Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Oriol Izquierdo

04.05.2015

Esgotament preventiu a les portes d’un altre cicle electoral

Falten només uns quants dies perquè engegui oficialment la campanya electoral de les eleccions del 24 de maig, aquestes que a casa nostra són formalment municipals i a la resta del país també autonòmiques. Falten només uns quants dies, i ja em sento exhaust de tantes bestieses que escoltarem. Perquè, no en dubto gens, se'n diran moltes. Ja se'n diuen en pre-campanya. Vaja, se'n diuen habitualment, però creixen en intensitat com més s'acosta un procés electoral: en campanya i en pre-campanya sembla que hi hagi barra lliure per a dir-les de l'alçada d'un campanar contra els qui són considerats adversaris i per a prometre muntanyes de duros a quatre pessetes al suposat electorat potencial. Al capdavall, fer-ho surt com qui diu de franc. Doncs apa, som-hi: voteu-me i us donaré l'oro i el moro. Ai no, això segur que no: a Badalona i en alguna altra plaça, de moros res de res.


D'acord: aquest paràgraf s'alimenta d'uns quants tòpics i no aporta gaire cosa. Ja ho té, això, l'esgotament, i encara més quan és reiteratiu. I és que en el pla electoral sembla que ens hàgim instal·lat, com es diu ara, en el dia de la marmota. Com si no n'aprenguéssim res. Com si no en volguessin aprendre res ni els qui en són actors polítics ni, sobretot, els mitjans que els fan la gara-gara. Com si els uns i els altres s'ho creguessin. Com si en visquessin. 


Tanta reiteració cansa. Tanta previsibilitat esgota. I, només de pensar-hi, cansa i esgota el que vindrà: les crítiques i les promeses de sempre, per més que en algun cas simulin que porten noves disfresses. Que si ara sí que podrem, que si ara sí que guanyarem, que si veuràs ara com la ballarem: digueu-me descregut, però em sembla que, del primer a l'últim que presumeixen de vestit nou, a tot estirar duen el vestit aquell de l'emperador. Ni que s'hagin convençut que van de vint-i-un botó o facin ufana que els seus teixits són els més sostenibles i alternatius. 


Perdoneu. Sí, segur que sóc injust amb alguna de les propostes d'algun dels candidats. Però, com us deia, és que n'estic cansat, esgotat, exhaust. Fart. Perquè això ja no dóna més de si. Ha fet fallida. No hi ha sortida. Comença a ser insuportable aquesta sensació que els models d'anàlisi de la realitat han envellit i que les solucions que es proposen són ara tan irreals que fan riure, adés tan resignades que fastiguegen. Comença a ser imprescindible de tornar a començar. 


Ara que engega altra vegada el cicle electoral, aquesta és l'única espurna d'il·lusió que sóc capaç d'entreveure-hi: que ens donem l'oportunitat de tornar a començar per revisar des dels fonaments totes les estructures i totes les institucions. I que ens la donem de debò. Per això jo tinc molt clar, ja abans no comenci aquest diantre de campanya electoral, què votaré. Ara i tantes vegades com em convoquin a les urnes. Avui se'n diu votar en clau plebiscitària. Doncs això. Perquè és tan imprescindible de tornar a començar i estic tan esgotat d'aquesta sínia on rodem sense horitzó, que només ens oferirà alguna possibilitat de veritable canvi un bon trencament. El trencament amb un estat que continua ancorat en l'antic règim. 


Donem-nos l'oportunitat de fer-ne un de nou per al segle XXI. Molt serà que ens equivoquem tant i tant que al final recaiguem en tots aquests vicis podrits d'ara. Però i què, si fos així? Bé devem poder exigir el dret de guanyar-nos a pols fins i tot això, el risc d'equivocar-nos.

Editorial