Quan els Orja em van proposar formar part de la tripulació d'un nou barco pirata que s'havia de fletar, després d'haver navegat durant anys com a corsari en una estranya missió de salvament, em va envair aquella sensació que només tenen els que han conegut el que significa desamarrar per avarar-se en una nova aventura: possibilitats d'esplendor i èxtasi. Em va solcar aquella emoció que el Vicenç Llorca defineix com l'entusiasme reflexiu, és a dir, una mena de ball meditatiu amb agitació i paroxisme. Mil idees voltaven els records de les anteriors singladures. En la quietud de la nit, en la misèria del naufragi perpetu només el mar era la percepció del sentir-se lliure. L'únic tangible que ens motivava era visitar territoris salvatges. La peripècia no podia ser més arriscada: tornaríem a la terrible terra dels pigmeus, mortal per a l'intrèpid capità de qui us parlaré.
Sense banderes, només amb l'anonimat d'un cercle d'escollits, durant el viatge podríem intercanviar tots aquells dubtes que ens havien convertit en una de les últimes reserves espirituals, élite incompresa, eterns exiliats d'una terra de comerciants i d'esportistes, on la senyera del nostre imperi eren els colors invencibles del Wembley nostrat. El nostre destí un únic clam: autonomia i títols. Del darrer viatge, que s'havia fet anys abans, només es conservava el quadern de bitàcola del capità. A la primera pàgina, dues paraules, escrites en el castellà lapidari de l'època colonial: "Están descerebrados". També la visió de la seva cabina, amb un retrat enigmàtic d'una dona d'una bellesa colpidora, firmat amb traç segur i ferm: Maria Lluïsa Bazos. En la penombra, la dedicatòria de la fotografia era una suggerència succinta: "Tanmateix, àdhuc, hom recorda les horabaixes dels capvespres i les remors secretes."
De les seves notes vaig extreure algunes consideracions sobre l'estranya aventura dels primers magnètics i de la seva extravagant desaparició en aquells sargassos dels ripios: "Com parlar de la ruïna?", es preguntava el capità d'aquells valents. Després de tants anys de lluites, la descoberta només representava, per als exploradors, el buit: "Com plantejar la supervivència en un lloc sense criteri, ple d'hipòcrites i de frívols, on els impacients han de viure al foc lent de les bones maneres? Com qüestionar les escombraries de la democràcia d'aquests incivilitzats sense que et tallin el cap? Com es pot sobreviure sense una illa tortuga on anciorar les nostres miserables naus, anomenades per uns barcos i per uns altres vaixells? Jo vull que la meva embarcació es digui Magnètica i que porti un peu a les seves veles."
Totes aquestes preguntes només tenien un espai, aquella expedició del 1991, un any, d'altra banda, especialment mediocre. Després de la sortida de "1991 Literatura. Revista magnètica", l'armador Folch es va oferir per incloure-la en la seva companyia marítima. L'oposició entre la tripulació va ser mínima. Alguns van rondinar, pocs van abandonar i uns altres s'hi van afegir. El format Gutenberg, Fust i Schöffer trencava la dictadura dels Apple Macintosh, embarcació reduccionista per a uns cenacles selectes, encara amants de les Underwood i altres enginys decimonònics de l'època dels galions. Portar-la sota bandera implicava treballar novament en una nau armada en cors. La situació era, però, tan delicada i ridícula que ningú va oposar-se amb fermesa. El capità havia argumentat que escasses esquadres es dedicaven exclusivament a la navegació literària. Posava l'exemple de les revistes literàries d'un vell país benpensant, pròxim ideològicament al dels pigmeus, on quatre diletants amb vocació marginal i decadentista, provinents de diferents perifèries, propiciaven capçaleres literàries com "Deduccions", "Cagàcters", "Lletra impagada", "Fina Laina", "Revista Mortal", "Gurc" i d'altres encara més petites, de precària existència i de futur incert. Com a paradoxa del desgavell d'aquell país, explicava que l'única tribuna literària amb pressupost i amb despeses per col.laboracions era "Pigmy Writing", escrita íntegrament en anglès, sense traducció al pigmeu i auspiciada per un organisme oficial, la Institució de les Lletres Pigmees. Les seves reflexions posteriors es perdien entre reivindicacions sexuals, incitacions al suïcidi i recomanacions sobre el que s'havia de fer en política davant de la pedofília i el nepotisme emergent de tota mena de mandarins. El seu discurs habitual era de l'extrema dreta més dura i reaccionària, antidemocràtic i racista i es combinava amb exabruptes, acudits masclistes i citacions de cançons d'una tonadillera que li prenia l'ànima. Només treure la paraula Pantoja el transtornava.
Per què el capità de la Magnètica es preocupava tant per la literatura? Darrera de la seva arrogància s'amagava un cor de poeta. No podia oblidar els versos de Carcamall, el poeta històric del seu país, i aquell lament elegíac d'un mar d'hivern, cursi i ple de referents personals de Joana Margarida, la seva poetessa ponentina preferida, una autèntica Rocío Jurado de la poesia: "Mira com les gavines d'ales rosa volen damunt de la platja de l'hivern". El poemari havia guanyat un prestigiós premi Carlus Figa i a partir d'aquell moment l'escriptor havia estat considerat com el noi de Tona de les lletres marineres. El capità guardava aquest llibret, amb un altre de la mateixa autora, que si no recordava malament es deia "La dona del diletant". Algunes nits pujava a coberta per passar hores parlant amb un dels seus mariners, conegut amb el malnom de Mossèn Cinto de l'Eixample, tot i que era de Tortosa. Tothom assegurava que resultava emocionant veure les siluetes d'aquells corpulents lleons de mar retallant-se amb la lluna i les estrelles com a fons. De tant en tant, el tortosí amenaçava el capità amb llançar-lo per la borda si continuava amb la lectura coratjosa de la poetessa ponentina.
Però la presència d'aquells mariners en el país dels pigmeus va provocar els efectes contraris als desitjats. Cansats dels seus excessos etílics, de la seva reiterada vagància, de la seva incontinència verbal i de la seva promiscuïtat, els indígenes, que en principi els havien tractat d'una manera hospitalària, van decidir convidar-los a abandonar el país. Però les seves armes no eren tan sofisticades com les dels invasors i van decidir utilitzar recursos poc ètics. Centenars de recitals de poesia lírica i de festes, tertúlies i vetllades polipoètiques van acabar en uns macrorecitals jocfloralescos. Van formar un remake del grup de Poesia Viva i van emular les gestes dels grans lírics de l'imperi nostrat, Comesdira, Cararodona, Francesc Perdices, Perrucho i Marí i Sol. Els mariners van començar a patir tota mena de malalties, entre elles una epidèmia que consistia en una migranya crònica. Malalt del cap, aquell iconoclasta irreverent amb cor de poeta que era el capità va sofrir d'incomunicació i va patir nombrosos atacs de moralisme. Es queixava sovint de ser un incomprès i que els pigmeus eren tan ignorants que mai reconeixerien el seu art. El país dels pigmeus va esdevenir un nou Auschwitz literari. El metge de la tripulació davant de les gravíssimes malalties només receptava aspirines. Ell mateix era una víctima més de la cobdícia de la casa Bayer. L'última vegada que van veure el capità es trobava davant d'uns penya-segats. El seu monòleg era una interminable lletania: suport genèric, subvencions, beques, jornades, debats, congressos, tertúlies, PEN Club...
Avui, malalts de voluntarisme, carregats de necessitats profundes i drogats de narcisisme, la contribució de la nova expedició al país dels pigmeus continua sent tan irrellevant i intranscendent com la del capità. L'objectiu del metge d'aquests nous magnètics és mantenir les constants vitals i, com sempre, intentar donar fe de vida mentre es redimeix el poble inculte i embrutit per Telesinco. També és objectiu prioritari organitzar akelarres per la manca de programes literaris per televisió. Sí, d'aquells insuportables com els del Maimon. Les noves armes són l'articulació d'un nou discurs crític i la recuperació de Gilles Deleuze i Félix Guattari per castigar qualsevol tros de gamarús que no ens vulgui escoltar. Els plastes d'aquest nou apostolat els trobareu al sumari. La meva contribució ja la coneixeu: superstició i nihilisme i articles incendiaris.
D. Castillo, Els corsaris magnètics de l'Auschwitz de la imaginació.
