"Això de dedicar-se a cultivar el propi talent deixant-se d'hòsties no és tan fàcil com caldria". Ho deia Joan Ferraté, fa uns dies, en un article no gaire documentat -segons pròpia confessió- sobre l'estat actual de la nostra literatura. Hi havia encoratjaments, en aquell article, anuncis de naufragis i una màxima que comparteixo plenament: l'escriptor -és a dir, la seva obra- és l'única cosa que pot salvar l'escriptor del setge d'una cultura petita que ofereix "èxits instantanis", mediocritat i superficialitat. Moltes vegades per culpa del primer, com és obvi, i de la segona -malauradament- el que hauria de ser recerca de "les zones d'ombra, dels poders profunds" es converteix en aquell acontentament de les tietes que ja blasmava J.V. Foix.
No és pas la meva intenció oferir fórmules magistrals ni ser l'oracle d'un futur que, almenys com a individu que un dia va escriure, és més aviat gris. Per circumstàncies personals que no vénen al cas es pot dir que he deixat pràcticament de fer-ho i que no tinc ganes d'esperar que arribi el moment gloriós de la represa.
Parlo en veu alta, doncs, de dues o tres reflexions que he pogut redactar a corre-cuita i que ara els exposo a vostès per si és que en poden treure algun rendiment. Sempre des de la base que l'únic tema que realment m'interessa de tot això que en diem literatura és aquella mena d'infern personal -agradable, a vegades, dolorós quasi sempre- que definia Josep Pla en un discurs esplèndid. El conflicte de l'escriptor neix de la inevitable diferència, de la distància terrible entre el que ell sap que pot escriure i el que realment acaba escrivint. El progressiu allunyament entre la idea original -estructurada, perfecta, sense escletxes- i aquelles frases que bonament ha pogut enfilar -barroeres, disperses- és un llast inevitable que és a l'origen de totes les frustracions. De totes les creacions, si em permeten.
¿Per a qui escriure, però, avui dia? Norman Mailer comentava fa poc que només llegeix llibres la gent infeliç. "Si ets un home casat, si tens dos fills i una dona que t'estima i que tu estimes, ¿com carai vols plantejar-te llegir res que et pugui transformar?" No sé si vostès hi han rumiat mai, sobre aquest tema, però em sembla prou interessant. No em sembla pas que els escriptors hagin de preveure aquest hipotètic lector infeliç que acut a les seves obres amb el desig de canviar la seva vida i atènyer, per aquest camí, una existència més lluminosa. No s'han escrit gaires obres, em penso, amb aquesta finalitat. En tot cas, hem de partir de la idea que l'home infeliç de debò -vull dir l'escriptor infeliç de debò- és el que utilitza la literatura com a eina d'aquest canvi. No pas per arribar a un nou estadi on serà més feliç, sinó per investigar -amb tota la lucidesa que pugui- els perquès de la seva infelicitat. La interrogació de Mailer -en un congrés on no sé qui va dir que només els escriptors llegien els altres escriptors- pressuposa -en termes ben clàssics, d'altra banda- que la literatura no solament ha de divertir, sinó que ha d'ensenyar, de donar pistes per on pugui nadar el bus.
L'home feliç pot conformar-se amb el "delectare", però l'home insatisfet necessita el "prodesse" per poder obtenir el mateix nivell de plaer que el primer aconsegueix amb la lectura superficial. Llegir per canviar, doncs. Escriure per provocar aquest canvi. En el lector i en el mateix escriptor. No sé si aquests plantejaments estan passats de moda i no sé si el futur ens indica unes altres vies. I no sé, tanmateix, si aquell home tranquil que no necessita res que pertorbi la seva tranquil.litat és realment tan indiferent a la novetat, a "la percepció de les lleis que vénen de dins", com deia Chillida, i en té prou (o massa, fins i tot) amb la contemplació d'una superfície més o menys plàcida. Permetin-me que ho posi en dubte. En qualsevol cas, el repte de l'escriptor no és tant perseguir el neguit d'aquell retrat-robot del no-lector com endinsar-se en el propi neguit d'allò que desconeix. Allunyar-se del camí fressat de la repetició i investigar en aquells trastorns particulars que esdevindran universals, si és que la sort li fa companyia.
Com que sóc incapaç de rondinar durant més estona sobre literatura amb majúscules -en el benentès que fins ara me n'hagi sortit- m'arrapo a unes declaracions de l'amic Toni Marí, per entrar a sac en la meva pròpia literatura -cada vegada més minúscula, per cert- i per acabar amb un parell o tres de confessions personals.
Deia l'Antoni (o deia Rilke, més aviat, citat per l'Antoni) que un poeta tancat a la presó durant anys sempre podria escriure, ja que li resta la infantesa, i tot està en ella. Ja fa temps que tinc (o tenia, si he de ser franc) la intenció d'escriure una cosa curta -no més de cent planes: sóc extremadament mandrós- sobre la meva família. Aquí enceto -i obro parèntesi- un apart del meu discurs que ha de tractar exclusivament dels projectes que tinc escampats per casa. Més concretament en el meu despatx i, encara més concretament, en una d'aquelles capses de cartró que fan servir als arxius. Hi ha tot de retalls i d'idees que cedeixo gratuïtament a qui els vulgui aprofitar. Només demano a l'interessat que m'ho faci saber, per tal de portar un cert control de les meves coses.
Érem a la infantesa, doncs. Volia explicar com em banyaven en un cossi d'aram, a la casa dels meus avis, quan era petit, i també el dia que vaig anar a veure la neu amb el meu pare (en tinc una foto) i un dia que havia nevat, a Girona, i jo tenia un exemplar de "La Vanguardia" a la mà, amb la intenció d'ensenyar exactament la data de l'esdeveniment. I també hi ha una foto del meu avi, quan era maître a l'Hotel Peninsular. I etcètera, etcètera. El problema és que en podria escriure un llibre, sí, des de la presó, tres o quatre, però no sé si serien llibres que podrien escapar-se de l'evocació, de la reconstrucció. No hi he sabut veure, encara, cap detall que me'ls fes universals. No tinc, en aquest sentit, ni tan sols aquella angoixa que comentava Pla.
Més coses. Una història que girés al voltant de la imatge del tsunami, el fenomen físic que provoca inundacions a partir d'una explosió volcànica. Una ona gegantina que, mentre avança en l'oceà, no es pot distingir de la resta d'ones i que, quan arriba a la platja, s'eleva poderosa i és causa de desgràcies. No ho sé. Una història de passions soterrades, per entendre'ns.
Artistes jueus rusos que ara, a Israel, llogats per un empresari que fabrica pollastres, treballen de les vuit del matí a les cinc de la tarda -amb una hora per fer gimnàstica- amb l'obligació de produir quadres sota la pressió del conveni col.lectiu.
Una novel.la eròtica que comencés amb un joc de paraules com aquest: "remena el pardal" i "remena'l per dalt".
Dos germans que fan seure el seu pare en un vagó de tren. El pare és un cadàver, però els germans no tenen diners per pagar la funerària encarregada del trasllat. Arriben amb el mort a l'estació del poble on l'han d'enterrar. Allí els espera la família i el seguici. Van cap el cementiri.
Un home i una dona decideixen suicidar-se. Ell, primer, agafa la pistola i dispara un tret contra el cap de la noia. Després, ell, d'acord amb el tracte, dispara la pistola contra el seu propi cap. Els moments d'incertesa que pateix abans de decidir si compleix el tracte.
Ja ho veieu: misèria. En tinc més, però no val la pena que continuï. Hi ha la coca que anava a comprar a ca la Gracieta. Una coca dolça que menjàvem amb preses de xocolata. Ara la Gracieta ja no hi és. Tenien una mena de guillotina, a la fleca, una fulla d'acer enganxada a un tros de fusta que feien anar amb un mànec. A la paret de cal meu avi hi havia un dibuix fet amb llapis que deia "Viva Franco", amb l'escut dels requetès. Ara, la casa s'està enrunant. Sort que algú em va oferir una feina que ara no em deixa escriure. Encara que volgués.
Girona, Desembre 1992
J.M. Fonalleras, Les pistes del bus.
