Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Joan-Lluís Lluís

23.06.2014

Dues banderes per a la mateixa Espanya

Em conviden a una manifestació en favor de la república espanyola. Dic que no, gràcies. Tot i el patetisme de la monarquia espanyola, no veig res en una molt hipotètica futura república espanyola que garanteixi a Catalunya ni un mil·ligram més d'autonomia; i no cal ni parlar, és clar, d'independència. Molts articulistes ja ho han dit, i millor que no pas jo, però val la pena, a vegades, de reblar alguns claus, quan són claus brillants per fora i rovellats per dintre. Una república espanyola, en l'Espanya d'avui, amb les elits polítiques i els poders fàctics, seria una mica de brillantor posada al rovell de sempre, aquell de l'arrogància, del centralisme i dels reflexos racistes envers tot allò que és català.


I si no sembla evident, cal tornar a citar dos dels més insignes dirigents republicans espanyols del segle XX: Manuel Azaña i Juan Negrín. Trobo les citacions en un article d'Enric Vila del número 29 de 'Sàpiens' (març del 2005, p. 13), a propòsit de les memòries del diputat del PSOE Julián Zugazatoitia. Azaña, president de la república espanyola del 1936 al 1939, va dir, i ho tradueixo de l'espanyol per als catalanoparlants que no l'entenen: 'Si aquesta gent vol esquarterar Espanya, prefereixo Franco. Amb Franco ja ens entendríem, nosaltres o els nostres fills.' Negrín, president del govern del 1937 al 1939, va declarar: 'Abans d'acceptar campanyes nacionalistes que ens portaran a desmembraments, que no accepto de cap manera, cediria el pas a Franco, amb l'única condició que es desfés d'alemanys i d'italians.' Així doncs: dues banderes possibles, però una unitat indissoluble.


És clar que si un hipotètic referèndum instituís una república espanyola, la nova constitució intentaria refundar la relació entre Catalunya i Espanya, però ho faria en benefici de la unitat d'Espanya. I això encara que aquella nova constitució ja no desprengués el tuf de caserna de l'actual. Algun article diria si fa no fa allò que diu la constitució vigent: 'La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.' I alguns, a Catalunya, al País Valencià, a les Illes i a la Franja, farien veure que s'ho creuen tot promovent exactament el contrari. Res, però, absolutament res, no garantiria a priori ni el dret d'autodeterminació de Catalunya ni la transformació d'Espanya en estat federal. La bandera republicana no és res més que una altra bandera d'Espanya. L'Espanya de sempre i per sempre.


I els mateixos, rigorosament els mateixos, que avui exalcen la figura de Juan Carlos i de Felipe, es convertirien al més abnegat republicanisme. Que no van passar, ja, del franquisme a la democràcia amb zel i unanimitat? És a dir, que una Espanya republicana seria liderada pels mateixos polítics, rigorosament els mateixos, que aquells que lideren l'Espanya monàrquica. I no en faltarien pas, de candidats a ocupar el càrrec de president de la república, per exemple entre els antics presidents de govern que semblen, avui, jubilats.


Espanya podria anar alternant cada vint anys o cinquanta, monarquia i república, república i monarquia. Ara, res no faria minvar l'obsessió espanyola de fer desaparèixer Catalunya.


Però si una república espanyola no tindria a priori res que anés a favor de Catalunya, al contrari Catalunya pot participar des de fora al restabliment d'una república espanyola, amb la consecució de la plena llibertat: a hores d'ara la independència catalana seria l'únic sotrac polític i psicològic prou fort perquè s'ensorrés, potser, la monarquia veïna.

Editorial