Quasi tots els analfabets llegeixen algun fascicle de la història de Catalunya en fascicles, els resums de les pel.lícules del dia, les instruccions dels medicaments... o la fantàstica i extrema literatura de les capses de mistos. Algun, també, alguna obscura novel.la. I alguns, més pocs, els grans poetes i els grans llibres. És així. No cal fer-hi res ni hi ha res a dir-hi. Quasi tots els analfabets discuteixen punts de dret civil, no ho dic per riure'm dels advocats, parlo dels analfabets normals de cada dia, de la gran massa de les classes analfabetes, tota ella feta de filòlegs. Entre ells nasqueren el pensament, aquest llenguatge i aquesta filosofia, però els costa prou admetre-ho. Hauria de ser a última hora i asseguts en un portal, per exemple.
Només els més savis i sants dels savis s'hi poden acomparar, i s'hi entenen, i s'hi adeliten. I és que avui en dia el mitjà de comunicació que mou més energia de tots és la tradició oral, considerada en la seva autèntica definició com el conjunt de persones que es parlen. Aquesta és la primera lliçó i el primer curs de tots, tant dels illetrats com dels lletraferits. Queda així demostrat que la primera matèria de la cultura es fa en l'analfabetisme. Però als analfabets els costa d'admetre-ho. Si de cas a última hora, quan ja s'esfilagarsava la conversa, potser.
¿I per què hem de fer patir tant, i patir tant? ¿O és que allò de Llull, que «lo primer moviment que fo en home fo bé e el segon fo mal», és veritat? Sí, potser sí, sempre va bé de saber-ho, però a la fonda i a la cantonada, en aquell temps, ¿com i de què parlaven? I si en comptes d'Aristòtil i sant Tomàs haguessin guanyat Plató i Llull, o Plotí i Bru, ¿avui les converses de les tavernes com serien? No cal dir que Sòcrates no va escriure res i que Diògenes vivia en una bóta, com l'ex-emperador Antoní Artaud, que pretenia escriure per als analfabets, encara que hi posava molt d'estil. Aquí ja parlem de les persones entregades al món o al cultiu de l'esperit, que no saben arreglar una aixeta ni trobar la clau: amb la matèria aquests no hi juguen, només la coneixen! La persona que sempre sap on desa cada cosa, eixordada pel seu propi sentit de l'ordre, no sent el càntic de la matèria. Però, com diria Francesc Pujols, que no es preocupi que ja l'acabarà sentint, és un dia que tard o d'hora ens ha de tocar a tots. És la música de les esferes, dels políedres i de les figures guerxes, acompanyada pel motor helicoïdal d'una moto que accelera costa amunt, a última hora, en una barriada semi-rural. Alguns savis sants i alguns analfabets sembla que la sentin, i jo, paràsit assedegat de nodridura, m'hi arramblo per recollir les molles d'aquest mannà.
Entre els analfabets hi ha analfabets molt dignes que no et dirien ni ni el seu nom, i en canvi d'altres que saben signar i signen, incansables, pertot arreu, a les parets de les cases, a les portes dels cotxes, als vidres de les cabines, sobre els anuncis, als seients de l'autobús, però atenció, que per aquí ja entraríem al tema de la creació artística i és un tema que ens desartristeix molt. Si de cas a última hora, a un infant, perquè dormi. O encara més tard, en un portal, amb sa mare, en confidència, perduda la prudència, descobrirem què penso. I després o l'endemà, entre la cendra, ja em serà impossible recordar-ho, perquè la cendra té una memòria molt selectiva. La nostra teoria artrística és una mica artrítica, i els analfabets, de l'artritis, en diuen dolor, que és un altre càntic de la matèria, la sirena número u. La número dos plora i aconsola, i la tres és riure sol. I per damunt i des de dins d'aquestes tres, la sirena zero de la matèria no calla mai.
E. Casassas Figueres, Els analfabets i la matèria.
