Tarancón

Recorde com m'impressionà, al final del franquisme, allò que cridaven els falangistes, 'Tarancón al paredón'. M'impressionà perquè em desconcertava, atès que, en el meu entorn, l'església formava part del franquisme. Al Principat, una bona part de l'església havia resistit. A València, malgrat Tarancón i la gent de Saó i de mossèn Espasa, de Pere Riutort i de tots aquells, no. A València Franco anava sota pal·li i Tarancon, que avui rep a Borriana, el seu poble, un homenatge, representava l'església que podria haver estat: culta i dialogant. L'antítesi d'aquest Rouco que aixeca esglésies a València pels màrtirs de la 'cruzada', alhora que pregona amb tot el cinisme que cal oblidar el passat.

De Tarancon, malgrat tot, n'he sabut poc. Fúlvia Nicolàs, amb la seua provada capacitat, el va entrevistar en un llibre publicat per Tàndem fa molts anys i que avui és difícil de trobar. Repassant-lo apareix la imatge d'un home sensat, de compromisos bàsics, però clars, i obert. Entenguem-nos: no era un Llidó o un Xirinachs, de cap manera. Però tampoc no era aquesta pesantor agra que hem d'aguantar avui, amb els crits espasmòdics de la COPE inclosos.

Sóc de l'opinió que els qui no som cristians no n'hauríem de parlar gaire, de l'església, que, al capdavall, és cosa dels fidels i del clergat. I no trencaré ara la regla, més enllà d'allò que és imprescindible per a deixar clar, i l'ombra de Tarancon ho demostra, que en tot cas són ells mateixos que s'han ficat en el forat on són; que podria haver-hi hagut una altra església. És clar que en el pecat hi ha la penitència..., no?

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet