De tant mirar-la, la catalana terra s'estreny i s'allarga. S'estreny fins a l'ofec quan només llegim en, patim per, comparem segons, discutim sobre el català; s'allarga i s'allarga, afortunadament, quan és el territori mental i artístic dels escriptors. Les lectures de cadascú són els nostres veritables contemporanis, els amics de cadascú són els nostres veritables compatriotes. Aquest és el cas de Stephen Patrick Morrissey (Manchester, 1959), amic meu perquè és una de les veus que amb més encert ha reflectit l'estat d'ànim, o l'esperit del temps, o l'élan que travessa la matèria d'alguns que voltem els trenta i fem literatura. Morrissey i la seva obra són caracteritzats com narcisistes, contradictoris, exhibicionistes, romàntics i introvertits, encara que ningú no els nega capacitat creadora i intel.ligència. En un exercici de literatura comparada (o, més aviat, transportada), veurem que, igual que passa amb tots aquests adjectius, la llengua de les seves cançons és gairebé un accident, i que és prou lògic reivindicar que se'l consideri d'ara endavant una incorporació de luxe al panorama literari català més actual.
Admirador tenaç d'aquell Oscar Wilde que en l'exili organitzava festetes per celebrar l'aniversari de la reina Victòria, Morrissey sent la pàtria d'una forma peculiar: "I decree today that life / Is simply taking and not giving / England is mine and it owes me a living / Ask me why, and I'll spit in your eye" (avui decreto que la vida és només agafar no donar Catalunya és meva i m'ha de mantenir pregunta'm per què i t'escopiré a l'ull). En una terra que va unes passes enrere del món, no és estrany que de vegades se senti desorientat i tingui ganes de marxar: "I need advice, I need advice / Because nobody ever looks at me twice / I'm just a country-mile behind / The world / I'm just a country-mile behind / The whole world / So take me when you go" (em cal consell em cal consell perquè ningú no em mira dues vegades vaig una milla enrere del món, vaig una milla enrere del món sencer per això endu-te'm quan marxis). Cansat, fart del país i de la seva literatura, entén però que no s'hi valen les excuses, i una estranya força el lliga encara a tot plegat: "But no more apologies / No more apologies / I'm too tired / I'm so sick and tired / And I'm feeling very sick and ill today / But I'm still fond of you" (però prou d'excuses prou d'excuses estic massa cansat estic tan fart i cansat i avui em sento molt fart i malalt però encara m'agrades).
Perquè, què voldria ell? Fama, i no hi ha gaire temps: "Frankly, Mr Shankly, this position I've held / It pays my way, but it corrodes my soul / I want to leave, you will not miss me / I want to go down in musical history / Frankly, Mr Shankly, I'm a sickening wreck / I've got the 21st Century breathing down my neck / I must move fast, you understand me / I want to go down in celluloid history" (francament senyor Shankly el lloc que he ocupat em paga la vida però em corromp l'ànima me'n vull anar no em trobarà a faltar vull entrar en la història de la música francament senyor Shankly sóc un naufragi fastigós tinc el segle vint-i-u respirant-me al clatell m'he de moure de pressa vostè ja m'entén vull entrar en la història del cel.luloide). I què més vol? Sortir, trobar gent, voltar amb cotxe de nit, de pressa: "Take me out tonight / Where there's music and there's people / Who are young and alive / Driving in your car / I never never want to go home / Because I haven't got one / Anymore" (treu-me aquesta nit porta'm a un lloc amb música i gent jove i viva voltant amb el teu cotxe no vull tornar a casa mai mai perquè no en tinc ja no tinc casa).
Què ha trobat? Un món sense il.lusions i sense culpables: "How dearly I'd love to get carried away / But dreams have a knack of just not coming true / And time is against me now / Who and what to blame?" (com m'agradaria entusiasmar-me però els somnis tenen el do de no convertir-se en realitat i el temps és ara contra mi a qui i a què n'he de fer retret?). Què ha trobat? Els més subtils mètodes de progressió: "A crack on the head / Is what you get for not asking / And a crack on the head / Is what you get for asking" (un cop al cap és el que guanyes per no preguntar i un cop al cap és el que guanyes per preguntar). I amb què fa front a aquest món? Amb moltes idees i molt poca acció: "The police -they actually know me / They said: / 'You're just another person in the world / You're just another fool with radical views / You're just another who has maddening views / You want to turn it on its heads / By staying in bed!' / I said: 'I know I do'" (la policia ells em coneixen deia no ets sinó una persona més al món ets només un altre boig amb opinions radicals ets només un altre amb opinions exasperants i vols ficar-se-les al cap quedant-te al llit! i jo vaig dir ja ho sé). Altrament, què hi pot fer? Dir les coses, potser, i mirar que siguin veritat i que siguin belles, tot per a res: "Don't leave it all unsaid / Somewhere in the wasteland of your head / And make no mistake, my friend / Your pointless life will end / But before you go / Can you look at the truth? / You have a lovely singing voice" (no ho deixis sense dir en algun lloc de l'erm del teu cap i no t'equivoquis amic la teva vida fútil s'acabarà però abans d'anar-te'n per què no t'enfrontes a la veritat tens una veu molt maca per cantar).
Què ha après, després de tot? Que la timidesa fa molt bonic i prou: "Shyness is nice, but / Shyness can stop you / From doing all the things in life / That you'd like like to (...) Coyness is nice, but / Coyness can stop you / From saying all the things in / Life that you want to" (la timidesa està bé però la timidesa pot fer que no facis en la vida totes les coses que t'agradaria (...) la vergonya està bé però la vergonya pot fer que no diguis en la vida totes les coses que vols dir). Què ha après? Que els mèrits són lents, i les recompenses ridícules: "If you're wondering why / All the love that you long for eludes you / And people are rude and cruel to you / I'll tell you why, I'll tel you why, I'll tell you why / You just haven't earned it yet, baby / You just haven't earned it yet, son / You just haven't earned it yet, baby / You must suffer and cry for a longer timer / You just haven't earned it yet, baby" (si et preguntes per què tot l'amor que desitges et defuig i la gent és mal educada i cruel amb tu jo et dirè el perquè jo et diré el perquè jo et diré el perquè és que encara no t'ho mereixes bufó és que encara no t'ho mereixes fill meu és que encara no t'ho mereixes bufó has de patir i cridar un temps més llarg encara no t'ho mereixes bufó). Segons com fan riure, oi?, aquests fills únics de la mama desesperats: "So who is rich and who is poor? / I cannot say... / You are your mother's only son / And you're a desperate one" (i qui és ric i qui és pobre? no t'ho sé dir ets el fill únic de la mama i estàs desesperat). Afortunadament, ens fem grans: "It wasn't Youth, it wasn't even Life / Born Old, sadly wise / Resigned (well, we were) / To ending our lives / I'm so glad to grow older / To move away from those awful times / I want to see all my friends tonight" (no era Joventut no era ni tan sols Vida nascuts Vells tristament savis resignats -sí, ho estàvem- a acabar les nostres vides estic tan content de fer-me gran d'allunyar-me d'aquell temps horrorós aquesta nit vull veure tots els amics). Encara que també podríem haver dit que no, sempre podem callar, podríem haver marxat, sempre podem...: "(Sadly, this was your life) / But you could have said no / If you'd wanted to / You could have walked away / ...Couldn't you?" (desgraciadament aquesta és la teva vida però podries haver dit no si haguessis volgut podries haver-te'n anat... o no?).
El secret? Tot això ho fem perquè sabem que tenim un lloc a la Història, que tenim plaça al futur: "There is a place / A place in hell / Reserved / For me and my friends / And if ever I / Wanted to cry / Then I will / Because I can" (hi ha un lloc un lloc a l'infern reservat per a mi i els meus amics i si mai he volgut cridar ho faré llavors perquè en sé).
Qui? Jo i els meus amics. Els que llegeixo, els que escolto, els que beuen amb mi, els que veuen com jo, els que m'influeixen -que dirien els crítics.
J. Subirana, L'amic Morrissey.
