El vituperat sofista Protàgores d'Abdera, acusat per alguns esperits bel.licosos de ver filòsof, comença la seva fal.laciosa obra "La Veritat" (també coneguda com els "Discursos demolidors") amb una afirmació que ha resultat bàsica per a la ulterior evolució de la humanitat: "L'home és la mesura de totes les coses, de les que són, perquè són, de les que no són, perquè no són". Aquesta mena d'afirmacions inqüestionables són les que, encara avui, inclinen alguns a incloure Protàgores en el grup dels filòsofs que eliminen el criteri, en sostenir que totes les representacions i totes les opinions són vertaderes i que la veritat és relativa, ja que tot el que apareix a algú, existeix immediatament per a aquest. A més, segons conta Diògenes Laerci, Protàgores fou el primer a dir que en tota qüestió hi ha dos raonaments oposats mútuament amb els quals procedia en les famoses controvèrsies (synerótesis), posteriorment menystingudes tant per Sòcrates com pels seus bàrmen. El d'Abdera també fou el primer a posar en pràctica aquest opim mètode d'anàlisi basat en la convivència de A i no A sota un mateix sostre. Finalment, és Èudox qui ens confirma com Protàgores va inventar el raonament més feble i el més fort per tal d'instruir els seus deixebles a blasmar i a lloar la mateixa persona, activitat en la qual només excel.leixen els esperits més subtils.
Quant al també menystingut Gòrgies de Leontinis, sovint acusat de paternitat sofística irresponsable, cal assenyalar-lo amb el dit índex per la nefanda creació del selvàtic espai tropològic que hem de transitar cada vegada que ens servim del llenguatge verbal. N'és culpable sense pal.liatius. Entre el fotimer de perilloses espècies que ens amenacen en el nostre camí quotidià hi ha les fal.lacioses metàfores, les insuportables al.legories, les hipàl.lages o enàl.lages, les abusives catacresis, les parísosis o isocolons, autèntiques reines del Paral.lel, les duplicants anadiplosis o les geminants epanalepsis. Probablement, no hi ha cap text tan esclaridor com el tractat "Del no-ésser", escrit per l'interfecte. En aquesta obra cimera, Gòrgies estructura tres punts fonamentals, de forma successiva: primer, que res no és; segon, que baldament fos, és inaprehensible a l'home; tercer, que baldament fos aprehensible, no és, tanmateix, comunicable ni explicable a altres. Optimisme cec, doncs. Del vituperat Gòrgies és també la justificació de la ficció per la via de l'engany just. Plutarc recull la posició del pare de la sofística amb absoluta exactitud: la ficció resulta "un engany en el qual qui enganya és més just que qui no enganya, i qui és enganyat, més savi que qui no és enganyat". Pura cabriola estètica. Pràcticament com en els admirables exercicis de prestidigitació amb què un estol de notaris portàtils omplen els suplements de crítica dels diaris.
A l'article que provoca aquesta abrandada defensa de la sofística, aparegut en aquests mateixos fitxers ara fa cosa d'un any, Xavier Lloveras parlava de sofistes emboscats a les tertúlies radiofòniques o televisives, penjats a les columnes de premsa o entaforats als caus més impensables de les institucions ("La subhasta de les ànimes", per Xavier Lloveras a "1991 Literatura", 1). Tant de bo! Ens encantaria sentir les opinions sobre la justícia de Trasímac de Calcedònia per Catalunya Ràdio ("Jo sostinc que la justícia no és altra cosa que el que és útil al més fort"), replicat per l'oniromàntic Antifont d'Atenes ("La justícia legal permet que qui rep l'ofensa, la rebi i que qui la comet, la cometi, i no impedeix que qui és ofès, ho sigui i que qui ofèn ho faci. I en relació a la pena, no és pas més avantatjosa a l'ofès que a l'ofensor, car cal que l'ofès convenci els sancionadors que ell ha estat ofès i que la defensa que faci pugui rescabalar-lo"). També ens faria gràcia trobar sofistes als sofàs impossibles de la tele, o topar amb Hípies d'Eli, el creador de la Mnemònica, als preciosos despatxos de la illc. No sabem si Hípies opinaria sobre els berebers, Peter Greenaway, Pere Gimferrer, Jutlàndia, les hormones, l'Amazònia, el teatre grec en relació al problema serbi, el neo-masclisme de Robert Bly a "Iron John", els ximpanzés en el món literari i els atacs de pedra a l'Antic Testament. Probablement ho faria amb una brillantor desconeguda pels seus imitadors contemporanis. En el seu moment, el pare de la Mnemònica gosava perorar sobre qualsevol branca del coneixement que li posessin davant. I ho feia amb l'eficàcia inqüestionable de qui sap que tot és relatiu.
Hegel sostenia que probablement Sòcrates mai no hauria existit sense els sofistes, igual com Kant resulta impensable sense la Il.lustració. Certament, sense la sibil.lina influència de la sofística que apuntava Lloveras a finals de 1991, res no hauria anat com ha anat a la ciutat dels pròdigs en aquest benaurat 1992. Les fastuoses malversacions del 92 han fregat l'obscenitat moral i han exhaurit totes les existències dels magatzems pirotècnics del nostre país. Els motors de la maquinària han funcionat a tot drap, engreixats des de tertúlies (vistes, sentides) i columnes (llegides, alçades). El sistema, industriós i rejovenit, s'ha rentat la cara per recuperar la seva coherència tècnica de caire cinematogràfic: adquisició dels drets, política d'incentius a la creació de sales exhibidores, publicitació obsessiva del producte, gran estrena mundial, intensa exhibició efímera del film, canvi del circuit gran pel paracircuit de les reestrenes, retirada del film, final de festa. Ara, des del cartó-pedra de qualitat que ens ha deixat la súper-producció, ens toca ser testimonis de la seva explotació videogràfica i viure la previsible ressaca general, adobada per un exèrcit inesperat de safates plenes amb copes de Bloody Mary encarregades abans i tot de les primeres escaramusses de la gran festa.
Una festa oficiada per gurús de tot pelatge que contraatacaran l'any 1993 amb noves manifestacions del seu entusiasme neo-sofístic. Els devem la gran ressaca i també els deurem les noves pujades al cel. En els últims temps ens han permès sentir-nos melic sense efectes secundaris de caire localista, han entronitzat tota mena de banderes, ens han ferit les oïdes amb himnes inventats a corre-cuita en nom de la fòrmula secreta de la Coca-cola, ens han venut focs sagrats que semblen la Moreneta perquè mai no s'apaguen, han fet merchandising de pins extrets del bosc mallorquí de Robert Graves (veg. "Els mites grecs"), i han rubricat totes les negociacions sumptuoses amb l'eficàcia d'un representant de Planeta-Agostini. Resultat? Un presumpte nou ordre de tendències quasi luteranes que situa la cultura als expositors de postals i un nou catecisme en quatre idiomes oficials. Sofismes tan de segona que gairebé són veritats. Un bell neonacionalisme del ciment armat en els temps dels colèrics neonacionalismes oldans. I tot això inclou la barra de tapar les tres primeres lletres del gran negoci amb tanques publicitàries espectaculars que ressaltaven els beneficis ciutadans d'un bon aprofitament de l'oci. Fantàstic. I l'Olimpíada Cultural?
Mentrestant, els "crazy few" que no eren accionistes del gran negoci, feien de més i de menys -però més aviat menys- per treure'n algun profit, capficats en el recompte d'una estúpida guerra de banderes com un símptoma transcendent d'alguna cosa i finalment agermanats per un eslògan ben sofista: "I per què no?" Són tots aquests seguidors inefables de Protàgores d'Abdera els que, ja més tranquils, ens tornaran a sorprendre durant aquest 1993 tan temut que ara comença amb un nou sopar de duro. Com que han après del seu mestre que totes les representacions i totes les opinions són vertaderes perquè la veritat és relativa, el 93 ens fastiguejaran amb un nou projecte fastuós. Si l'aritmètica no ens enganya en aquest joc de relativismes, havent deixat enrera, entre d'altres celebracions, els xxv Jocs Olímpics i el mig miler d'anys de castellanoparlants exòtics (iberoamericans i sefardites exiliats), ens enfrontem a una nova celebració que pot tenir tantes lectures com la Bíblia: els 25 anys del mitificat maig parisenc del 68. Només les sàvies paraules dels sofistes permetran la previsible rectificació del rumb que havien pres els nous manaires dels nostres destins en aquest joliu vol olímpic. És clar que Protàgores té totes les respostes a les cuites dels nostres puixants prohoms. Ja hem dit que Èudox recull un dels artefactes més fascinadors del d'Abdera: l'invent del raonament més feble i del més fort per tal d'instruir els seus deixebles a blasmar i a lloar la mateixa persona, sigui qui sigui, activitat en la qual només excel.leixen els esperits més subtils. No cal fer gaires voltes per inventariar un bon grup d'esperits disposats a mostrar la seva inefable subtilesa en el camp de la cultura.
La generació que ha fet seves les pindàriques vibracions dels xxv Jocs Olímpics és la mateixa que es veurà obligada a inventar tot un seguit de proves documentals que justifiquin les seves "emocionants" activitats durant la primavera de 1968. A la recerca de l'agenda perduda. Tots els mites requereixen una bona dosi de boira. I el 93 serà prou boirós com per fer sorgir protagonistes del gran matx del 68 de sota les pedres. Probablement, la ciutat tornarà a engalanar-se i les tanques publicitàries acolliran nous herois. Dani el roig substituirà Serguei Bubka. Les universitats substituiran els estadis. Els rebels substituiran els atletes. La nostàlgia substituirà el públic, el fracàs l'èxit, i les llàgrimes passaran per entrades. Hi haurà tota mena de proves, però potser les més espectaculars seran les proves de reconeixement de paternitat que executaran els joves que van tenir la indelicadesa de néixer en aquell gloriós any i que, un quart de segle després, encara no acaben d'entendre per què. A diferència del 92, no hi haurà voluntariat. La mobilització general té un preu que no es pot pagar amb llàgrimes. Per tota identificació, caldrà un dni caducat. Per tota contrasenya, aquell eslògan que s'ha mostrat tan punyent: "Si no vius com ets, acabaràs sent com vius" ("som com som", hi oposaran; "tots són pops" els rebatrem). Les cerimònies inaugurals reproduiran els avalots parisencs i potser serà l'única manera decent d'acabar amb les llambordes del pavès local. La pel.lícula oficial d'aquests jocs serà el "Malcolm X" de Spike Lee, s'hi posin com s'hi posin els asturians d'Ovídeo i la mascota ideal sortirà d'un dels llibres que una bibliografia completa de l'època no pot negligir: aquell ànec tan simpàtic que es passava el dia fent banys de metall a la banyera de casa i que per aquests verals vam conèixer com "el tío Gilito".
Sortosament, no és probable que cap d'aquestes onàniques onades de poesia de l'experiència surti per la tele (tot i que potser la Milà...) De manera que no ens caldrà anar gaire lluny per eludir la subhasta d'estúpides medalles que els nous sofistes es repartiran, en nom del seu hiperbòlic matx. Perquè, ara i aquí, creure que el mes de maig de 1968 és mínimament més transcendent que l'abril del 63, el juny del 73, el novembre del 75 o el desembre del 90 és gairebé tan inconscient com creure que un Van Gogh val més que un Munch perquè els inversors japonesos són l'ànima de les subhastes. És al savi Gòrgies de Leontinis a qui han de recòrrer aquests aprenents de bruixot. Perquè d'ell són les paraules que els poden salvar del ridícul més espantós: "Primer de tot, res no és; segon, que baldament fos, és inaprehensible a l'home; tercer, que baldament fos aprehensible, no és, tanmateix, comunicable ni explicable a altres". És clar que Gòrgies cobrava cent mines per alumne i va viure cent-nou anys. Per cert, quan celebrarem el seu centenari?
M. Serra, L'ànima de les subhastes.
