M'han explicat, majestat -prosseguí Xahrazad-, que els presents es van quedar astorats, no encertaven a comprendre què passava. El rei, amb Maaruf a la seva dreta, es va dirigir al tron, s'hi va asseure i llavors va explicar com havia estat possible el seu retorn. Tothom, cabdills i cadi, se'n van alegrar, besaren el terra davant seu i es posaren, altre cop, a les seves ordres.
 -Senyors -va parlar el rei-, ara és l'hora de passar comptes amb el visir. Vull que el decapiteu i el cremeu públicament i que el seu lloc l'ocupi el meu gendre, Maaruf.
 I així va ser. El visir se'n va anar de dret a l'infern, tal com diu el vers:

 I Maaruf va exercir de visir. La felicitat i la joia van predominar en el si de la família i Dúnia, després dels nou mesos d'embaràs, va portar al món un preciós nadó. Els dies formaren els mesos i aquests els anys, fins que al sisè any de viure feliçment, la mort del rei endolà els cors de Maaruf, Dúnia i el nen, que ja havia complert els cinc anys, i també els de tot el poble. Però les desgràcies no vénen mai soles i al cap de poc de la mort del rei, el destí va voler que Dúnia contragués una malaltia que l'havia de dur a la mort. En un batre d'ulls, com aquell qui diu, a Maaruf li va caure al damunt tot: el pes del govern -ara era rei-, l'educació del fill, que tot i ser petit tenia el cap molt despert, i le fet de ser el posseïdor del segell.
 Cada nit, per solaçar Maaruf, els grans del regne acudien a palau i durant hores feien petar la xerrada, tot parlant de les coses més inversemblants. Una d'aquestes nits, Maaruf els va indicar que ja podien marxar i se'n va anar a la seva cambra on l'esperava, amb el llit preparat, una esclava. Maaruf es va desvestir, es va posar la camisa de dormir, es va allargassar al llit i l'esclava li va donar massatge als peus fins que es va haver adormit. A mig son, el contacte d'un cos a la seva vora el va sobresaltar.
 -Qui ets? Què hi fas aquí? -va preguntar, tot parpellejant.
 -Que no em coneixes? Sóc Fàtima, la teva esposa.
 Maaruf va fer un bot del llit i, amb els ulls esbatanats se la va mirar. Per bé que anava bruta fins al cap damunt i que tenia el cabell canós i la pell rugosa, Maaruf la va reconèixer: efectivament era Fàtima.
 -Què hi fas aquí? -va tornar a preguntar molt nerviós-. Com m'has trobat?
 -En realitat és molt sorprenent. Jo, aquest vespre, era al Caire... -va engegar ella, però tot d'una va parar-. No, espera, començaré pel principi. D'ençà que vas fugir em vaig veure abocada a mendicar i a suportar les humiliacions de rics i pobres. No saps prou bé quantes vegades m'he arribat a penedir del que et vaig fer! Però de què em servia el penediment? De res. Així, doncs, com et deia, aquest vespre, havent passat tot el dia demanant sense obtenir ni un mos de pa, he entrat en un cobertot mig caigut i he començat a plorar per la meva mala sort i per haver d'anar a dormir amb l'estómac buit. Tot d'una, no em preguntis d'on, ha aparegut un geni i s'ha interessat per la meva sort. Jo, és clar, li he explicat tot el que em passava i ell, de seguida, m'ha dit que et coneixia, que sabia on paraves i que si volia m'hi duria. I aquí em tens, encara no sé on sóc.
 -A la ciutat d'Ikhtian Khutan -va dir, sorrut, Maaruf- i jo sóc rei. Vull deixar clara una cosa: jo no et vaig abandonar, vas ser tu qui m'hi va obligar amb les teves constants querelles i intrigues.
 -Sí, tens raó, no sé quin dimoni em dirigia. Però tenia l'esperança que si tornava a trobar em perdonaries i m'acceptaries. He canviat, saps? Ja no em domina el dimoni.
 -Si vols quedar-te haurà de ser sota condicions. Primer de tot vull el teu penediment més sincer i després la teva promesa que no intrigaràs contra mi. Sospesa-ho bé, perquè si et quedes i m'assabento que te'n penses alguna en contra del meu fill o de mi, et faré decapitar ràpidament. Sóc el rei, saps?, i tothom em respecta i obeeix les meves ordres. Ara bé, si vols tornar al Caire -i li va ensenyar el segell que duia al dit- puc fer que el geni Abú Saadat t'hi dugui ara mateix.
 A Fàtima no li va caldre pensar-ho gaire, al Caire duia una vida arrossegada i allí se li oferia una vida regalada i, qui ho sabia?, amb el temps potser podria esdevenir reina, fins i tot. Així, doncs, es va penedir.
 -Em vull quedar al teu costat, estimat -va dir-. Que estàs casat? Com que m'has dit que tenies un fill.
 -Mira, Fàtima, en primer lloc no em diguis estimat, jo no t'estimo. I si accepto que et quedis és perquè em sap greu que la que va ser la meva esposa vagi pels carrers pidolant. I sí, és cert, estava casat i tinc un fill.
 Llavors, Maaruf li va explicar què li havia passat a Dúnia.
 -Em sap greu -va fer Fàtima-, Déu la tingui en sa glòria.
 Maaruf no va voler allargar més la conversa i va manar que instal×lessin Fàtima a l'ala de palau reservada a les dones i li va assignar esclaves i eunucs. Fàtima va passar, en una nit, de viure en la més extrema de les misèries, a viure com una reina.
 Des d'aquella nit, Maaruf no va pensar més en Fàtima, sobretot tenint en compte el mal que li havia fet, perquè ja ho diu el refrany: "La maldat anul·la el desig i el cor endureix", i també el poeta diu:

 I a més, altra feina tenia: cada nit la passava amb belles esclaves que sadollaven els seus instints.
 Arribada en aquest punt, Duniazad s'adreçà a la seva germana Xahrazad.
 -De veritat et dic, Xahrazad, que aquestes històries tan meravelloses lleven qualsevol tristor i atribolament.
 -Certament, Duniazad, però espereu a sentir el final de la història, és sorprenent! Si és que sa majestat, el rei Xahriar, em deixa viure i m'ho permet.
 "A fe que no la mataré pas, he de saber com acaba la història, abans", va pensar el rei, tot sumint-se en un profund son.
 L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.
 L'endemà, Xahriar es va llevar renovellat i amb l'esperit tranquil i se'n va anar cap a la sala del tron, on l'esperava, amb la mortalla sota el braç, com des de feia mil dies, el pare de Xahrazad, el visir. Al capvespre, quan Xahriar va donar per acabada la jornada, va sortir de la sala del tron corrents i es va dirigir al serrall.

L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.