Els altres són aquests dos infants estirats, cara al sostre, damunt la taula. Les fotografies dels diaris són un ventall de gris, taques de grisos i de blancs, són ratlles de rajola a la paret. He dut els grisos, els blancs i les ratlles menjant-me la memòria des que vaig passar ràpidament els ulls per la doble pàgina amb la fotografia dels altres estirats damunt la taula. També recordo, menudes, quatre línies negres: dos ulls clucs, tancats pel serrell de les pestanyes, i les celles.
Només dos ulls, amb les seves celles arquejades: una sola cara. A poc a poc s'havien anat esborrant els blancs i els grisos que embolcallen, a la fotografia, un dels dos infants, i només recordava aquest altre: un cos petit, ullcluc, la boca mig badada. Fa tres setmanes, dia per dia, que vaig mirar aquesta fotografia, i el cos d'infant l'imaginava embolicat de blanc. Amb cintes blanques, de roba basta, benes gairebé. Com una imatge de Moisès, nadó, surant al riu, els dos braços alçats, movent-los fora del cistell, d'alguna il.lustració de Bíblia per a infants, varada en algun riu de la meva memòria. Embolicat de cap a peus amb cintes blanques. Al llarg d'aquestes tres setmanes, les dues imatges s'havien anat mesclant, fins al punt que l'infant del cistell i el de la taula se'm confonien en el record. Només, això ho recordava, l'altre infant, el de damunt la taula de la fotografia, no bellugava els braços. Els duia embolicats, lligats al cos, immòbils. I el blanc de l'embolcall era tacat de fosc.
Ara que he gosat tornar a mirar la fotografia m'adono que l'infant no és pas cap nadó. Té dos, tres anys. Tampoc no és embolicat, sinó que li han tirat per sobre un llençol, i els peus en sobresurten, tapats per un tros de roba indefinida que podria ser una manta o uns pantalons. La punta dels peus penja d'un extrem de la taula i el cap -els cabells negres, esbullats- toca a l'altre extrem la paret de ratlles de rajoles.
Mentre escric, em costa aguantar la mirada de la fotografia. Han estat tres setmanes intenses: jo també he passat moltes hores als hospitals de Barcelona, i he vist quiròfans i sang i passadissos i nadons damunt de taules -els pesaven, els rentaven, els pentinaven- i parets de rajoles blanques. Ara, però, en lluita desigual, contra la imatge de la memòria que m'ha acompanyat tots aquests dies, s'imposa, crua, la de la fotografia: contra una paret de rajola blanca, sobre una taula (no hi ha llits), dos infants morts, tapats amb llençols clapats de sang, a l'hospital central de Sarajevo.
* * * * * * *
Què fer-ne, de les imatges dels altres que m'obliguen cada dia a obrir els ulls a la guerra des de Barcelona? La mort en directe és allí, a l'altra banda del vidre.
La violència d'aquí, en canvi, no la sabem veure. [Les reflexions que segueixen estan inspirades en les que fa Olivier Mongin sobre la guerra del Líban a "La peur du vide. Essai sur les passions démocratiques", Paris: Ed. du Seuil, 1991.] En l'espai de tres setmanes, a finals de novembre i primers de desembre, ha semblat que s'obrien converses per parlar del racisme i de la sida. Manifestacions, debats. A penes acabada la marxa contra el racisme -"Tots contra el racisme! Visca la hipocresia!" cridava, provocadora, una pancarta-, tot just eixamplats els pulmons amb l'aire renovat, un programa de televisió, o l'escolta atenta de converses als bars o a l'autobús, confirmen que creix, absurda, la por a l'estranger. Serpentejant, l'odi. I les notícies porten cada cop més sovint -en una escola de poble, en un veïnat- anècdotes de la intolerància poruga amb els malalts de sida. Als hospitals que he trepitjat aquests dies passats he sentit com s'amagava i s'esmunyia de les converses, agilíssima, la violència del dolor -de la mort. Com una muralla, davant la malaltia i els estralls del cos, s'alça el llenguatge asèptic d'una vulgata pseudo-científica feta del que tots hem sentit que diuen els metges (a la consulta, a la tele, a les planes dels diaris). La vida, el sofriment, foragitats per la muralla del llenguatge: no tenim paraules per dir la violència propera.
La violència és tota allí, a l'hospital central de Sarajevo. Lluny, inabastable, fatal, diabòlica. Instantània: encens el televisor, i vint segons d'imatges t'abasseguen; no pots ni dir quants cossos has vist caure. És lluny i es mou: l'hem vista fer tot el recorregut que va de Dubrovnik a Vukovar, de Sarajevo a Mostar. Si abans feia esfondrar-se els campanars, avui són minarets. Fa un any i mig que la guerra "dels Balcans" es banalitza a les nostres pantalletes. Obscena, ens agredeix cada dia els ulls. Pornogràfica, ens mostra els cossos esquinçats, els fils de sang per terra, les ferides, el so de bales, els obusos. Però l'espectacle de la guerra llunyana, ben entès, té poca relació amb el nostre món: tanta mort, tant dolor, tant odi i tanta sang no els podem comprendre, és cosa d'ells, de les seves passions ancestrals i els seus antagonismes seculars. Nosaltres no: tots units en l'esforç d'oblidar Franco. Ells, en canvi, repeteixen el que feien ja els seus avis. I els rebesavis. Muts, ho veiem cada dia. No hi tenim res a veure.
* * * * * * *
Com es pot ser croat?
És el títol del recull d'assaigs, entrevistes i articles curts d'Alain Finkielkraut apareguts al llarg de l'any i mig de guerra, publicat en forma de llibre ara fa un mes. [Alain Finkielkraut. "Comment peut-on être croate?", Paris: Gallimard, 1992.]
Un darrere l'altre, Finkielkraut s'enfronta amb Peter Handke, Edgar Morin, la imatge de Vaclav Havel, el discurs dels mitjans de comunicació francesos, i no deixa pedra sobre pedra del pensament i l'acció del President Miterrand. El llibre té la força del testimoniatge d'un any i mig de lluita des de les pàgines de la premsa francesa. El seu judici de l'actitud de la seva societat davant la guerra d'expansió de Sèrbia en territori de Croàcia i Bòsnia es resum en el títol d'un dels articles: l'insult i l'abandó. [Op. cit. pàg 131.]
L'abandó: "Al desafiament de la força bruta, els Estats Units i Europa no oposen, com se'n vanten, els principis del dret. De forma més prosaica, a partir del moment que els seus interessos vitals no estan en perill, responen a la força amb la protesta indignada i les accions simbòliques o humanitàries sense cap efecte dissuasiu, encara que no siguin sense risc per als que hi participen: d'aquesta manera la força pot avançar, tranquil.lament, fins enllestir el seu projecte de devastació. [Finkielkraut fa un significatiu i intraduïble joc de paraules amb aquest "paisiblement": té el sentit, ensems, de "tranquil.lament" i "pacíficament".] Els combatents que defensen la seva llibertat, i que tenen doncs el dret de la seva banda, són fins i tot convidats, sense altra forma de judici, a lliurar les armes; és a dir, a ratificar el fet consumat del crim i la conquesta."
L'insult: "S'afegeix, quan cal, que els bel.ligerants estan tots posseïts pel mateix dimoni de l'odi; es dissol la realitat del crim en la "complexitat" de la situació; s'esborra, mitjançant l'expressió "faccions rivals" la diferència entre assetjants i assetjats; hom s'inquieta per les minories quan són les majories que són expulsades de casa seva, massacrades o afamades en camps de concentració; s'acusa sistemàticament els croats de les mateixes exaccions que els seus agressors, i es transforma així en "caos iugoslau" la guerra total, imperialista i etnocida, duta a terme des de fa un any, a la vista i amb coneixement de tots, per Sèrbia. En poques paraules, insultem les víctimes per justificar-ne l'abandó."
Amb un mateix gest, Finkielkraut desemmascara l'etnocentrisme francès i la seva pantalla, l'humanitarisme.
L'humanitarisme ha esdevingut l'espectacle televisiu quotidià en el qual el ciutadà s'autocomplau, veient com el seu país ofereix assistència a les víctimes del conflicte, mantenint oberts els aeroports, fent arribar corrues de camions carregats d'aliments i mantes als desesperats. A França, un Secretari d'Estat per a l'Acció Humanitària i un President capaç d'aterrar al Sarajevo assetjat fan la funció emocionant, grandiosa. Fan més densa si es pot la cortina de fum que oculta la incapacitat política dels estats europeus per analitzar el conflicte i intervenir-hi.
Com escriu, també en un article d'una extrema lucidesa, el president francès dels Metges sense Fronteres ["Libération" del 9 de setembre de 1992, recollit a "Sarajevo", núm. 10 de "Libération Collection", pàg. 69]: "Darrere de les nostres piles de medicaments s'està constituint a Europa el primer Estat racial d'ençà de la caiguda del III Reich, ara que és gairebé enllestida la "neteja ètnica" programada, anunciada i realitzada sense cap oposició real d'una comunitat europea que s'ha construït, nogensmenys, a partir del repudi d'operacions semblants. (...) L'acció humanitària esdevé paulatinament el nom modern de la covardia o de la renúncia." O, tal com ho anomena Finkielkraut, "és la disculpa humanitària del crim contra la humanitat".
L'humanitarisme esdevé la pantalla de la mirada etnocèntrica projectada sobre una realitat altra. Per denunciar-ho, Finkielkraut fustiga entrevistadors, polítics i intel.lectuals. Associa l'abandó de les víctimes bosnianes i croates amb la incapacitat de França d'assumir el règim de Vichy. I resol brillantment una aparent paradoxa: ¿com pot ser que la intel.lectualitat francesa, que tendeix a fer l'elogi de la diferència, del respecte de l'altre, que valora la capacitat d'autocrítica per l'obertura a l'opinió aliena, no hagi pogut comprendre quina era la diferència entre l'agressor i l'agredit en una guerra que es combat en territori croat i bosnià? Mordaç, Finkielkraut acusa els seus conciutadans d'igualar la víctima i el botxí perquè en el món del mercat mundial i de les identitats intercanviables, del mestissatge, dels jeans i del rap, en una aldea global connectada per tele-cable on tots els horitzons passen sense aturall per la pantalleta, el veritable estranger -l'altre- és l'autòcton, la persona arrelada: la dona i l'home que s'autoidentifiquen amb un món particular -una llengua, una religió-, uns costums locals i una història col.lectiva, circunscrita. Com es pot ser croat? Aquesta és la qüestió.
* * * * * * *
Llegit a partir de Catalunya, la densitat de la reflexió, feta des del dia a dia de la guerra, impressiona. I no perquè el nostre país no s'hagi implicat, tant a partir del Parlament com des d'institucions de la societat civil, en les tensions i la guerra entre les nacions de l'antiga Iugoslàvia. La visita a Catalunya de Zdravko Tomac, vice-president del govern croat, que fou rebut pel President Pujol el passat mes de març, va ser un agraïment a l'adhesió del Parlament català a la Croàcia independent des del primer moment. Aquesta mateixa visita, però, mostra com la ratlla de l'insult i l'abandó també parteix en dos la societat catalana. [Un petit compendi de totes les confusions que Finkielkraut descriu com a "insults que justifiquen l'abandó de les victimes" es pot trobar a l'article de Ramón de España "Ya 'semos' croatas", a "El País" del 26 de març de 1992, pàg. 23.] Fora dels lectors de la premsa en català i dels espectadors de TV3, pocs van sentir el ressò de la visita del vice-president croat.
¿Per quina raó l'acció política concreta de les institucions catalanes no ha evitat que tingui primacia entre nosaltres la comprensió tova de l'acció humanitària que denuncia Finkielkraut? Vivim també immersos en "la moral del sentiment", basada en la comunicació immediata per imatge amb la víctima i la participació imaginària en la seva situació límit. Una població, la catalana, que viu sense grans privacions, veu quotidianament la representació del sofriment, que percep, majoritàriament, com una cosa intolerable: una agressió a la qualitat de vida, un sentiment de repugnància davant l'espectacle del dolor. S'esdevé d'aquesta manera una "identificació epidèrmica amb l'altre" [Gilles Lipovetsky, "Le crépuscule de devoir", París: Gallimard, 1992, pàg. 144.], que no busca la nostra forma de responsabilitat en el conflicte; minoritàriament, hi participa amb medicaments i assistència en la urgència. Això podria explicar tant l'acollida de refugiats de guerra molt per sota de les nostres possibilitats -i per descomptat a anys llum de les necessitats reals- com l'exhibició en els mitjans de les anècdotes de llur arribada i estada al nostre país o els criteris confusos d'aquesta oferta d'asil.
El fet que l'anàlisi de la guerra a Bòsnia i a Croàcia s'inscrigui també en les tensions entre periodistes, cronistes i polítics a què estem acostumats -etiquetatge "nacionalistes", "espanyolistes", "independentis-tes"- reflecteix el nostre particular etnocentrisme: "veure l'altre des de la mirada esbiaixada per la relació entre Catalunya i Espanya". [En unes ratlles carregades d'ironia, Salvador Alsius explica com hauria volgut despreocupar el vice-president croat fent-li entendre que l'article de la nota 6 anava més dedicat a Pilar Rahola que a Croàcia: "Croàcia ens visita", "Avui" del 30 de març.] L'acció compromesa en el conflicte de la guerra queda, d'aquesta manera, doblement lluny de nosaltres: d'una banda per la impotència política i l'esperit de no-intervenció que tetanitza el conjunt d'estats europeus, de l'altra per la irresponsabilització de la política exterior espanyola -quan sabem que el poder de decisió, ja sigui a nivell de Comunitat Europea, d'ONU o d'UEO, és el poder dels estats- per l'hàbit de sentir-la centre enllà. El debat sobre la necessitat o no d'una intervenció militar de la comunitat europea a Bòsnia no aflora a les converses -ni a les parlades ni, gairebé, a les escrites. Queda la identificació amb les víctimes.
Se'ns escapa així el repte major que plantegen a tots els europeus les pàgines de Finkielkraut: "Cal fer miques aquesta pantalla entre l'esdeveniment i nosaltres, entre la veritat i nosaltres, per discernir, tant en l'espai iugoslau com en el conflicte que oposa la petita Armènia a l'Azerbaïdjan, l'imperialisme i l'aspiració a la llibertat, i per a poder per fi actuar en conseqüència. Així naixerà potser entre nosaltres el patriotisme europeu. Si, en canvi, persistim en aquesta actitud, Europa es farà, Europa es construirà, però, i que se'm perdoni la solemnitat de la frase, haurà perdut definitivament la seva ànima." [Finkielkraut, op. cit., pàg. 62.]
* * * * * * *
Durant el darrer Congrés Internacional del PEN Club, celebrat a Barcelona el passat mes d'abril, es realitzà un debat sobre "L'escriptor i la nova Europa". Després d'una taula rodona on participaren Claudio Magris, Oleguer Sarsanedas i Artur Miedzyrzecki, al final d'un torn de paraules que havia centrat el debat en la tensió particularisme-europeisme, Europa dels Estats/ Europa de les Nacions, el secretari internacional del PEN, Alexander Blokh, com si de sobte canviés de tema, va fer una abrandada crida, dirigida als escriptors i intel.lectuals, a treballar per un suplement d'ésser, un "sagrat", sense el qual la pàtria europea perdria tot sentit. Jo em vaig aclofar un poc més al meu seient i vaig quedar una mica perplex. De cop i volta, sortit com un conill del barret del prestidigitador, apareixia el sagrat -el més-enllà de l'experiència immediata i de les possibilitats del nostre llenguatge ordinari.
Aquella crida ressona en aquesta fotografia de dos infants damunt la taula amb un tros de roba blanca per mortalla.
Quan Finkielkraut, que és jueu, defineix el setge de Sarajevo i la vasta operació de "neteja ètnica" com un crim contra la humanitat ho fa, ensems, evitant identificar-lo amb la Shoah, l'extermini dels jueus sota el domini nazi. Recolzant-se en els textos de preparació del futur codi penal francès, distingeix dos tipus de crim contra la humanitat: el genocidi -extermini d'un poble- i "la deportació, la reducció a esclavatge o la pràctica massiva i sistemàtica d'execucions sumàries, detencions de persones seguides de la seva desaparició, de la tortura o d'actes inhumans, inspirats per motius polítics, filosòfics, racials o religiosos i organitzats executant un pla concertat contra un grup de la població civil". [Op. cit., pàg. 116; més informació en el curt dossier sobre els crims contra la humanitat a "Le Monde" de 26-11-1992, pàg. 12.]
La guerra metòdica de Sèrbia contra Croàcia i Bòsnia-Herzegovina correspon al segon tipus de crim.
Distingint-lo de la Shoah, però, Finkielkraut no aïlla sinó que posa en relació els camps de concentració d'Omarska i Trnopolje amb Auschwitz o Buchenwald.
Si, en la nostra memòria, les víctimes d'Auschwitz són, per excel.lència, les delegades de totes les víctimes de la història; si, davant els fenòmens de xenofòbia o de creixement de l'extrema dreta, avui la nostra consciència s'estremeix i insisteix a dir que cal no oblidar mai el genocidi nazi; si és en el rebuig de l'horror de l'extermini i dels estralls i les seqüeles de la darrera guerra mundial que es funda, com a última motivació ètica, la idea actual d'Europa; aleshores, sense deixar cap flanc obert a la malícia argumentativa de la raó política, la paràlisi de les societats europees davant l'evidència de l'existència de camps d'extermini en territori de Bòsnia i l'abandó polític i jurídic de les víctimes (renunciant a una intervenció compromesa, negant-los majoritàriament el dret d'asil) representen un fracàs sense retorn del projecte de pàtria europea.
Sense la consciència del caràcter "sagrat" de la història de les víctimes -els altres- la idea d'Europa, com la de qualsevol altra pàtria possible, perd tot sentit.
* * * * * * *
Fa un dia sencer que vaig escriure les ratlles anteriors. Des d'aquell moment no he tornat a mirar la fotografia. Al matí havia de tornar a anar a un hospital, a veure una mare i el seu infant acabat de néixer. Després del part, ella va tenir una hemorràgia que la va mantenir per unes hores a la ratlla de la mort. Van baixar-la altre cop al quiròfan, i hi va passar tota la matinada. Ara ella diu: "He viscut dos naixements, el de l'infant i el meu, perquè he tornat a néixer." El contrast era estripador: la mare a la UVI, sense esma d'alçar el pes de les parpelles, i el nadó d'un dia badallant, fent ganyotes, plorant de viva veu. La vida nova i tota la violència de la mort en un mateix instant.
Avui era diumenge, i hem passejat per la ciutat vella. Ens hem trobat amb la fira de Santa Llúcia, que ja no espera Santa Llúcia per obrir. Hem comprat en una parada una corona d'esparreguera i branques d'avet, trenades, per decorar-ho a casa amb boles i espelmes, una per a cada setmana de l'advent. També unes branques d'eucaliptus, que han canviat l'aire de la casa: en entrar-hi et rep la flaire i penses que ja som prop de Nadal, quan a penes hem estrenat el desembre.
Des de la paradeta, mentre triàvem l'eucaliptus, m'he vist a mi mateix fa uns dies, baixant per la Via Laietana, en la marxa contra el racisme, en protesta per les repetides agressions incontrolades i legals als immigrants. He deixat vagarejar els records més enllà, cap al mercat de Santa Caterina, i he visitat de nou un bar on vaig entrar, per atzar, el dia de l'últim correfoc. Un bar on tots són negres, els homes i les dones, tota la gamma dels mulats, i on sona salsa imparable als altaveus; és ple de gom a gom, no hi cap una agulla, els cossos es toquen com ho fan en d'altres terres, i mentre parlen gairebé a crits perquè la música aclapara no paren de ballar, belluguejant les natges, les espatlles; van vestits amb roba sexy i molt barata, i en l'aire es barreja l'olor de rom i de cervesa. Hi ha tanta gent a fora, al carrer estret, amb parelles repenjades a les parets humides, com dintre el bar, un entra-i-surt constant, perquè allí els espais són més flexibles, i perquè el món aquell -Santo Domingo- es vessa dintre de Barcelona.
Aquella, aquesta, són l'única ciutat. I l'hivern que s'anuncia aquí amb vent i un cel claríssim on, avui, a dos dits de la catedral, brillava la lluna en plena tarda, és el mateix hivern que gebra els camps de Bòsnia, els d'extermini. ¿Qui ens arrencarà la por, per tal que puguem veure com n'és, de propera, aquella violència, com és tan d'ells com nostra? No ens enganyem, només tenim un parell d'ulls: la mirada amb que escrutem els altres és la mirada, la mateixa, que ens observa en el mirall.
En tot el dia no he deixat de veure la fotografia dels dos infants morts a l'hospital de Sarajevo. A poc a poc, la imatge del records -l'infant embenat de cap a peus, el Moisès que branda els braços fent-me signes des del cistell- ha tornat a vèncer els grisos i els blancs de la fotografia del diari. Veia els braços imparables i el cistell surant, riu avall, per la Baixada de Santa Eulàlia, pel Carrer de la Palla, o varat entre els avets que es venen a la fira, davant de la catedral.
A dins del cistell, abandonat, l'infant de Sarajevo plorava. Se'l sentia d'un tros lluny. Callava tot, tot menys el plor, inestroncable.
Té tot el temps del món, i plorarà fins que ens desperti.
6 de desembre de 1992
C. Torner, L'infant, l'insult i l'abandó.
