Diuen, també, que CHM va adoptar la lletra H -velant el seu primer cognom- perquè els antics egipcis representaven el que avui és el signe hac amb un jeroglífic semblant a una estructura de protecció de color roig. [La hac, doncs, protegiria (de la) Mor?]
Diuen que hi ha un llinatge Hac, al Níger, que en la llengua nadiua significa "sorrut" -especialment aplicat al bestiar- i, alhora, "silenci" -en relació amb l'acte de parlar i amb la còpula.
Diuen que un tal Mor -home geniüt on n'hi hagin, i conegut a l'Albatàrrec com el "cames-de-perdiu"- va emigrar a l'Àsia Central [seguint els passos d'aquell gran viatger que fou Arminius Vambéry, el primer europeu que va aconseguir d'arribar a Samarcanda, la sagrada], on va fundar la ciutat de Moriana, assentada entre un riu i un pas de muntanya. Segons que explica Calvino, Moriana és bastida amb alabastres i vidres, i esdevé transparent en mirar-la pel seu anvers; en canvi, el seu revers és opac: metàl.lic, rovellat i ple de filagarses i runa. [Pura imitació del món, doncs.]
Diuen que hi ha uns Moore, a Anglaterra, descendents d'aquell Carlos Moor -«el más poético e interesante de los salteadores de caminos (ingleses)», tal com el descriu Pérez Galdós a "La batalla de los Arapiles"-, el qual es casà amb una fadrina d'Almatret i instal.là una botiga d'esquers a Southampton. Un d'aquests descendents i, doncs, parent llunyà de CHM, és Charles F. Moore jr., conegut promotor de combats boxístics.
Diuen que Mor, en realitat, és el nom que un rebesavi de CHM va adoptar com a homenatge a un licor anisat que es fabricava en les contrades lleidatanes -del qual l'home n'era un impenitent bevedor-. L'anís en qüestió, que durant les guerres carlines va causar veritables estralls entre les tropes reialistes -molt més que no pas l'acció militar dels ponentins- encara pot consumir-se en algunes tavernes de la Noguera.
Diuen que CHM és parent llunyà de Ferran Massatge, aquell fill d'Àger pioner de la poesia visual que va exiliar-se a l'Argentina i que ara (mal)viu a la Boca exercint de professor de tango. [Diuen, també, que el tal Massatge va aprendre a ballar amb Benito Bianquett -pel que sembla, descendent dels Blanquet de Camarassa-, dit el Cachafaz, que va morir, amb les sabates de xarol posades, en un desafiament de tangos.]
Diuen que el llinatge Mor té una branca americana eixida d'un aitonenc que anà a fer les Califòrnies amb el frare de Muro i que va perdre-ho tot en el foll afany.
Diuen que arreu del planeta hi ha hagut, hi ha i hi haurà acmortians, com si es tractés d'una mena de plaga o d'invasió incontrolable.
Diuen que CHM és un aferrissat defensor de l'escudella i la carn d'olla com a metàfores de l'estètica de les tietes, rabiós poeta, flagell contra això i contra allò, contra noucentistes disfressats de moderns, exegeta de la lògica del "non-sense", acròbata sense paracaigudes, cravanista i tzaraista i paraparèmic i hiposeptímic i era cigar i anava de tranuita.
Diuen que CHM no existeix.
Diuen que molta gent participa en la impostura sobre CHM. [Una relació d'aquests impostors, que voreja el centenar, ha estat feta pública, recentment, per l'Ajuntament de Barcelona.]
I diuen, doncs, que CHM no existeix. Que tot plegat és un disbarat. Un invent, un frau, un empatoll, una fal.làcia, una capciosa bestiesa, una falòrnia -vés a saber inventada per qui, i amb quina secreta intenció-, una enganyifa, un artifici, una nova art de marejar la perdiu, una distracció per als senyorets de Barcelona, un miratge per als del Gardeny, "!a faked article" per als anglosaxons. Un joc capissat per aquest capdansaire de la poca-solta que roman assegut en un pedrís de mil estones mentre la faramalla passa discursejant sense adonar-se de res.
I diuen, en fi, que CHM no existeix.
I diuen que, potser, ni jo mateix no existeixo.
I alguns, potser, diran que tots i cadascun de vostès, hipotètics lectors, no existeixen, i que aquest paper no ha estat mai escrit.
