Després de reflexionar-hi durant un cert temps -no massa, tot s'ha de dir, que tothom sap que les persones que fem ressenyes de literatura no pensem gaire; altrament no s'entendria, com molt bé diuen els escriptors que en són víctimes, que opinem el que opinem sobre els llibres que hem llegit- he arribat a la conclusió que potser sí que existeix una mena de confabulació per avortar prometedores vocacions de joves escriptors de narrativa -que la poesia és tota una altra història-. La innocència amb què als vint-i-pocs anys es baixa a l'arena de les publicacions és temptadora, i desperta, sovint, baixos instints.
Hi ha, però, dues formes fonamentals a l'hora d'emprendre aquesta feina -la de botxí, vull dir-. La primera té a veure amb els casos de primeres obres més aviat fluixes, amb bones històries mal resoltes o amb un contingut inexistent molt ben escrit. L'editor té sobre la taula un manuscrit que -finalment i ja era hora, pensa- no és infecte, i li crema a les mans. I com que m'estic referint a situacions produïdes fins fa un o dos anys -ara la crisi no permet tantes veleïtats-, quan la superproducció editorial era un fet al qual valdria la pena dedicar una tesi doctoral, l'editor decideix publicar-lo. L'obreta surt al mercat i, més o menys, es promociona perquè es vengui. El papa i la mama, els tiets -fins i tot algun cosí ben educat-, els amics i l'editor aplaudeixen amb entusiasme el producte d'aquell escriptor o d'aquella escriptora en embrió. És el millor, té moltes possibilitats, és una novel.la tan maca, són uns contes tan ben escrits, o tan... Però, per què no s'havia presentat a un premi? Segur que l'hauria guanyat, amb les porqueries que surten. I el jovenet inexpert s'ho acaba crient. Al cap i a la fi, ho diuen tots els que té al voltant, i la inseguretat que encara s'arrossega a la sortida de l'adolescència és terreny adobat -la vanitat sempre és una mica més adulta.
Aquest viure en un núvol voltat d'angelets que toquen la lira pot acabar amb una patacada de les que fan època, si més no en el sentir del seu protagonista. Perquè sempre hi ha un crític malànima, desinformat, que no sap de què va la pel.lícula, agressiu i rebentista que es carrega l'obra des de les pàgines d'algun suplement literari, sense pietat. Incís: en descàrrec del crític que ha escollit la novel.la o el recull de contes de la pobra víctima per fer-ne la ressenya -la rebentada és injustificable i caldria trobar algun mecanisme de punició penal en aquests casos- val a dir que no sempre es pot triar i que si fas una ressenya setmanal de vegades t'has d'empassar el que hi ha perquè, d'altra forma, no hi hauria article aquell dia -ho sé, ho sé, sovint valdria més això darrer.
El cas és que tothom llegeix la crítica. Tothom? Bé, els que importen: la mama, el papa, l'editor, l'interfecte, els del gremi i algun lector despistat que espera l'autobús i no té res més a fer. I llavors arriben els plors, l'esquinçament de vestidures -els insults, és clar-, les promeses d'escriure una carta de rèplica. La família no perdonarà mai més el crític, l'editor tampoc, tot i que per raons diferents. Però qui es queda amb la ràbia primer i amb la pena després és el jove escriptor, que no pot entendre res del que passa. Tothom li havia dit que allò que havia escrit era tan bo. Doncs, per què un desgraciat, o una desgraciada, que no el coneix de res diu aquelles coses sobre la seva obra? De primer, vol deixar-ho tot, la carrera si encara no l'ha acabat, els articles que feia per a la revista, els pares, la parella i els amics, i anar-se'n a fer de bomber que era el que volia ser quan era petit. N'hi ha que sí, n'hi ha que ho fan i pleguen. D'altres, però, s'aturen abans de l'irreparable, i pensen. Potser el que havia escrit no era tan bo com li deien. La família, ja se sap, porta la bena de l'amor als ulls, i l'editor... l'editor el que vol es vendre, i si ell no es creu que el que ven es bo, no s'ho creurà el qui ho podria comprar. En aquest cas, l'escriptor o l'escriptora, després de la crisi, pensa que ho podria tornar a intentar. No sap si resistiria tornar a llegir la crítica que l'ha massacrat, però s'enrecorda d'algunes coses que deia i que, vistes de lluny, potser podria utilitzar. Tampoc no sap si ho aconseguirà, però es proposa fer alguna cosa millor, dintre d'uns mesos, o dintre de tres anys, quan ho tingui més madurat. Sortosament, d'entre ells sempre n'hi a algun que continua escrivint, tant si publica com si no, i que ha après a somriure de costat quan un editor li promet que es menjarà el món.
La segona manera d'assassinar vocacions és tota una altra cosa. Comença, és clar, amb la publicació d'una primera obra. Una novel.la o un recull de contes de certa qualitat, interessant, ric, que promet -si no en aquell mateix moment, es pot preveure per a ocasions futures- un univers fèrtil i atraient. En aquest cas, pot molt bé ser que el papa i la mama no entenguin un borrall del que hi ha escrit, o que ho trobin cru, desagradable i escabrós, o complicat i fill tu no ets així, oi que no? perquè quan eres petit no pensaves aquestes coses, eres un nen -o una nena- molt bufó i jugaves amb els amiguets a escola, o, això no ho has fet mai, tu, oi? no, és clar, ho has tret de les pel.lícules i d'altres llibres... També pot ser que els pares ho entenguin. Sempre hi ha pares que et sorprenen. Però els problemes generacionals dels escriptors no són el que ens interessa ara. Si l'editor té olfacte -la majoria en tenen- sabrà quin tipus d'obra té entre les mans. Això no vol dir que pensi publicar-la tot seguit. L'aposta a la qualitat no sempre s'adiu amb els beneficis monetaris. Però com que encara queden dos o tres editors il.lusos que creuen que vénen llibres i no forns microones, l'obra surt al mercat.
El resultat és un cert rebombori. Una colla de crítics lloa el llibre, el potencia, el recomana, el fa aparèixer als resums dels millors llibres de l'any, n'escriu articles d'opinió... -pagats, estan tots pagats, aquests, o fan capelleta perquè són de la mateixa generació i, ja se sap, s'ajuden, pot arribar a pensar algun editor de la competència que s'havia oblidat d'aquell manuscrit desat al calaix que li va arribar l'any passat i era d'un paio que no coneixia ningú, o del qual n'hi va fer un informe un lector apassionat per la novel.la rural-. El cas és que aquell escriptor jove, que no s'esperava tant d'èxit però que ja li està bé, es converteix, de sobte, en una de les esperances blanques de la nostra literatura. Ara, potser fins i tot la família d'aquest fenomen, que havia estat a punt de desheretar-lo, pensa que això d'escriure llibres no és tan horrible com pintar o dedicar-se a les varietats.
Però el món de l'escriptor -que sempre és qui rep els cops- s'ensorra. Tothom li demana un nou llibre i ell ho intenta sense aconseguir-ho. No li agrada res del que escriu, no s'inspira, no troba el tema ni el to, i acaba donant-li a l'editor -perquè calli o perquè li han concedit una beca i alguna cosa ha de fer- un text que no el convenç. I si a ell el convenç, als crítics no. I apareixen ressenyes fredes i distants, que recorden amb nostàlgia la primera obra, i comparen -els molt...-, i el llibre en surt malparat. És que el llistó era molt alt, tothom n'esperava molt, i l'escriptor -o l'escriptora- prometia tant que el repte era gairebé un suïcidi. És difícil tornar a escriure i voler publicar, després d'això. L'editor insisteix. Que hi torni. Els amics. Que vinga. Els crítics. Esperen i volen. Però ell no pot i es busca excuses. Potser dintre d'un temps, quan es reconciliï amb ell mateix i amb el que escriu, s'adonarà que no cal que totes les obres siguin perfectes, i publicarà de nou; que, al cap i a la fi, l'escriptor ho és per necessitat i vocació. L'ofici ve més tard, i per ell mateix no significa res.
És clar, no sempre passa tot el que he explicat, amb els escriptors joves. Alguns segueixen un camí més pausat, sense tants ensurts, i publiquen periòdicament, en general amb una progressió ascendent quant a la qualitat literària de les seves obres. Sí, ja sé que m'enganyo pensant que aquests en són majoria, però és que resulta molt dur no imaginar que és a prop el dia en què la nostra literatura assolirà uns comportaments de producció més tranquils i més propers als d'altres literatures nacionals, en què els morts ho seran de mort natural i no per assassinat, en què els editors tornaran a vendre llibres i no electrodomèstics, i en què tothom s'adonarà que la crítica literària no és altra cosa que un exercici de lectura, no una condemna a mort o un bitllet a les Bahames.
N. Díez i Ruiz de de los Paños, Botxins de vocacions.
