Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<2/88>

Marta Rojals

09.12.2014

Les nines boniques que no es queixen

La setmana passada vam quedar que les nenes creixien, deixaven les nines en un racó i de sobte es trobaven que havien de ser elles, les nines. I que ho havien de ser per als jocs dels altres. Esdevenir una nina costa esforç, com esdevenir qualsevol cosa que no ets: portar els famosos 'shorts' arran de gespa, per exemple, demana una logística prèvia que, com que no s'explica mai, és com si no hi fos. Deixem el suspens per demostrar-ho, ja m'ho permetreu.


És clar: la logística de les dones es dóna per suposada. D'aquí vénen els esforços de moltes per a arribar al punt zero d'elles mateixes. El punt zero és el mínim que s'exigeix la gran majoria per encarar esdeveniments tan naturals com ara anar a la platja, sortir d'excursió —no se sap mai si acabaran inconscients i desarmades en un box d'hospital— o visitar el metge. Per sota d'aquest punt zero hi ha la dona en brut, sense condicionar, la que podries trobar-te a les quatre de la matinada del primer mes del naixement d'un fill, o el dia cent d'un apocalipsi zombi lluitant per la pròpia supervivència.


En canvi, quins són els referents de la dona 'en brut' per a les nostres adolescents? Bàsicament, les ficcions que retraten des de senyores dormint soles amb la pestanya posada i 'picardies' conjuntat, fins a aventureres en selves tropicals a qui no els creixen mai les arrels del tenyit ni els pèls de les aixelles. I no cal entrar en les revistes on la cel·lulitis, els pits caiguts o la panxa de les famoses s'acusen com a conseqüències d'una deixadesa fatal i mereixedora d'escarn públic. En fi, no tornarem als detalls de primer de sexisme: la dona-nina els té tan clars com que en aquesta vida potser no tindrà temps per a rebel·lar-s'hi: ha de portar la filla a cal pediatre, fa tard a la feina i, com que avui no està per demostrar als ulls de la secretària que on hi ha pèl hi ha alegria, es posarà uns pantalons i avall.


Total, que la dona en brut és un tabú que encara s'amaga a casa. Falten dies perquè puguem llegir un titular equivalent a 'torna el bigoti' o 'la barba és sexi' en versió femenina. Però encara n'hi ha més, amics. La nina per a vestir i maquillar té més vida subterrània. Els cicles hormonals, les menstruacions, l'avui riure i el demà plorar, allò que no sap què li passa però ai quin malestar... tot aquest gruix de vida viscuda d'aquesta manera i no pas d'una altra queda relegat a les converses íntimes entre congèneres o a les brometes fàcils entre companys de feina. Evidentment: el punt zero és el model lineal masculí, exempt de variabilitats cícliques i sensacions i dolors comparables. A les dones que comencen a sentir-les els diuen que la seua realitat, la que palpen a diari, és tan insignificant com planxar camises. El model els diu: per què sou tan complicades si tot és tan senzill?


Tornem un moment als zombis i posem-hi un 'The Walking Dead': en aquesta sèrie, les dones arrisquen la vida per trobar aliments, armes i antibiòtics, però mai no ens les mostren buscant compreses ni tampons, cosa que seria adient i naturalíssima per al seu bon desenvolupament en un context d'aquí caic, aquí m'aixeco. Ni tan sols les veiem preferir una indumentària ampla i còmoda si poden enfundar-se uns pantalons estrets. Tant se val, són només uns exemples per a dir que el fet que s'eludeixi sistemàticament la naturalesa de les dones, fins i tot quan és procedent!, fa que la menystinguem fins al punt de fer creure (a dones i també a hòmens) que senzillament no existeix. I ja ho hem dit: ser allò que hom no és costa un esforç. Les nines boniques que no es queixen només són pràctiques per a qui dirigeix el joc.

Editorial