I. Per què ja no llegim poesia
Recordo que, fa un cert temps, algú, no recordo qui, potser un poeta, defensava davant auditoris d'embadalits i embadalides oients que la poesia és la lectura adequada per a aquesta època nostra d'acceleracions, fragmentacions i dispersions, però alhora s'estranyava que, paradoxalment, hi hagi prou indicis que se'n llegeix menys que mai. I bé, ¿per què ja no llegim poesia?
La poesia demana d'entrada dues actituds del lector: la disposició a la contemplació i la disposició a la reiteració. Sense voluntat reiterativa, de retornar una vegada i una altra al poema, difícilment ens n'arribarà més que un primer impacte, més o menys fulgurant en funció de la genialitat o simplement de l'habilitat faramallosa del poeta, gairebé sempre superficial. Sense capacitat contemplativa, és a dir, sense capacitat d'atenció, d'espera, de concentració i abandonament d'un mateix simultànies, difícilment el lector podrà fer-se seu, deixar-se impregnar pel poema.
El poema és, fonamentalment, llenguatge, i creix, sobretot, en els intersticis d'obscuritat que deixen les paraules. Fins i tot els versos d'un realisme més cru, fins i tot la sàtira més transparent, viuen en la màgia, alguna màgia, dels mots. Avui, però, lectors atrafegats, passius i d'urgència, amb prou feines reconeixem màgia en l'artifici verbal si no és en l'indubtable sortilegi de l'espot. Però mentre que el vers acostuma a oferir-se desinteressadament a l'ànima, la publicitat tendeix a comprar-nos-la a sotapreu. I accedim al mercadeig perquè, havent desaprès a contemplar, poc disposats a retornar dues vegades sobre les nostres passes, ja no creiem que es pugui fer res per res.
¿Hem de considerar que aquesta pèrdua de protagonisme de la poesia és un fet dramàtic? No necessàriament. La poesia hi és i hi continuarà essent, amb els seus lectors, més o menys escassos, i potser fins i tot guanyant espais d'ella mateixa. I si no fos així, tant se valdria: hi ha prou versos inoblidables amb els quals dialoguem encara avui a través dels segles. I en la mesura que, lectors mutants, siguem capaços d'establir una relació no de simple dependència amb els missatges publicitaris, fins i tot haurem conquerit un nou gènere per a l'expansió de les arts i els artificis de la paraula.
Mentrestant, si algú vol continuar reivindicant la hipotètica oportunitat, la suposada actualitat, la dubtosa privilegiada vigència de la poesia com a matèria adequada per a la lectura d'avui dia, per ell farà. Tots necessitem una torre d'ivori, una capsa de nines, una bombolla de vidre en la qual sentir-nos a refugi. La defensa de la poesia des d'una certa concepció aristocràtica de la lectura n'és una de prou digna. Com una cinta de Möbius al capdavall de la qual retrobem sempre el ressò de les pròpies paraules.
II. El rapte dels lectors
. - Quan des del món de la cultura institucional i el món de la cultura del llibre parlem de la incidència dels escriptors en la societat, correm el risc de fer-ho a partir d'un cert greuge comparatiu, considerant-nos immerescudament desplaçats i, en conseqüència, orientant el discurs cap a una reivindicació, segurament sempre més implícita que evident, de la "missió" que l'escriptor, o almenys la seva obra, té en la societat. Heu de llegir, ens heu de llegir, si voleu ser més cultes, més feliços, més civilitzats i de nord enllà, tendim a dir, encara.
Aleshores, sospito, oblidem que l'experiència cultural que suposa la lectura, el tipus de relació que s'estableix entre el lector i el llibre, l'aproximació a l'objecte cultural, és radicalment diferent a l'experiència que prové de la relació amb altres objectes culturals, avui d'extensió massiva. I que és aquesta diferència -que caldria entretenir-se a analitzar- el que afavoreix que els altres objectes siguin massius, especialment els de la cultura de la imatge: cinema, televisió, videojocs i formes audiovisuals de música (videoclips i macroconcerts). És una experiència diferent, no millor ni pitjor, sinó només diferent. Curiosament, encara hi ha una certa relació inversa entre el prestigi i l'ús d'aquests objectes: es consideren menys prestigiosos (i, per tant, menys "cultes", o si ho voleu menys "culturals") els que més s'utilitzen, per bé que cada vegada s'admet amb menys falsos escrúpols que s'utilitzen (les cèlebres xifres de l'enquesta recent del Departament de Cultura sobre hàbits de consum cultural, segons les quals la lectura hauria caigut espectacularment, bé admeten aquesta interpretació).
En aquest context, es diria que l'escriptor, i amb ell els altres agents que tenen un paper actiu en la cultura del llibre, té l'obsessió d'aconseguir un espai de massivitat per a la lectura. I encara més, que té un sentiment de pèrdua, que li han estat "usurpats" els lectors, el seu hipotètic espai de massivitat, per part dels altres objectes culturals. Però la literatura, ¿ha ocupat mai aquest espai massiu?
Sí que hi ha autors que han gaudit d'una popularitat impressionant, que han acabat essent fins i tot emblemes d'una col.lectivitat, com ho han aconseguit músics o polítics i altra mena de comunicadors (podem parlar del prestigi social d'Hugo, dramaturg, que és comparable al de Verdi, compositor, i entre els noms d'aquest segle se'ns acudirien abans els de Churchill o Kennedy o Lennon que els de cap literat; entre nosaltres, el vector de popularitat que s'inicia amb Verdaguer, Guimerà i Maragall potser ens portaria a Macià, no a Riba, o al Sagarra dramaturg; i si pot dur a Espriu és per raons abans civils que literàries). Perquè ha estat la individualitat carismàtica el que ha esdevingut símbol per la seva qualitat ètica i per la seva posició pública, més que no estrictament la seva obra, tingui el valor que tingui; i quan l'obra ha afavorit aquesta popularitat ha estat, generalment, perquè la vehiculava un suport amb forta penetració social, com ho han estat el teatre, la premsa i la novel.la de fulletó, sobretot el segle passat i sobretot a França i a Gran Bretanya.
Efectivament, hi ha gèneres, obres, autors que transcendeixen el petit cercle de devots, tal vegada indrets o èpoques en què la cultura del llibre ha pogut ser central, però en cap cas no es deu poder parlar a dreta llei de "decadència" de la presència social de la literatura, així, en general. Potser sí que la literatura és una art que no s'adapta bé als condicionaments actuals de la reproductibilitat tècnica de la cultura; però, ¿en quina mesura l'adopció de l'escriptura, primer, i l'extensió de la impremta, després, no van comportar ja per a la literatura, per a la cultura literària, una transformació tan cabdal com la que pot suposar la present tecnificació de la vida quotidiana?
Probablement, un dels problemes de perspectiva que condicionen la preocupació dels agents de la cultura del llibre per la seva pèrdua d'incidència social és la identificació que tendim a fer entre cultura o cultura literària i cultura del llibre, com si el llibre fos el dipositari exclusiu, priviegiat en virtut de dubtoses essències, de la cultura, o almenys de la forma més "alta" de cultura, el receptacle de les tradicions que ens informen, allò que cal protegir, transmetre, cultivar amb veneració si convé sacerdotal.
2. - El sentiment d'usurpació, de pèrdua, freqüent entre els agents de la cultura del llibre troba un boc expiatori recurrent en la televisió, segrestador de suposats lectors i ignorant voluntari, des de la suficiència, d'allò literari. Considerem que és un menyspreu que la televisió (finestra del gran supermercat que és el present -en què la informació és ja un altre producte en venda, no pas un dret-, més que no pròpiament mitjà de "comunicació") no se'ns lliuri de franc com a agent de difusió, de promoció. Però en un moment que, agradi o no, el salvatge instint de supervivència que orienta les programacions és la llei de l'oferta i la demanda, particularitzada pel misteriós llenguatge dels índexs d'audiència, és ben poc productiu reivindicar en nom de cap "principi" el lloc que la televisió ens deu deure.
Ho seria, en canvi, però és impredictible amb quin resultat, aplicar-hi imaginació i trobar la fórmula que convertís el llibre, la lectura, en espectacle televisiu. Crec que és això, la seva possibilitat com a "espectacle", i no cap perversitat fundacional, ni tan sols un prejudici objectivable, el que explica la presència habitual de programes informatius sobre altres manifestacions culturals (música, cinema i, finalment, videojocs) mentre continua absent un programa durador d'informació literària o sobre llibres, salvada l'excepció de l'aproximació al clip que és, entre nosaltres, "Mil paraules".
3. - Potser el gran interrogant, doncs, és si el pas de la cultura del llibre a la cultura audiovisual, o de la imatge, o de la simulació, comporta una transformació en alguna mesura comparable al pas de la cultura oral a la cultura del llibre, la tan anomenada galàxia Gutenberg. És a dir, en canviar les formes predominants de transmissió de la cultura, ¿canvia també d'una manera essencial la concepció de la cultura i, finalment, fins i tot, el que considerem patrimoni cultural?
Agents de la cultura del llibre, continuadors de la cultura literària, hem de fer l'esforç d'encarar-nos sense prejudicis a aquest interrogant, sense prejudicis ni biaixos apocalíptics. Al capdavall, qui sap si no en provindrà una nova oralitat, que haurà d'anar a buscar suport per a la memòria no virtual, una vegada més, en els textos, en alguna mena de "textos", en alguna mena de "literatura"...
III. Alguns apunts sobre la funció social de l'escriptor
1. - La funció social de l'escriptor i de la seva obra és un dels debats de fons, més aviat bizantins, que reapareixen periòdicament. I sospito que, fins i tot quan no es dóna de manera oberta i resta subjacent, és un debat sempre actiu en els discursos dels agents de la cultura del llibre. Però, ¿de què parlem quan parlem de funció social de l'escriptor?
Per exemple, si diem "funció social", i ens referim a la nostra realitat, hem de preguntar-nos, una vegada més, què volem dir quan diem "societat catalana", dilucidació que ens hauria d'encarar a la distància que hi ha entre la imatge pública o política d'aquesta societat (transmesa fonamentalment per la vida parlamentària, la premsa escrita i les televisions públiques) i la realitat que intuïm, o sabem, que hi ha als carrers dels pobles, les barriades i les ciutats del país (que no representa, però també representa, Tele 5, per entendre'ns, o per començar-nos a desentendre). Per això em temo que caldrà tornar irremissiblement, per posar un exemple, a la discussió sobre si la llengua defineix, almenys en el cas català i en la conjuntura actual, d'una manera exclusiva la literatura, o si ho voleu fer més suau la cultura.
2. - La resposta a l'interrogant implícita en els nostres discursos, ¿fa referència a la funció social que "tenen" l'escriptor i la literatura, o a la que voldríem que tinguessin?, ¿a la funció que tenen, a la que han tingut, a la que poden tenir, o a la que haurien de tenir? Òbviament, no es tracta d'un simple matís. Si passem inadvertidament d'una forma verbal a l'altra, parany en què em sembla que tendim a caure sovint, ens hauríem d'interpel.lar sobre el romanent krausista del nostre inconscient d'individus patològicament autoalimentats per un discurs que ve del món de la "cultura" (literària) per anar cap al món de la "cultura" (literària), i, encara més, des de i cap a les bosses catalanes de la nostra societat, que, potser impermeabilitzades, tenen escassa capacitat de transcendir-se i imprimir ni una lleu petjada en el conjunt de la societat, com aquell qui diu ni tan sols a través de les emissores de la Televisió de Catalunya, si no és gràcies a un anunci subvencionat.
Cal fer un esforç per posar en evidència els discursos pedagogicistes, redemptoristes, que presenten la lectura com una "necessitat", com una font de millora per a l'ànima o per a la consciència (especialment, la consciència nacional). La literatura, l'experiència de la lectura, el consum de cultura, digueu-ne com vulgueu, no té res a veure amb la regeneració moral de la societat, si és que això té encara algun sentit. És clar que llegint s'aprenen coses, com se n'aprenen o se'n poden aprendre visitant museus, rodant el món, agafant taxis, fent l'amor amb moltes dones o amb molts homes o fent-lo sempre amb un mateix.
Ara bé, ¿ens hem preguntat, fredament, quines coses s'aprenen "només" llegint llibres?
3. - Des de la perspectiva dels agents culturals, ¿és preferible una cultura subvencionada o una cultura d'iniciativa privada? ¿Hem de reivindicar una economia cultural proteccionista, tot i els riscos segurs d'intervencionisme que comporta, o una economia cultural estrictament liberal, i aleshores els riscos serien de submissió irracional als "índexs d'audiència"? Sembla bastant clar que no podem deixar sense inquietud que el futur de la cultura, la seva supervivència, depengui principalment de la indústria cultural -de la mateixa manera que no seria massa sensat jutjar la indústria cultural exclusivament, ni tan sols prioritàriament, des del punt de vista de la cultura-; ara bé, ¿això vol dir que ens hem de resignar a viure amb conformitat el procés de residualització al qual sembla abocada la cultura literària, o almenys la cultura del llibre? ¿Com podem reaccionar, creativament, al despotisme economicista, que ja condiciona abusivament els mitjans de comunicació?
¿Serem mai prou valents per defensar, i aplicar, i aplicar-nos, una concepció ecològica de la cultura?
3. - Des de la perspectiva dels agents culturals, ¿és preferible una cultura subvencionada o una cultura d'iniciativa privada? ¿Hem de reivindicar una economia cultural proteccionista, tot i els riscos segurs d'intervencionisme que comporta, o una economia cultural estrictament liberal, i aleshores els riscos serien de submissió irracional als "índexs d'audiència"? Sembla bastant clar que no podem deixar sense inquietud que el futur de la cultura, la seva supervivència, depengui principalment de la indústria cultural -de la mateixa manera que no seria massa sensat jutjar la indústria cultural exclusivament, ni tan sols prioritàriament, des del punt de vista de la cultura-; ara bé, ¿això vol dir que ens hem de resignar a viure amb conformitat el procés de residualització al qual sembla abocada la cultura literària, o almenys la cultura del llibre? ¿Com podem reaccionar, creativament, al despotisme economicista, que ja condiciona abusivament els mitjans de comunicació?
¿Serem mai prou valents per defensar, i aplicar, i aplicar-nos, una concepció ecològica de la cultura?
5. Professionalitzar-se o morir. - L'obsessió per la professionalització ajuda a entendre la dèria de somniar que el llibre pot ser, o hauria de ser, un producte de consum massiu. És respectable que la preocupació d'un escriptor sigui donar al públic allò que el públic, el seu públic, desitja, tant se val si es tracta d'un producte banal, divertit, truculent, o el que sigui. Al cap i a la fi, cadascú obté estímul per a la seva activitat on en troba.
Però deixeu-me entrar en contradicció amb part del meu discurs, recuperar la vena romàntica que ens han transmès els nostres mestres i trencar una llança en certa manera a favor del mauditisme. Fer un producte comercial o invendible, massiu o exquisit, anacrònic o precursor, ric o pobre, pobre o ric, és el que té menys importància; tot és legítim, arreu podem llegir "literatura", arreu es pot generar "cultura". Sempre que es corri un "risc", que en ell mateix sigui vàlid per al seu autor, que eixampli el món interior del lector. L'espai de la literatura és en els "marges" de la realitat (de la consciència, de la història, de la societat); la literatura ocupa, finalment, un "altre" espai de la realitat. Per això té sentit comparar l'escriptor amb el terrorista (De Lillo), arriscar-ho tot per la pròpia obra, sense confondre el seu èxit o fracàs amb el reconeixement, la fama, els diners que se'n puguin obtenir.
Diguem-ho bonic: ¿per què viure de la literatura si es pot viure la literatura?
O. Izquierdo, Algunes usurpacions i renúncies...
