COMFORMATO (JOAN PAU II, 1993, 22).

D'aquí li ve la dimensió lírica i fins mística.

És l'escreix.

L'abundància que ens arrossega a una = COMPARAR CAMPOCOMBINACION valentia_serena , CAMPOCOMBINACION amorosa_i_despreocupada , CAMPOCOMBINACION passiva_per_seny_i NO( CAMPOCOMBINACION per_debilitat \* COMFORMATO (YOURCENAR, 1983, 87).

Que ens trasllada a una frontera de saviesa.

A una franja de miracles.

Que obté per a nosaltres una virginitat intacta.

Que ens situa a l'inici del relat i novament fa que sigui de debò.

Agraeixo aquesta segona perspectiva que permet revisar el valor en una direcció que l'allibera.

Que el dissol.

Que l'absorbeix cap a un espai de llibertat capaç d'agermanar totes les cares del prisma humà, més enllà de mediacions històriques.

Que el fa respirar còmode en un horitzó escatològic.

Que el deixa en suspens, pendent de plenitud (WEIL, 1993, 67-86).

Agraeixo que el valor sigui una circumstància feliç.

Una ocasió.

Un arc d'entrada a la terra de totes les promeses.

Una clau per a obrir el recinte segellat de la gràcia.

2. La Gràcia

La gràcia és la paraula que recorre el darrer tram de camí que valor havia encetat. És un altre mot dels de la rotllana, que el segueix i ve a augmentar-ne la intensitat de llum que difonia. Explica coses noves.

En començar em col·loca en una paradoxa: = COMPARAR COMPARAR CAMPOCOMBINACION Jo NO( CAMPOCOMBINACION he_vingut_a_abolir_la_Llei_ni_els_Profetes; ) NO( CAMPOCOMBINACION he_vingut_a_abolir ), CAMPOCOMBINACION sinó_a_dur_a_terme \* COMFORMATO (Mt 5,17).

Potser és que la gràcia respon intensament però de manera misteriosa a la pregunta que la llei obria.

Potser és que la millor manera de vèncer l' emergència del deure és radicalitzant-ne l'abast. Acomplir-lo; és a dir, transcendir-lo.

I continua: la mà dreta t'és ocasió de pecat, talla-te-la i llença-la lluny de tu (Mt 5,30).

Potser és que val més viure sense braç, que renunciar al gust d'una pau sencera.

Potser és que la gràcia és un revulsiu que pot estimular-nos a entendre i a assaborir el valor.

Potser estimar pot motivar-nos a esbotzar la llei.

Efectivament, creuada la paradoxa del valor, entenc que la gràcia estableix nous vincles entre nosaltres i el món.

Ens separa de la natura cega.

Abandona mecanicismes.

Ens desprèn de la matèria inert.

Mesura gratuïtament la nostra vocació i la nostra història.

Ens deslliura de la precarietat de la llei.

Dignifica el trajecte que hem recorregut de la mà del valor.

Ens descarrega de la necessitat.

Tot ho du a terme.

I d'un salt ens acosta a la lleugeresa de què estavem infinitament lluny.

Creuat el llindar del valor, entenc que la gràcia ens endinsa a les benaurances.

El sermó de la Muntanya en dóna tota mena de detalls.

Estem davant d'una revisió madura i extasiada del decàleg del Sinaí.

La llei que allí s'exposava en termes de prohibició, es fon ara en un llac de meravelles on la vida emergeix exuberant.

Allò que romania mut des d'ara parla,

consola,

guareix i

salva.

El silenci és revelador, una vegada travessat el pas angost de la llei.

Per això el valor té un valor incalculable.

Perquè és cruïlla per on circulen i es creuen la gravidesa de l'esforç humà i l'esclat de la reconciliació.

Perquè permet l'encontre de la cronologia de la història amb l'eclosió de = CAMPOCOMBINACION l ' CAMPOCOMBINACION any_de_gràcia \* COMFORMATO .

3. Delictes i faltes

Woody Allen a "Delictes i faltes" ens explica una història de por.

Hi havia una vegada un home que es va espantar davant la pròpia capacitat per a fer mal. Sobretot en descobrir que el seu secret flotava invisible als ulls de tothom. Quan s'adonà que en haver fugit de l'acció punitiva de la llei ara podria i hauria de seguir vivint com si no hagués passat res. Però ell havia comès un crim.

Aquell home es preguntava on aniria a parar el seu delicte, que la llei no havia detectat ni perseguit. I es responia que enlloc.

La seva falta estava condemnada a podrir-se en el pou profund de la memòria.

Com que no havia estat descobert pels mecanismes de la justícia, ara hauria de sofrir mentre ho recordés.

S'esgotaria de suportar la pròpia impostura.

No obtindria cap consol. Ni el del càstig ni, encara menys, el del perdó.

No entendria el sentit de tanta misèria.

Si en un moment donat havia estat un canalla o un assassí, s'hi hauria de resignar en silenci.

Només li quedava el recurs de l'oblit. O el de la mentida.

El cinema podria paliar-li la soledat en la mesura que crea ficcions on és permès esperar-ho tot encara.

El cinema podria atenuar-li el dolor de viure (ALLEN, 1992, 146-150).

No sembla que Allen quedi satisfet de parlar en aquests termes del valor humà.

Jo més aviat diria que de la pel·lícula se'n desprèn el desig de descansar en bones mans. Les ganes de deixar-se anar confiadament. Com només els nens ho saben fer.

Però en canvi, retrata éssers indefensos, víctimes de la fatalitat del mal. O botxins atrapats en la xarxa de la pròpia culpa.

Penso que estem davant una descripció tenebrosa del valor.

On la consciència acumula deutes molt feixucs.

Càrregues gairebé insostenibles.

Com si l'individu orfe, sense cap ressò de ser qui és, hagués d'encarar-se a un valor que és sec i atenalla la vida.

Hagués de forcejar amb un valor convertit en mecanisme legal i que, tant si actua com si no ho fa, esdevé malaltia mortal.

En definitiva doncs, com si els nostres millors desitjos acabessin estafant-nos.

Com si no mereixéssim tenir-los perquè els desfem en il·lusió.

Allen afirma que no ens és possible sortir de la gàbia de la llibertat tot i que saber-ho ens esgarrifi.

Tot i que ens hi volguem rebelar.

4. El Valor i la Gràcia

...I tanmateix, la gràcia és un paisatge.

Un paisatge que pot apassionar-nos però que no podem posseir.

És una porositat.

Un sobresalt enmig del previsible.

Un bàlsam que amoroseix les pors més recalcitrants.

Un relat que és de debò.

Si un nen demana pa, el pare li donarà pedres?

Si l'adult demana consol, per força li ha de ser negat?

La gràcia és el pa que es multiplica.

El consol desbordat.

És una entrega il·limitada.

Un embogiment que no calcula.

De fet, és la bellesa qui desperta el desig de la gràcia.

Qui l'atreu i en percep la força.

La bellesa del món.

La bellesa humana.

Per damunt del pentagrama mesurat i prudent del valor, es consuma d'amagat l'amor desbocat de la parella.

Cal vetllar i estar ben atents si ens en volem adonar.

Aturar-nos-hi.

Escoltar-ne la remor.

Embellir-nos de confiança.

Cal deixar-se estimar.

El valor doncs, no és més que una mirada.

L'orientació d'una mirada sensible.

Una mirada atenta i vigilant.

No és paciència en sentit estricte.

Tampoc no és activitat pròpiament.

És una espera.

És un agraïment.

Un preàmbul.

Una disciplina.

Una contenció.

Una quietud.

És una capacitat afinada d'observar els detalls imperceptibles de l'encontre i, en fer-ho, apamar tot el present.

Llindar, clau, porta d'entrada, camí, cruïlla, pas angost...

El valor és una espera capaç de convocar el prodigi de la gràcia.

E. Mas, Del valor i la gràcia

Bibliografia

Allen, Woody: "Delitos y faltas" (Barcelona: Tusquets, 1992).

Joan Pau II: Carta encíclica "Veritatis Splendor" (València: Edicep, 1993).

Weil, Simone: "A la espera de Dios" (Madrid: Trotta, 1993).

Yourcenar, Marguerite: "Anna Soror" (Barcelona: Laertes, 1983).

[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]