S'acosta 1998, s'acosta la fi del segle. Molts intel.lectuals espanyols pateixen feridures decimonòniques i alguns intel.lectuals catalans els volen ajudar. Els primers llegeixen "España invertebrada" d'Ortega i Gasset, els segons escriuen la mateixa obra o topen contra una paret. Europa està trasbalsada i els estats hegelians oscil.len com la temperatura de les borses. La catàstrofe i el retorn a l'ordre es donen les mans. Engrunes de 1992, després de la reconquesta, enmig de la davallada, què queda sinó l'ordre antic quan no hi ha cap altra idea?

La boca plena de Maastricht, la boca buida de Sarajevo. Cada dia que obro el diari trobo la paraula Maastricht mil i una vegades pertot. Ara bé, el conte d'Europa té un drama que es diu Sarajevo, un pesombre més obscur que qualsevol malson de Hamlet.

A Catalunya, en el temps dels satèl.lits, vivim en l'edat de la pedra. Pontifquen els nous faraons. En la immensitat de la pedra les formigues s'esclafen i l'espectacle és majestuós, gran i ordenat. En el Gran Temple de l'Art les idees no interessen perquè no ocupen lloc. Vet aquí la gran Idea. Tot el diner per al Gran Temple de l'Art.

Després de 1984, el gran germà ha esdevingut convidat d'honor a la nostra taula. La llei del mercat s'imposa. El cinema, el teatre, l'art, la literatura, la televisió, les revistes, els diaris en mans del mercat i no pot ser d'altra manera. El catalanisme naufraga dins del mercat o a la peixera de l'aparador. A mesura que les fronteres desapareixen més s'imposen les lleis del mercat i les lleis de l'estat, també. Fins i tot al mercat es pot comprar una llengua nova a bon preu.

Quan no hi ha respostes el cinisme és la millor arma. Després de la crisi de les ideologies: el poder com a única ideologia, el cinisme com a política. Millor l'obscenitat de les xifres, la simulació de l'espectacle, que la pura i dura realitat. Cal llegir Sloterdijk. El cinisme ha esdevingut la gran arma dels polítics en temps de crisi davant de la qual els creadors oposen la poca-solta, la lírica púrpura, l'espiral de l'etern retorn o el silenci.

Finalment s'ha arribat a un acord institucional inesperat. Tenint en compte la influència determinant de l'art primitiu en el desenvolupament de tot l'art del segle XX, s'ha aprovat per majoria de començar cronològicament la col.lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona amb una simulació de les pintures de les coves de Cogull. En la segona sala, per exemple, l'espectador podrà contemplar una taula gòtica de Bernat Martorell entre un Tàpies i un Twombly. Seguint els nous criteris hermenèutics de la transhistòria o de la teoria dels quarks pigmentats, la col.lecció es complementarà amb algunes escollides obres d'art de tots els temps. D'aquesta manera, el visitant farà seves les més actuals reflexions artístiques i filosòfiques europees mitjançant el teatre del temps o de l'instant suprem.

L'estat de la qüestió és clar: o bé Barcelona esdevé la capital d'un estat o bé Barcelona exerceix de capital cultural dels Països Catalans o bé esdevé una capital cultural d'Europa o bé exerceix de capital de segona classe. En tots els casos, Barcelona, cap i casal de Catalunya, necessita capital. La resta és qüestió de sostres i de claudicacions.