Arran de la lectura del llibre
"Fragments", de Gaspar
Jaén
Urban, publicat a València a
finals de 1991, em vaig quedar
sorprès
per una sèrie de
característiques que ja
s'anunciaven en la
seua poesia anterior i ara es
manifesten de manera molt més
pregona
i precisa. Al respecte ja vaig
publicar un article a la revista
"Daina",
número 10 (València,
juny 1992), i un altre a "La
Rella"
(Elx, en premsa), tema que ara reprenc
per intentar fer algunes noves
precisions,
no exemptes de provisionalitat,
però amb franquesa.
La unitat d'aquest poemari, la densitat lírica mantinguda al llarg de l'obra, la naturalitat sentimental de la veu poètica, la precisió semàntica i l'aparent absència de llenguatge poètic malgrat l'ús del metre, o precisament per això configuren un llibre d'una personalitat poètica inusual, perfectament al marge de consideracions socials o extraliteràries. Coses com aquestes, en concret, Gaspar Jaén les planteja en la "Poètica" que publica a "La nueva poesía catalana" (Barcelona, 1984); amb aquest llibre d'ara s'hi acosta i, sens dubte, les toca; amb aquella antologia ara poden explicar-se altres més coses.
Al meu parer, la personalitat del llibre de Gaspar Jaén es veu ben bé per la natural evolució de l'autor, com ja s'ha dit, cap a un discurs poètic compromés amb ell mateix i de recerca de certa veritat; en principi, la seua. I per al lector, la participació en aquesta lectura és una experiència molt tangible i, en certa mesura, difícil de menystenir.
Sóc conscient que per a explicar la potència i la importància que veig en aquest llibre i, insistesc, en aquesta poesia, al·ludesc sovint a l'aspecte biogràfic (la maduresa del poeta) potser per damunt d'altres aspectes estrictament literaris o textuals. Em costa ignorar les aportacions de la biografia. I per una altra part, en la bellesa de tot text sol haver-hi algun indici de la morbositat que, indefectiblement, aporten els anys. M'alegra notar aquesta humanitat darrere l'artista, sobretot la del poeta que creix.
Tinc present que sovint ho adverteix Auden en altre context en la poesia catalana els comentaris d'una obra han tingut més lectors que no l'obra mateixa. Jo també he comés aquest error innombrables voltes. Per això, per no acudir a la relectura del poema, es manté la idea que el poema necessita una explicació. No m'agradaria fer proliferar aquestes actituds i sí que aquestes notes, en canvi, portaren als papers originals.
Després d'aquests "Fragments", per tot això, he hagut de tornar als poemes.
Per a comprendre la importància que done a la poesia que practica Gaspar Jaén m'ha servit molt revisar l'importantíssim pròleg de Joaquim Marco i Jaume Pont a l'antologia citada; fins i tot és importantíssim tornar a fixar-se en els poetes i en els poemes antologats. Els textos publicats són importants, bells i, en la seua diversitat, molt aconseguits; no dubte gens d'atribuir-los unes elevades dosis d'autenticitat i de veritat. Això sense ignorar que l'obra posterior d'aquests poetes, en la majoria de casos, ha guanyat en valor i en potència. Aquesta antologia de poetes, amb els matisos que calga, trobe que ha reunit una bona i diversa part dels poetes que "hi són", i el fet que tots aquests tinguen ja una considerable trajectòria ens els fa una matèria privilegiada per a l'observació, l'estudi i l'exemple. És això el que me'ls fa atractius.
També, dins del lot de trivialitats o tòpics que solen contenir els pròlegs de les antologies de poetes contemporanis, el capítol que dediquen Marco-Pont als eixos de la poesia catalana dels anys setanta potser les reprodueix, encara que òbviament caldria matisar, comptant-hi les virtuts que també té aquest tipus d'esquema tan mòbil com ho és l'evolució del poeta i la sensibilitat del lector. És la relativitat de l'esquema, com apunten els autors, cosa que es comprèn perfectament.
En canvi, el que he trobat molt essencial és la llista de característiques, apuntades per Marco-Pont, que una part de la poesia catalana dels anys setanta incorpora (p. 14, op. cit.). Confesse que detectar quan ha produït això algun fruit positiu, no ho he fet. En canvi, inclinat per les meues debilitats, he preferit comprovar que l'absència d'aquestes característiques sempre ha produït i produeix resultats positius i "autèntics". Si més no, asseguraria que aquesta absència d'elements "avantguardistes" confegeix un valor innegable d'autenticitat als autors i, sobretot, als poemes més admirats al llarg dels temps.
Per això, a més dels referents que podem trobar en l'antologia de Marco-Pont, apuntaré com a exemple d'aquesta "poesia autèntica", com la qualifique jo, alguns dels textos que em van provocar la formació d'aquesta idea; d'això he fet darrerament una manera personal d'explicar-me i classificar molta poesia actual, entre la qual gose citar: el poema "En quarantena" de Comadira, "Tardor" de Jaume Pomar, "Fira desolada" de Granell, la poesia de Palàcios (tinc consciència de la invisibilitat de les seues edicions), "Cançoner" de Formosa, tot Formosa, també molt de Bauçà, molt de Gabriel Ferrater, tot Espriu, Martí i Pol, molt d'Estellés, etc.
En el meu rastreig, fixant-me en la poesia que no ha seguit "les característiques de Marco-Pont", això porta als poetes i les poètiques que qualifique genèricament i de manera provisional d'"autèntiques": plenes de la bellesa que té la veritat. Per això pose aquests exemples de contrast, entre altres possibles, probablement discutibles, però indicatius, en tot cas, d'una determinada línia vital constant en la poesia de tots els temps i, probablement, la més fecunda.
Imagine que la poesia catalana que haja o puga homologar-se amb la que considerem universal i clàssica antiga o moderna passa per aquestes posicions estètiques. Crec que no ens enganyem en associar la sensibilitat que preconitze amb la lectura d'autors com Hierro, González, Biedma, Costafreda, Colinas, Sarrión o d'altres. Aquest últim s'apropia, per cert, d'unes inatacables i precises idees de Rilke per a proclamar intencions com aquestes.
Encara més. Tampoc no enganya la sensibilitat quan llegim els sonets de Shakespeare, Camões, March, Villamediana, "las endechas" de Sor Juana Inés de la Cruz, o "La Vita Nuova" de Dant, per posar altres exemples permanents que no poden ignorar-se, per damunt de la individualitat de cada poeta.
¿Plantege amb excessiva ambició el problema? Potser. Únicament intente tenir present que la poesia i la resta de literatura que estem escrivint actualment en català està dins del món, que en forme part algun dia és altra cosa. El relatiu coneixement o reconeixement fora dels nostres límits d'alguns pocs autors és una prova que, si més no, ells reuneixen certes qualitats "homologables", que la potència creadora i la capacitat de comunicació de la seua poesia funciona per damunt de nivells estrictament intel·ligibles, per damunt de la llengua original i sense pal·liatius.
Tenint en compte la significativa i diversa tendència que apunte dins la poesia catalana actual, pense fins i tot que el desig que va expressar Gabriel Ferrater en 1969: "que comença a ser hora de procurar tocar realitats o...", és un fet comprovable. Corregiu-me. El dia que hi haja nombroses monografies sobre la poesia i els poetes actuals disposarem de més elements de judici, mentrestant jo advertesc aquesta important línia entre la poesia "autèntica" i la que continua en la ressaca de les avantguardes o les modes; una heroïcitat perquè aquestes envelleixen molt de pressa. Jo també m'he vist immers candorosament en l'eufòria que provoquen aquestes coses. Tot hi acompanyava; per això vull fer constar la viabilitat d'altres veritats, almenys, per a mi.
Per tot això, reitere la importància de les poètiques que han superat les propostes d'avantguarda, una fatal inclinació pel trencament i, potser, una excessiva politització. Davant aquesta poesia "antiga" sense espectacle, podria afirmar-se que la refundació de la poesia catalana passa per aquestes propostes d'experiència, d'autenticitat o de coneixement, ja que poden configurar una impensable continuïtat del conjunt de la millor tradició europea. No sé si s'hauria de parlar de refundació o millor reinterpretació després de la desaparició física de les grans figures indiscutibles del segle. ¡Un dels pocs fets en què probablement estem d'acord gairebé tots els vius!
Aquesta és la meua posició, en qualsevol cas, una posició oberta a altres aportacions que amplien o perfeccionen, ara i avui sobretot, la visió de la poesia catalana de la nostra època.
València,
desembre de 1993
V. Berenguer, Notes sobre l'autenticitat de la poesia catalana contemporània
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]