Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavi Sarrià

13.06.2014

La bèstia malferida

Per què el PP valencià ha assolit una hegemonia tan esclafadora? La pregunta és recurrent. La resposta no és senzilla. Podríem començar parlant de com van unflar la bombolla econòmica a principi dels noranta i com, a partir d'ací, van crear una potent xarxa de clientelisme. També de com van dilapidar els pressupostos en obres faraòniques i grans esdeveniments que els van servir d'aparador. De com van segrestar sense manies els mitjans públics o de com van aconseguir durant anys espolsar-se totes les culpes de la crisi en els governs de Zapatero. Però no podem passar per alt tampoc la llei electoral valenciana, que va consagrar el bipartidisme --amb el famós límit del 5%-- o la resta de pactes cuinats abans d'estrenar l'autonomia mutilada que ens deixaren.


Ja que entrem en matèria, caldria aturar-se a pensar com el PP fou capaç de beneficiar-se del desencís i la desmobilització que es va viure durant les majories absolutes socialistes, als anys vuitanta. I com després el PP aconseguí fagocitar Unió Valenciana --a còpia de fitxar-ne molts líders--, acaparar l'espai del centre-dreta i declarar-se protector de la identitat regional valenciana. La jugada no era nova. L'operació, la van començar a gestar els franquistes reciclats per tal de reactivar l'encarcarada dreta local --l'oligarquia de tota la vida, vaja-- que es veia perdedora. I amb l'operació van embolcallar de batalla 'nacional' --l'anomenada 'batalla de València'-- la seua violenta campanya contra els nous moviments socials i les esquerres valencianes. 


D'aquesta manera, els qui havien abandonat la llengua, els qui frenaven qualsevol intent de recuperació nacional i cultural, els qui s'aliaven amb els dictadors per folcloritzar-nos fins a no poder més, els qui a la mínima marxaven a Madrid a fer carrera es convertien en els 'autèntics' valencians. I no solament això: també ens arrabassaven part de la identitat col·lectiva. No voldria defugir la responsabilitat que hi tenim, en aquest sentit. Perquè em sembla evident que convertir la identitat valenciana en sinònim d'anticatalanisme ha estat una de les grans victòries de l'oligarquia.


Vist amb perspectiva, doncs, podríem afirmar que el PP s'ha alimentat en gran mesura de la bombolla de principi dels noranta, però també de les conseqüències de la transició. Una època de grans canvis i transformacions internacionals que, a casa nostra, es va traduir en la reforma del franquisme. Ara, però, el règim hereu d'aquells pactes fa aigües. Al País Valencià també. Els espectacles esperpèntics que veiem aquest dies a les corts --encara que ni tan sols tinguem RTVV per a veure'ls-- en són un símptoma. La bèstia és ferida. De nou percep la derrota. I fins i tot sembla que ja ho ha assumit i prova d'acabar d'esquarterar-nos ara que li queden forces. Abans d'agafar-ne de noves.


Perquè la qüestió no és únicament que la bèstia agonitze. La qüestió és si serem capaços de continuar construint el País Valencià que volem en el nou context que se'ns obre. Perquè avui, com en els anys seixanta i setanta, tornem a viure un moment de sotragades de gran abast. Una suma d'accions i reaccions que porten l'status quo a un atzucac. Les opcions són les de sempre: conservar, reformar o trencar amb el model que ens ha dut on som. La batalla és a punt. Tots ens hi juguem molt. I al País Valencià, amb els dèficits que arrosseguem i els desafiaments que s'aproximen, podria ser determinant.

Editorial