No fallava mai. Arribàvem a casa -després de tres quarts d'hora de carrilet entre Igualada i Masquefa-, sopàvem, miràvem la tele i anàvem a dormir. (Els deures, si els fèiem, i estudiar, si estudiàvem, ho fèiem tot al tren.) Ens trèiem les sabates i fèiem sobre la rajola que tocava dugues, considerables, muntanyetes de sorra.
Tornàvem del desert. Era un pati immens amb dugues porteries. Durant mitja hora -en dugues mitges hores- al dia s'hi jugaven alhora cinc o sis partits. Amb les seves cinc o sis pilotes, i els deu o dotze porters, i el pico imprecís de jugadors: cent o cent vint. Cada pilota tenia un color de gastat diferent i una marca més o menys visible -6º A o 7º B-; però això no sempre era suficient, ni els altres jugadors de les altres classes tan maniàtics a l'hora d'aguantar-se les ganes de tocar bola, i enviar-la d'un xupinasso a l'atra punta de pati, entre queixalada i queixalada al pa amb el que fos.
Jugàvem sense àrbits. I els del pito només s'hi ficaven si hi havia bufetades, prou sovint, o si algun desgraciat es pelava els jonolls d'una mala entrepuçada o es quedava sec d'un pilotasso al pit.
Alguna vegada, s'armava el cristo gros -un dia d'aquells que ha de ploure i no plou, o pel que fos- i llavons la liàvem ben liada, sense acabar de saber ben bé qui havia començat ni per què. Era el "tots contra tots". La rehòstia feta fúmbol.
Hi ha dos tipus d'homes i dones. Els mal refugiats i els ben refugiats. Amb entremitjos.
Un home amb una feina segura, amb una relació sentimental estable o estabilitzada, heterosexual, amb estalvis, amb un pis confortable i assequible als seus ingressos, amb bona salut, etc., podria ser el prototip d'un ser humà ben refugiat. No vol dir que no tingui problemes, ni el que sigui, però disposa d'espais on protegir-se'n. Una secretària que li filtra les trucades, o una casa fora pels finals de setmana.
Una dona divorciada, que viu amb dos fills i quaranta anys, coixa a causa d'una pòlio, amb un lloguer de dotze mesos i amb l'atur que li correspon a un sou de secretària que filtra trucades, seria el prototip contrari.
Després hi ha els que no poden ni jugar al joc dels refugis. Habitants de la intempèrie. No els artistes que juguen a "jugar-se la vida", sinó els pobres o els malalts terminals.
"Som de fora", dèiem. Trucàvem a l'Aliança a vere si ens guardarien número, encara que arribéssim passades les vuit. Veníem de "fora" i entràvem al metro convençuts que ens hi havíem de perdre.
Les nenes de Barcelona, fins i tot abans d'obrir la boca (per dir que tot era "astupendu" o "maravallós"), eren fàcils de conèixer: duien biquini a la piscina i no canviaven d'acera quan et veien venir.
N'hi havia que anaven amb Vespino, i pràcticament totes tenien mares que no duien els cabells crepats.
Els nens de Barcelona acostumaven a caminar amb els braços penjant i corrien fatal, fent botets sobre les puntes dels peus. Això sí, estaven tots més lluentots i semblava que havien menjat de tot el que sortia als anuncis.
Cobraven setmanades i portaven rellotges sense agulles, però no sabien ni fumar piragua ni fer pipes de canya.
Els pitjors són els mansos. Quan hi ha algú que diu que sí quan és que no, automàticament hi ha algú que creu que el que és que sí i el que és que no depèn del que més li convingui.
Quan hi ha algú que diu que sí quan és que no, és que tem perdre algun refugi.
Els pitjors som els mansos.
Anàvem junts al parvulari o a les classes de repàs a l'istiu, però per Sant Joan ens preníem la llenya els uns als altres, i després quedàvem a les tardes per apedregà'ns. O fèiem guerres de ganxets. Érem sempre el Serralet contra la Vila, que eren els altres i que eren més.
A vegades quedàvem per jugar a fumbol: quansevol escusa és bona abans d'apedregà's.
Un taxi és un bon refugi. I un paper per revisar sobre la taula. O, al metro, un diari del dia. O una reunió a què es fa tard. O, a l'ascensor, que es pugui parlar de pluja. O una tele encesa per qui dina sol. (O un cambrer dels que saben preguntar "¿Taula per un?" en lloc de "¿Va vostè sol?".)
Algú començava a córrer radera teu. Cridava el teu nom i començava a córrer radera teu. I tu davant corrents fins treure el fetge per la boca. Quan no podies més, et giraves i te li posaves de cara, mirant d'esquivà'l. Mirant que no t'acorralés, que no et deixés sense sortida. Els altres s'ho miraven.
O algú, com de miracle, es creuava entre vosaltres, i el teu perseguidor l'havia de perseguir a ell. Tallar fil. Era un joc només.
No sol fallar. Arribo a casa -després de cinc minuts de taxi o vint minuts de 43-, engego el contestador, faig veure que sopo, miro la tele i me'n vaig a dormir. (Els llibres, si en llegeixo, i escriure, si escric, ho faig tot dormint.) Em trec les sabates i deixo sobre la rajola que toca dugues, immenses, muntanyetes de res.
Als deserts d'Aràbia, m'ho han xivat, pasturen solitaris tres camells sense corona.
E. Miralles, Tallar fil (n'hi ha, d'altres).
