Opinió
-
L'opi del poble?
Andreu Barnils
07.06.2015
-
Bella victòria occitana i trista democràcia francesa
Joan-Lluís Lluís
04.06.2015
-
Va a totes el president Mas?
Pere Cardús
04.06.2015
-
Un país per feminitzar
Bel Zaballa
03.06.2015
-
Total, per un euro...
Marta Rojals
02.06.2015
-
Xiularàs, xiularàs... fins que la porta enfonsaràs
Oriol Izquierdo
01.06.2015
-
Alierta Roja
Andreu Barnils
31.05.2015
-
El triomf i els mitjans
Mercè Ibarz
30.05.2015
-
La trempera independentista
Pere Cardús
28.05.2015
-
La nit de la caiguda del règim
Roger Cassany
28.05.2015
-
La 'Colauició'
Marta Rojals
26.05.2015
-
Joc de l'oca des de Caldes de Malavella
Joan-Lluís Lluís
26.05.2015
-
Ada Colau: 'Teníem una oportunitat històrica, i l'hem aprofitada'
Andreu Barnils
25.05.2015
Vicent Partal
14.11.2008
La foto i prou
Demà es faran una foto. I poca cosa més. Qui espere de la cimera del G-20 (o és G-21 monsieur Zapateró?) que tire endavant tot això de la refundació del capitalisme, d'un nou ordre mundial o de res que s'hi puga comparar, ja pot anar aparcant l'entusiasme. Simplement perquè el problema és prou complicat per a pretendre que el resolga una conversa poc preparada, sense documents pactats abans d'encetar-la ni grans idees posades prèviament en circulació. Han decidit de reunir-se i es reuniran, però no han preparat la reunió. I, de miracles, en aquest terreny no n'hi ha.
Les grans cites internacionals, amb molt poques excepcions, són ocasions per a la foto que solemnitza una feina anterior. La feina de veritat es fa un munt de setmanes abans, amb documents foscos i complicats que van passant de mà en mà, de cancelleria en cancelleria i de grup de treball en grup de treball. És poc llustrós, però real. Quan seuen a la taula els presidents tot és dat i beneït; a tot estirar, manca polir algun serrell important o secundari. Però ningú no espera arribar i dir 'Què, arreglem el capitalisme?' Això no vol dir que els presidents no facen res. Simplement vol il·lustrar que hi intervenen per donar-hi el to polític i que deixen als experts, que per això ho són, la concreció d'allò que cerquen.
Hi ha qui diu que això serà un Bretton Woods II (al·lusió a la conferència que havia d'endreçar l'ordre econòmic occidental just a la fi de la Segona Guerra Mundial). Però la comparança no s'aguanta ni un segon. N'hi ha prou de recordar que, en aquella reunió, hi van participar 730 delegats de 44 estats que romangueren tancats i barrats tres setmanes senceres. I que no eren precisament uns qualssevol. Keynes, per exemple, presidia en persona la delegació britànica. Quan els set-cents hagueren convingut els acords que havien de marcar una època, que posà fi al nacionalisme econòmic d'occident, cridaren els polítics perquè signaren els papers. Instruments com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, que no són poca cosa, tenen les arrels allà, però foren debatuts al detall abans de veure la llum del dia.
D'aquella conferència, se n'ha discutit molt, i els historiadors econòmics continuen, encara avui, escarbotant-hi per aclarir com es consolidaren totes aquelles idees sobre l'ordre monetari i el sistema obert de comerç... Siga com siga, ningú no dubta, tanmateix, que no es pot explicar l'economia de la segona part del segle XX sense fer-hi referència. Cosa que no passarà amb la cimera de dissabte a Washington. Primerament, perquè ningú no sap de què parlaran en concret, ni hi ha papers que centren la discussió. Després perquè cadascú hi va amb idees pre-concebudes i ordres ja en marxa a casa que en molts casos s'allunyen, i com!, de les del seu veí de taula. I també, i no és poc, perquè el president electe Obama ni tan sols hi anirà, i el president sortint Bush no voldrà cercar-se més complicacions de les que ja té.
Hi haurà paraules molt eloqüents i ben escrites, molta bona voluntat generalitzada i una fotografia ben publicitada, destinada al consumidor normal, que volen que pense que, la situació, la tenen sota control i que ells vigilen. Però no podem esperar gran cosa més. Molt de bombo i poca música. Si poguérem viure, almenys, algun episodi, com aquell, dramàtic però novel·lesc, que convertí Harry Dexter White en un presumpte espia rus del qual Truman desconfiava, però que necessitava! Mes ara ni això, perquè els russos també seuran a la taula.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015











