El professor els diu que es mirin al mirall i que ho escriguin i ella que té nou anys diu que es pregunta: «Aquesta sóc jo?» Quasi tots els altres (ells i elles) han deixat interrogants més previsibles («per què sóc tan lletja?») o constatacions desencisades: «Estic gras», «Tinc el nas gros». N'hi ha alguns que s'agraden i uns quants que s'oposen amb una gran naturalitat a la pregunta d'ella: «Aquest sóc jo.» Totes les preguntes, però sobretot la d'ella, graten la superfície llisa del mirall buscant una resposta -una confirmació, una negativa- que només pot venir de fora. Al mirall, doncs, tu ets l'altre que et mira. Deu venir d'aquí la fascinació literària dels miralls, de l'ambigüitat que contenen, el miracle de posseir-te a tu mateix però també a l'altre. El mirall és l'instrument d'una psicosi normalment amable (però no sempre, el rebot de la mirada de rebuig fa mal) sense la qual un mateix no és sinó una ombra imaginant-se com una ombra. Pots prescindir dels altres, però no pas del tu que et mira. Sense aquest altre, què series? Una borrosa confecció, un magma buscant inútilment un motlle.
T'ho pot semblar, però sense mirall no series pas un ermità. Ell en va tenir; i potser la temptació que el sacsejà, més que la de les dones, és la dels miralls que va abandonar. El cos d'una dona pot imaginar-se en el combat d'una temptació eròtica com cal (tan explícita d'imatges del tacte de la carn com és en les nits d'un adolescent masturbant-se). Però la imatge d'un mirall perdut en el ventre cansat d'una memòria vella no pot recuperar-se en una nit de combat, entre llençols. Potser només podria ser recuperada en el dolç desassossec del cansament d'un mateix que anomenem malenconia. Llavors potser sí: quan el descans va arribant a mesura que cauen els retrets que tu mateix et llences; quan les sangoneres que tu mateix t'has apropat a la pell t'extirpen, mentre et fereixen, el mal humor covat per tu mateix. Llavors potser sí que l'ermità es recorda de com era tan fidelment com recordaria, temptant-se, les natges, l'estómac, les galtes d'una dona que havent conegut fa anys encara desitja. Amb una notable diferència: la carn d'ella només és el pretext que la líbido necessita per esplaiar-se amb una mínima fastuositat (el plaer és com un riu desembocant, ple de meandres lents, amb braços o escenaris múltiples; res a veure, per tant, amb el torrent natal que salta neguitós i ple d'urgència com la por o la fúria). La carn d'ella, que aleshores era espessa i dura, ara és segurament flàccida i pesant, groguenca. L'ermità, de tant que ho sap, no hi pensa, ho dóna per entès, ell també es veu les cuixes (el pal de l'os i la bossa groga de la pell que recull el penjoll de carn amagrida); el record de la carn festiva d'ella, aquelles cuixes tibades, les bosses inflades dels pits, això i no res més, és el que li reclama la líbido: un passat que retorna fidel al servei d'un pretext (i d'una temptació: és gràcies al combat entre la líbido i l'esforç de la castedat que la carn es torna a fer visible; clarobscurs del Caravaggio). En canvi la cara d'ell recordada en un assalt esgotador de la malenconia no serviria: aquella cara torrada d'un jove que estava sempre ofès, amb la sang que li bullia, ja no serveix de res que la retorni cap record, perquè la cara d'ell, la que explicaria, si pogués ser vista, alguna cosa del que ara és, aquesta cara no existeix, és un magma cansat, sense esma de temptar-se a buscar el motlle que podria fer visible la negra, la invisible confecció actual.
Aquest ermità no tindrà ni tan sols els rossegament interior que va corsecar l'ermità de què parla Ausiàs March en el poema 1. Aquell al qual, de tant de temps de no veure ningú, ja no li creixia l'enyorament dels vells amics que havia conegut al poble d'on va sortir; fins que, casualment, en retroba un, d'amic, que els passats plaers li renova. La cara d'aquell altre, només la cara d'un que ja ha envellit, malgrat els anys passats, arrossega tot l'univers perdut: les cuixes de les noies, el vi begut, l'olor de fum i de llet agra que feia la casa dels pares, la carn rostida de les festes, els músics i els joglars, l'encens de les esglésies i el ronc de Déu que un predicador ventríloc va convocar en el paroxisme d'una processó en demanda de perdó pel flagell de la pesta; el ronc de Déu que el cridava a deixar-ho tot (les noies, el vi, les olors, la carn rostida, la música, els joglars i fins i tot l'església) per resseguir el rastre del combat del Crist al desert amb el diable. Desenes d'anys més tard, tot això li tornava amb la cara d'un amic. El dolor de l'ermità d'Ausiàs March (tan fort com el del mateix Ausiàs veient-la de tant en tant tot i sabent que no hi té res a fer) s'ha engreixat fins a fer-se insuportable per culpa de la renovació de la memòria que li torna a fer presents els plaers que haurà de fer l'esforç ingent de tornar a oblidar. Però encara hi hauria un dolor més intens, el dolor que en aquest mateix ermità s'ha refinat, no solament a causa de l'àcid de la memòria, sinó de la grotesca possibilitat d'imaginar com ha malaguanyat el temps al desert durant tots aquests anys (que és el que potser suggeriria una mirada en un mirall que reflectís, molts anys després i de cop, els anys passats vistos per aquest altre que ets tu mateix mirant-te), aquest dolor, hi hauria algú capaç d'explicar-lo? Quan ella escriu a la llibreta, entre rastres mal esborrats d'altres paraules escrites i amb la lletra rodona i gruixuda, «Aquesta sóc jo?», deu estar signant la declaració d'una guerra interior que durarà tota una vida («Sentint estar en aguait ma dolor, / sabent del cert que en ses mans he de jaure»). Totes les declaracions de guerra comencen amb una pregunta que sembla retòrica.
Antoni Puigverd, Dolor en aguait.
